El Blog d'Agustí Pons

De Zygmunt Bauman a Benjamí Netanyahu

Estic llegint La meva vida en fragments de Zygmunt Bauman, en edició d’Isabela Wagner, autora de la biografia diguem-ne canònica de l’assagista polonès. Bauman s’ha fet conegut, més enllà dels cercles dels estudiosos habituals, pel concepte modernitat líquida que va posar en circulació i que constitueix una resposta brillant a la crisi ideològica del segle XX. Ara, aquesta edició traduïda al català per Helena Lamuela, inclou una parcial autobiografia de Bauman que ens fa veure com vivia un nen i un adolescent jueu a la Polònia d’entre guerres. Zygmunt Bauman va néixer el 1925 quan feia ben pocs anys –el 1918– que Polònia havia recobrat la independència després d’haver-la perdut el 1795, repartida entre Rússia, Àustria-Hongria i Prússia. Durant aquest llarg període els polonesos havien canalitzat el seu sentiment nacional a través de la religió (catòlica) i la llengua (el polonès). La identitat jueva no era assumida de la mateixa manera per tots els qui s’hi reconeixen. Fora de Polònia, per exemple, Stefan Zweig va quedar absolutament assimilat a la literatura i la cultura alemanyes i durant molt temps va mirar de reüll els sionistes que predicaven el retorn a Israel. Però en molts barris o pobles sencers d’aquesta Polònia d’entreguerres, els jueus vivien agrupats en determinats barris, parlaven polonès però, en major o menor mesura, també iddish i es trobaven absolutament apartats de les pràctiques religioses catòliques. En aquest context, eren considerats, en el millor dels casos, aliens a l’esforç dels polonesos per preservar els signes que aguantaven el seu sentiment nacional. I sobre aquest escenari es projectava l’odi de molts catòlics als jueus, inclosa la jerarquia, als quals acusaven de la mort de Jesús. La traducció d’aquestes situacions en la vida quotidiana en moltes de les ciutats i pobles de Polònia era l’existència d’un sentiment antisemita de gradació diferent però generalitzat i que en cap cas era qüestionat de manera significativa per la majoria de la població. Aquest antisemitisme afectava no només els nuclis de població jueva més tancats sinó també a persones com l’adolescent Bauman que, en els seus treballs escolars, de seguida havia començat a destacar per l’excel·lència de les seves redaccions en polonès i per l’amplitud de les seves lectures. Quan Alemanya va envair Polònia i es desencadenà la Segona Guerra Mundial, va començar l’exterminació dels jueus; una part significativa de la població va mirar cap a una altra banda.

L’Holocaust no pot ser comparable a cap altra tragèdia col·lectiva. Ni pel nombre de víctimes que va provocar, ni per la gratuïtat de les acusacions que el van intentar justificar, ni per la implicació explícita d’un Estat sencer, en aquest cas l’Estat alemany. El mal absolut en va dir Hannah Arendt amb tota la raó. El que està fent Israel a Gaza no és comparable però és igualment condemnable. També ho són, és clar, altres situacions de violència que el mon està patint com ara –ho va remarcar en un dels seus articles el periodista John Carlin– la guerra civil del Sudan. Però criticar amb duresa la política de Netanyahu; demanar un alto-el-foc; protestar per la mort de destrucció i gana que practica l’exèrcit israelià no és fer antisemitisme per més que en aquesta crítica s’hi hagin afegit el antisemites de sempre (i ben a prop que els tenim al nostre país). Alguns dels descendents d’aquelles víctimes de l’antisemitisme actuen ara no com els bàrbars nazis però sí amb una desproporció evident. Cal esperar que la societat israeliana actual no sigui tan permissiva com la polonesa de quan Zygmunt Bauman treia el cap pel món. I els que de veritat estimen –estimem– per múltiples raons Israel no podem, precisament per això, deixar de fer sentir la nostra veu contra la política de mort i devastació que el  govern de Netanyahu   està aplicant a Gaza.