El Blog d'Agustí Pons

El retorn de Frederica Montseny i una cançó de La Trinca

El dia 27 d’abril del 1977 un Dodge amb matrícula espanyola circulava per la carretera que unia Tolosa de Llenguadoc amb Barcelona. A dins hi viatjava Frederica Montseny; la seva inseparable companya –i diguem-ne secretària– Maria; els dos responsables de l’editorial Galba i jo. Era el primer viatge que la dirigent anarquista feia a Catalunya després de la guerra civil i l’objectiu més directe era la presentació de dos llibres: Cent dies en la vida d’una dona, escrit per ella, i que fa referència a les seves primeres setmanes d’exili a França; i Converses amb Frederica Montseny, escrit per mi i amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany. Ens seguia un altre cotxe amb un parell de militants anarquistes que s’havien presentat la nit anterior a casa de la Montseny i d’en Germinal Esgleas amb l’exigència d’acompanyar-la en aquest viatge. Ella havia marxat a l’exili sota l’empara del moviment llibertari i sota la mateixa protecció havia de tornar. No es pot dir que dins del Dodge hi hagués tensió; però sí una preocupació latent. No ho havia dit a ningú, però jo pel meu compte havia anat al govern civil de Barcelona per informar del viatge. Com que estava convençut que la policia espanyola se n’hauria assabentat igualment em va semblar que era millor comunicar-ho de manera explícita per evitar qualsevol incident desagradable. Si per desgràcia passés alguna cosa, el govern civil n’hauria estat, en certa manera, responsable

Feia pocs mesos que havia sortir el disc Opus 10 que incloïa la majoria de cançons que La Trinca havia presentat durant els seus recitals al Teatre Tívoli de Barcelona, el març del 1976, i que havien obtingut un èxit clamorós. Aquell mes de març encara manava Arias Navarro; quan el disc va sortir el president del govern espanyol era Adolfo Suárez i la reforma política ja havia començat. La Montseny no semblava tenir una idea gaire precisa del que estava passant a Barcelona i al conjunt d’Espanya. Però no feia cara de creure’s que la democràcia que es pretenia recuperar anés de veritat. Sobre aquest punt dins del cotxe no es produïa una discussió apassionada sinó un tempteig d’opinions on ningú volia arriscar una afirmació massa contundent. Estaven canviant realment les coses? Algú va dir que ja es podia parlar en públic dels feixistes però la Montseny seguia incrèdula. Un dels dos responsables de Galba –lamento haver oblidat els seus noms– duia un casset amb les cançons de La Trinca. I quan els trincaires van entonar La faixa i va arribar l’estrofa que deia: “Continuant la reunió/es llegeix una “octavilla”/que en contra de la cotilla/ha llençat l’oposició./On hi ha escrit: “Companys la faixa/ens oprimeix i ens domina, cal cremar totes les faixes/ i els faixistes de propina” no diré que el rostre de la Montseny es mostrés emocionat però sí que va expressar una considerable i positiva sorpresa. Quedava aclarit: les coses, a Espanya, començaven a canviar. (I tot, penso ara entre parèntesi, gràcies a la vocal neutra).

Des d’aquest moment, el viatge es va fer més alegre, més desinhibit fins i tot amb una petita topada, sense conseqüències, amb el cotxe del davant. La Montseny ocupava l’anomenat seient de la mort –o sigui el del costat del conductor– i en va fer broma. A l’arribar a la frontera els dos cotxes van ser aturats per la policia: “Todos fuera menos la señora” se’ns va ordenar amb un llenguatge sec però educat. Era l’evidència que sabien de qui es tractava. Des de la frontera fins a Barcelona vam ser discretament seguits per un cotxe de la policia. Però aquesta és una altra història que va acabar bé.

He volgut escriure aquestes ratlles en homenatge a Toni Cruz, el trincaire que acaba de morir. La Trinca ens va fer riure però també ens va ajudar a dinamitar l’Antic Règim. Gràcies.