El Blog d'Agustí Pons

Entre Colón i Pizarro

El maig del 2014 vaig poder complir el desig de visitar el Machu Picchu. Me n’havia enamorat feia molts anys, quan era adolescent i havia descobert aquesta inquietant arquitectura en alguna de les enciclopèdies o revistes que remenava. Però per a un nen nascut el 1947 anar al Machu Pichu no resultava gaire fàcil i em va tocar esperar uns quants anys. Quan ho vaig poder fer en vaig sortir amb més preguntes que respostes. Per això, el dia que Éric Vuillard va publicar Conquistadores vaig comprar el llibre i el vaig llegir amb fruïció. I aquest mes d’octubre, poc abans del dia 12, vaig veure que acabava d’aparèixer una biografia fiable de Colón. També la vaig comprar.

Colón, el converso que cambió el mundo és la biografia de Cristóbal Colón, escrita per Esteban Mira Caballos, un dels estudiosos més destacats d’aquella època i els seus personatges. Està editat per Crítica, garantia no diré d’imparcialitat — perquè aquest és un terme subjectiu– però sí de rigor. Mira Caballos escriu molt bé amb aquella barreja d’erudició i claredat expositiva que caracteritzen bona part dels llibres dels historiadors anglosaxons. És fàcil, per tant, que el lector hi quedi atrapat. Cristóbal Colón ens és presentat com un mariner genovès, de mare conversa –és a dir, de família jueva– que va començar com a grumet i va acabar com a almirall; que va comptar amb la protecció, legal i pecuniària, de la reina Isabel; i que va estar convençut, fins a la seva mort, d’haver descobert Àsia i no Amèrica per més que el seu amic Américo Vespucio l’intentés convèncer que es tractava d’un nou continent. És un llibre ponderat que no amaga cap de les múltiples polèmiques que envolten, encara ara, tant la biografia de Colón com les motivacions i conseqüències del seu viatge. Per a mi, el més interessant és la manera com l’autor de la biografia ens va perfilant la personalitat del biografiat: mariner competent, fet a si mateix, insaciable pel que fa a l’adquisició de coneixements nàutics, amb una ambició extrema que mai no defalleix, espiritualment i intel·lectualment a mig camí entre l’Edat Mitjana que va quedant enrere i l’Edat Moderna que ell ajuda a precipitar.

Colón i els seus arriben a les costes de l’actual República Dominicana la nit de l’11 al 12 d’octubre del 1492. Trenta anys després, Pizarro i el seu exèrcit creuen els Andes a la recerca d’or. El comportament d’aquesta tropa constitueix un dels arguments més irrebatibles de l’anomenada “llegenda negra”. En anteriors llibres seus, Éric Vuillard s’havia ocupat, amb gran èxit de crítica i de públic, d’altres episodis històrics com ara la relació de Hitler amb els principals industrials alemanys a L’ordre del dia o la presa de La Bastilla a 14 de julio. En tot aquests casos, Vuillard no omple el text de dades i dates sinó que agafa la història i la transforma en una narració impecable. A Conquistadores, la brutalitat de l’expedició de Pizarro al territori inca ens recorda la que plasma Conrad a El cor de les tenebres. L’obsessió dels expedicionaris és trobar or i apropiar-se’n i ho aconsegueixen a través de l’exercici sistemàtic de la violència i en nom d’una religió els representants de la qual donen cobertura ètica a aquest procediment. Algunes escenes, com les de l’execució del líder Atahualpa, resulten d’una crueltat corprenedora. Pizarro, com se sap, va acabar assassinat al seu palau de Lima el 1541 per un grup de seguidors de Diego de Almagro, que havia estat el seu soci principal en la guerra contra els inques, i al qual ell havia fet decapitar a Cuzco tres anys abans. Per cert, que Gonzalo, el germà petit de Francisco Pizarro, va acabar també decapitat el 1548 després d’haver-se enfrontat a les mesures conciliadores del virrei nomenat per Carles V.

En un dels llocs més visibles de la catedral de Cuzco ha estat exposada, durant molts anys, la Cruz de la Victoria portada al segle XVI des d’Espanya per recordar la derrota dels inques. No sé si encara hi és. Aquell diumenge del 2014 jo havia quedat fascinat per la grandiositat de la Plaça d’Armes i per la inacabable desfilada d’escolars, uniformats, que em van fer pensar en les processons que diuen que els inques feien allà mateix quan havien d’enterrar algun mort il·lustre. Els tambors marcaven el pas i el seu so retrunyia per tota la plaça i ens creava als espectadors un desassossec imperceptible però real.