El Blog d'Agustí Pons

La flama no s’apaga mai

Amb mitja hora de retard s’apaguen els llums de l’Auditori de Girona i comença la Nit dels Premis Enderrock 2025. De tots els músics  que està previst que actuïn no n’he vist mai en cap en directe i només d’alguns em sona el nom. La sala està plena però jo només tinc ulls de cara a l’escenari perquè estic assegut a primera fila al costat de l’Oriol Tramvia, que avui rebrà –juntament amb Antoni “Sicus” Carbonell, el líder de Sabor de Gràcia–  el premi a la trajectòria. Estic al seu costat no només perquè sóc un dels seus germans  sinó perquè just he acabat d’escriure la seva biografia que en aquests moments està en mans de l’editorial. La biografia m’ha fet descobrir una vida dura, que jo només coneixia en part, i un personatge molt més savi del que aparentment sembla. Ho he descobert jo  i he comprovat que ja se n’havien adonat alguns dels periodistes que l’han anat entrevistant durant tots aquests anys. 

Els llums s’han apagat, ha començat a sonar la música, s’ha obert el teló i a l’escenari ja estava cantant Lildami acompanyat dels joves components de la Black Music Big Band. Lildami és un raper; ho he sabut perquè així s’indicava al programa de mà i perquè, un cop tornat a casa, abans de començar aquest article he mirat que en deien d’ell a Google. Lildami és el nom artístic de  Damià Rodriguez Vila  un enginyer de Terrassa convertit en raper. Ara escric aquest text des del meu estudi després d’haver vist i escoltat una i altra vegada –gràcies a TV3– la cançó “A contracorrent”,  que forma part del seu nou disc Bentornat. I l’he escoltada una i altra vegada perquè voldria ser capaç de transmetre al lector l’emoció perdurable que m’ha provocat. Suposo que aquesta emoció té molt a veure  amb la ignorància que tinc de la música que ara es fa en l’àmbit de la llengua catalana.  Jo m’he quedat ancorat bastants anys enrere però potser per això mateix sóc capaç de relligar aquesta primera cançó de la vetllada amb alguns dels espectacles que al llarg d’aquests darrers cinquanta anys més m’han impressionat. Penso en el Marat-Sade, del Poliorama; en el “Hair” que vaig veure dues vegades a París; en l’espectacle “Un pont de mar blava” de Miquel Martí Pol i  Lluís Llach; o en “La caiguda” d’Albert Camus, interpretada per Francesc Orella,  al Teatre Nacional de Catalunya. A contra-corrent, exacte!  “Em defineix el que sóc; no el que diuen de mi”; “Em podràs veure en el fang/però no canviar cap ideal”; “de cada obstacle en faig un trampolí”, “ric en públic i ploro en privat”; “he ignorat consells que valien or”; “tinc somnis molt grans./Ho tinc molt clar/el que ha de venir, vindrà”.   (I l’ombra de la vida de l’Oriol se m’ha aparegut amb insistència). Sobre aquest  recitat del raper s’alcen les veus del cor acompanyades de les notes contundents dels instruments de vent: “La mala mar em va ensenyar a entendre el vent i navegar”. I per això “La flama no s’apaga mai”. “La flama no s’apaga mai”. Ho canten amb entusiasme, amb la vigorosa i esplèndida ingenuïtat dels joves, els integrants de la Black Music Big Band.

Després han arribat els premis i les actuacions. Tothom semblava civilitzadament exaltat i reivindicatiu i de sobte m’he recordat d’allò que explica l’Oriol en la seva biografia. Quan  tenia 12 anys, va assistir amb els pares a la gala del Premi Disc Català que es va celebrar a l’Ametlla del Vallès. Allà va veure actuar l’Espinàs i en Raimon, aquest darrer amb una simbòlica camisa de color vermell i uns quants acords que cridaven al vent. La imatge li va quedar gravada. Això va passar l’agost del 1963. Ara, els músics d’avui no cal que portin camisa vermella. Però al veure cantar als adolescents de Black Music Big Band amb la mateixa saludable confiança en el món amb què nosaltres cantàvem Al Vent m’ha semblat que, en efecte, la flama no s’havia apagat mai. O més ben dit: que d’aquella estantissa realitat artística dels anys seixanta n’ha sortit aquesta riuada impetuosa. I m’ha envaït una onada d’optimisme i d’agraïment cap a tots aquells que ho han fet possible; que ho estan fent possible.