El Blog d'Agustí Pons

8. Una secció de Cultura competitiva

La meva història a l’Avui

A partir de la meva tornada al diari Avui (octubre 1984) a la secció de Cultura hi vam treballar l’Avel·lí Artís, fill del periodista Sempronio que jo coneixia des dels temps de Destino; la Mercè Ibarz, que provenia de la secció d’Espanya; i en Julià Guillamon, que vaig fitxar recent sortit de la Facultat de Filologia Catalana. En Pere Tió s’ocupava de la informació sobre cinema; en Jaume Comellas de teatre i música; i en Santi Riera, de la ràdio i la televisió. Érem una secció plenament competitiva i ho dic amb l’orgull per la feina que entre tots vam fer i en reconeixement a l’autonomia que el director Jaume Serrats ens va donar des del primer moment.

A les pàgines d’informació general de seguida s’hi va afegir el suplement Avui del Diumenge, en color, pagat per la Direcció General de Joventut que només ocupava algunes de les pàgines per informar de les seves actuacions. Gràcies a l’Eudald Solà aquest suplement es va estrenar amb un conte inèdit de Salvador Espriu –Pas i notícia de la Trinquis– amb una il·lustració de Carme Solé. I en aquell mateix número inaugural, un article de Joaquim Sala-Sanahuja des de París sobre l’últim premi Goncourt concedit a Marguerite Duras. Picàvem fort. Recordo la vinguda a Barcelona de Jorge Luís Borges el 1985, un any abans de la seva mort. Era una visita amb aires d’acomiadament. Cec, l’acompanyava Maria Kodama. Els responsables del viatge havien convingut unes poques entrevistes periodístiques a Barcelona. Amb l’Avui no s’hi comptava. No era la primera vegada que passava en un esdeveniment d’aquesta mena. Jo, aquest cop, m’hi vaig resistir. Vaig trucar a l’editorial que havia organitzat la tournée i vaig protestar de forma educada. Finalment, en Julià Guillamón va ser autoritzat a entrevistar-lo. Quan es va acabar, en Borges va dir:

“Es la mejor entrevista que me han hecho. Lástima que sea para un periódico en catalán”.

Des del seu punt de vista tenia raó. A l’Avui del Diumenge jo hi vaig publicar dues entrevistes. Una, a Pierre Vilar, on justificava la invasió soviètica a l’Afganistan; i l’altre, al poeta José Agustín Goytisolo, amb qui mantenia una bona amistat.

A les pàgines diàries i a les del suplement jo procurava donar cabuda a tots aquells intel·lectuals, escriptors i artistes que tinguessin alguna cosa interessant per dir. Si res em reca és no haver-ho fet encara amb més intensitat. Cada setmana publicàvem, entre tots els membres de la secció, i algun col·laborador que s’hi afegia com en Rafael Vallbona, un article signat amb el pseudònim Virgili i Salvat dedicat a les xafarderies del món cultural. Era una manera de trencar la seriositat informativa que jo creia indispensable en un diari com aquell. Això no vol dir que no tinguéssim problemes. Recordo, per exemple, la trucada d’un enfadat Xavier Folch perquè en la informació publicada arran de la mort de Joan Vinyoli –el novembre del 1984– no vam obviar els seus problemes amb l’alcohol. Poc temps després –el febrer del 1985– la mort de Salvador Espriu va merèixer un desplegament informatiu espectacular. Ho hauria de repassar però crec que, en total, li vam dedicar deu pàgines. El dossier estava preparat de feia dies. Aquesta previsió pot semblar escandalosa per al lector ingenu però en realitat era una pràctica habitual que no sé si es continua fent. Jo no vaig poder anar a l’enterrament d’Espriu, com hauria volgut, perquè em vaig haver de quedar a la redacció supervisant tota la informació. A en Jaume Serrats li va agradar molt el títol que li vaig suggerir per a la portada del diari:

“Ha mort Salvador Espriu, poeta nacional de Catalunya”

i especialment quan li vaig advertir que això de “poeta nacional” seria comentat i criticat per les elits benpensants. I així va passar. Però no he cregut mai, i menys després d’haver escrit la biografia d’Espriu, que aquells que van criticar la diguem-ne grandiositat de l’enterrament del poeta –amb ministres i consellers donant-se cops de colze per ser a primera fila– tinguessin raó. Espriu havia sortit personalment humiliat després de la guerra civil. La seva ambició acadèmica era altíssima: potser arribar a rector de la Universitat com el seu mestre Bosch Gimpera. I, en canvi, es va trobar fora de la universitat i fent de passant d’un notari mal educat i grotesc. M’imagino el pam-i-pipa que devia fer al capità general quan aquest es va quadrar davant del seu fèretre al Palau de la Generalitat. L’endemà, l’enterrament a Arenys de Mar va constituir una de les mostres més irrebatibles del triomf de la renascuda consciència catalanista. A Salvador Espriu mai no li havia agradat perdre i, finalment, havia guanyat la partida.

Amb la majoria d’escriptors hi manteníem, tots els integrants de la secció, una relació molt fluida: Marià Manent i Pere Calders s’alternaven al Davantal, l’article que es publicava al peu de la primera pàgina del Suplement. Seguíem amb els col·laboradors de sempre, i també de nous: Maria Aurèlia Capmany, Marta Pessarrodona, Joan Triadú, Joan Rendé, Àlex Broch, Ramon Pla, Isidor Cònsul i un llarg etcètera. Un dels pocs escriptors amb qui no vaig aconseguir mantenir una relació fluïda va ser amb Joan Brossa. Trucava per telèfon a mitja tarda i es presentava: “Sóc Salvador Espriu” em deia. I quan li deia que no m’enredés, que ja sabia qui era, ell replicava: ´”Es que si dic que sóc en Brossa no em fareu cas”. Amb els anys he comprovat que Brossa va jugar a fons el paper de poeta avantguardista del país i que això el portava a adoptar una presència pública teòricament provocativa. Per exemple, vestir-se de pobre per acudir a les recepcions oficials a les quals havia d’anar en la seva condició de convidat o estrella. Brossa ja és festejat a les revistes culturals dels anys cinquanta i seixanta. Al contrari de Joan Vinyoli, aquest sí un autèntic marginat durant molts anys, tot i tractar-se, al meu entendre, de la veu lírica més pura de la poesia catalana contemporània. Per a mi, van ser uns anys especialment feliços. I un dels records més bonics que tinc són els de la meva relació amb la Mercè Ibarz, en Julià Guillamón, l’Avel·lí Artís, en Pere Tió –que aconseguia anar de convidat als grans festivals de cinema que es feien a Europa– i en Santi Riera, d’una fiabilitat professional absoluta.