El Blog d'Agustí Pons

Cambó, Pijoan, Estelrich, Luján

La primera notícia que vaig tenir de Francesc Cambó va ser per via familiar. La família de la meva mare va regentar, durant molts anys, un estanc i loteria situat a la cantonada del carrer Ferran amb Avinyó i jo havia sentit explicar què havia passat el 14 d’abril del 1931. Una gernació de gent es manifestava des de la Rambla cap a la plaça de Sant Jaume amb un crit unànime: ”¡Mori en Cambó. Visca en Macià!” . El meu avi s’ho mirava des de la porta de la botiga i exclamava: “Ja ho pagarem car, això!”. I va arribar, al cap de poc temps, la guerra civil.

Fa pocs mesos el catedràtic Borja de Riquer ha publicat Francesc Cambó, l’últim retrat, una nova edició del volum aparegut el 2022. Son 888 pàgines de molt bon llegir. Borja de Riquer és el gran especialista en Cambó i aquesta dedicació seva recorda la del també professor Xavier Pla a Josep Pla del qual el 2024 va publicar una biografia–¡1453 pàgines!– tan sòlida i diguem-ne tan definitiva com la de Riquer. Son dos d’aquests llibres-catedrals que en el camp de la biografia ens fan sentir membre d’una cultura de primer ordre.

Cambó és una figura gegantina en el camp del catalanisme, de la política i de les finances. Poseu-ho per l’ordre que vulgueu però és així. En aquests tres camps va sobresortir amb una ambició i grandiositat com poques vegades s’ha vist al nostre país, tan petit, on sovint –com diu la cançó de Llach– mirem a simple vista de campanar a campanar. Els encerts i els errors es corresponen a la seva altura de mires. El llibre de Borja de Riquer ho deixa ben clar.

De tots els camins que Cambó obre o transita a mi m’han cridat especialment l’atenció els de la seva relació amb Joan Estelrich i Josep Pijoan, dos dels personatges que més influències van tenir els anys quaranta del segle passat sobre l’aleshores jove Nèstor Luján. S’ha parlat molt de la relació entre Josep Pla i Luján, i aquesta relació va ser tan estreta que, en un moment donat, l’escriptor de Palafrugell se’l va endur una setmana a casa seva amb la intenció d’emmotllar-lo al seu gust. Però després les relacions es van distanciar per múltiples raons entre les quals l’admiració que Luján sentia per Josep Maria de Sagarra del qual va escriure, a la seva mort, una necrològica tan sentida, i tan lúcida, que una mica més li costa el càrrec de director de Destino. Però, a més, de qui Luján va quedar realment enlluernat és de Joan Estelrich, de la seva mundanitat –a Barcelona, a París– i de la seva biblioteca. Estelrich era un savi i un bon vivant, i aquests dues qualitats eren absolutament admirades per Luján. A l’article necrològic que li dedica el juny del 1958, o sigui en plena dictadura franquista, Luján s’ho fa venir be per reivindicar el mallorquinisme, és a dir, el catalanisme, d’Estelrich. “Oir hablar el mallorquín a Juan Estelrich –escriu a Destino- era quizá la prueba mayor de su cosmopolitismo, porqué solo un hombre con una idea clarísima de la amplitud cultural de Occidente, podía volver a su idioma natal con tan feliz y vivísimo amor”.

Fins a la lectura d’aquest llibre de Borja de Riquer jo no coneixia l’estreta relació que havien tingut Josep Pijoan i Francesc Cambó, especialment durant els anys americans del polític. Aquesta amistat va més enllà dels intercanvis purament professionals, especialment quan Pijoan esdevé una mena de preceptor a distància d’Helena, la filla del financer. M’he adonat que Cambó i Pijoan son com dues peces d’un puzle que de cop i volta encaixa de forma inevitable. I he tornat a pensar en Nèstor Luján perquè he recordat la trobada que Pijoan i ell van tenir a finals de març del 1947 quan el primer dóna una conferència al Casal del Metge de Barcelona i en aquest mateix viatge visita la redacció de Destino. A l’entrada del seu dietari, corresponent al 24 de març de 1947, Luján escriu: “A Pijoan no le cabe en la cabeza, pues pertenece a la generación más brillante de Cataluña, que aquí no se pueda hablar claro y él, con su prestigio mundial, habla fuerte y fustiga crudamente, aunque es un desorbitado”. Entre altres coses, sembla que Pijoan havia dit als astorats oients de la seva conferència: “He encontrado el país tal como lo dejé. Prat de la Riba y yo construimos las últimas carreteras, los últimos puentes, las últimas escuelas (…) Yo os digo solemnemente que vivís con cincuenta años de retraso. Hasta el corazón os late medio siglo atrasado”.

Tornem, però, al llibre de Borja de Riquer amb una nota final sobre l’entrevista que Cambó va mantenir amb Serrano Suñer el juny de 1940 a la seu del ministeri de la Governació. Per explicar l’episodi, Borja de Riquer cita el que diu Serrano Suñer a les seves memòries; Carles Sentis en un article de l’ABC publicat el 1947 i una entrevista que Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Clavería li fan a Narcís de Carreras a la revista L’Avenç. I o no coneix, o l’omet per considerar-la de poc interès, l’entrevista que l’historiador Josep Maria Solé Sabaté i jo li vam fer a Serrano Suñer i que es va publicar a la revista El Temps el 3 d’abril del 1989.

Dos mesos abans de l’entrevista entre Cambó i Serrano Suñer, aquest havia rebut la visita de Santiago Alba, que havia tornat a Espanya. S’havia instal·lat a l’Hotel Ritz de Madrid. “Però el van agafar un grup de bèsties –ens va dir Serrano Suñer–, li van fer beure ricí i de poc es mor”. “Quan [Cambó] va arribar –ens va continuar dient i així figura en l’entrevista publicada–, el vaig rebre amb quatre cotxes de policia armada i dos de policia secreta, a l’aeroport. I el porten al Ritz i li poso, en el petit hall, un policia; als passadissos, sis o set policies secretes i un parell d’armats, perquè la gent els veiés. I a fora, el Ritz el tenia una mica pres militarment. I jo pensava: “ara que vinguin; que vinguin aquests falangistes i el militar que els va empènyer”. Bertran i Musitu em va dir que Cambó voldria dinar amb mi. Jo vaig disposar que els sis falangistes més ben vestits que tenia a la porta –perquè generalment anaven mal vestits- es posessin guants blancs i arma a l’espatlla, perquè un subsecretari meu va descobrir que, per als ex-ministres, així ho establia el protocol. I així va entrar Cambó al ministeri. Jo estava acostumat a tractar amb gent que… Cambó, en canvi, era un home important de veritat, que s’havia passejat pel món. Li vaig dir que al Règim convenia que homes com ell tornessin a Espanya. Se’n va anar emocionadíssim, de l’entrevista, i jo el vaig acompanyar fins a la porta, on l’esperaven els cotxes, el seu i els de l’escorta que jo li havia posat…”