El Blog d'Agustí Pons

L’Europa de Raymond Cartier i la d’ara.

Des de la fí del comunisme s’ha parlat tantes vegades de la crisi d’Europa que ara que ja la tenim a sobre hi ha el perill que el concepte ens provoqui una avorrida fatiga. Aquestes darreres setmanes, les he dedicades a llegir, gràcies a un regal inesperat, els dos volums de la història de La seconde guerre mundial, publicada pel periodista Raymond Cartier el 1956 i que està considerat un llibre de referència sobre aquell conflicte. Raymond Cartier (1904 – 1975) va ser un dels periodistes francesos més importants del segle XX. Jo l’havia llegit a les pàgines de la Gaceta Ilustrada que devia tenir els drets de reproducció dels articles que, originàriament, sortien al París Match on també apareixien –si la memòria no em traeix– les inoblidables entrevistes d’Oriana Fallaci.

En el relat de Cartier queda clar que la Segona Guerra Mundial la van guanyar els Estats Units i Rússia, diguem que per aquest ordre. Alemanya va perdre la guerra i en la defensa del territori i posterior expulsió dels seus invasors Rússia hi va deixar més de 26 milions de morts. L’ajuda en material bèl·lic –i també en aliments– subministrat per Roosevelt a Stalin va ser un element molt important –decisiu?– en la victòria russa. Queda clar, també, que Roosevelt donava un tracte preferent a Stalin fos perquè no calibrés prou bé l’amenaça que significava l’expansió territorial de Rússia, sota l’abric o l’excusa del comunisme, fos perquè els afers de la Gran Bretanya —que volia preservar, de totes, totes, el seu imperi colonial— li queien força més lluny. I això del colonialisme Roossevelt no ho acabava de veure clar, possiblement tant per raons ideològiques com d’hegemonia econòmica i política. En aquest sentit, la reconstrucció que Cartier fa de les converses a Teheren, Ialta i Postdam entre aquests tres polítics resulta molt il·lustrativa i fins i tot divertida si no fos que les seves decisions van afectar el mon sencer. I França? França es va acomodar a la derrota de les primeres setmanes amb un govern –el de Vichy– que controlava bona part del territori i Sartre estrenava les seves obres sota el París ocupat per les tropes del III Reich. Havia de formar part dels vencedors en el moment de la signatura de l’Armistici? Després del trencament de relacions entre Hitler i Stalin la Resistencia va començar a tenir pes mentre des de Londres, o Brazaville, De Gaulle intentava que americans i britànics li fessin cas. Raymond Cartier, quan parla de França, el seu país, intenta evitar el xovinisme. Pot dir-se que ho aconsegueix tot i que en el relat d’algun episodi, com el de l’alliberament de París per part de les tropes franceses integrades a l’exèrcit aliat, ometi algun detall important. Per exemple, que els primers soldats que van entrar a París dins la columna Leclerc eren soldats espanyols que havien participat a la guerra civil espanyola en el bàndol republicà. Els tancs que portaven duien els noms de Madrid, Belchite, Guadalajara, Guernika, Ebro, Santander, Brunete. Ho explica Rafael Torres en el seu llibre El hombre que liberó París que no va ser altre que el tinent republicà Amado Granell i un grup d’espanyols integrats a la divisió Leclerc. En el seu llibre Cartier no en parla i en canvi esmenta els noms de Montmirail, Romilly o Champaubert quan descriu el nom dels tancs.

La tutela americana es va perllongar durant tots els anys de la Guerra Freda, és a dir, fins al 1989 i des d’aleshores Europa ha de decidir si realment vol assumir el cost de ser un adult autònom, sobretot pel que fa a la política exterior i a la defensa que sovint n’és el braç executor. El desig que Europa organizi plenament la seva defensa Trump l’ha fet públic de forma matussera. Però els anteriors presidents, inclòs el dubatitiu Obama, ja s’havien expressat, amb més educació, en el mateix sentit. Europa ja no és el centre del món sinó un continent envellit sense gaires horitzons comuns que s’escapin a la voluntat de viure el més bé possible. No hi haurà cap Roosevelt, ni cap Churchill, que ens pugui treure les castanyes del foc. La nostra dolça decadència ens fa creure, sovint, que és tot el món el que està reculant. Les coses no van ben bé així però refugiats en un cert aire de superioritat, els europeus tendim a pensar que el mon encara gira al voltant nostre. Però, en relitat, l’Europa de Raymond Cartier ja és història.