Lluís Prenafeta i la Fundació Catalunya Oberta
En els corrents ideològics de fons del país hi trobem carlins reciclats, federalistes frustrats, catòlics emancipats, socialistes il·lustrats, ex-comunistes abraçats al pacifisme, l’ecologisme i altres ismes però ben pocs liberals i Catalunya Oberta era una fundació explícitament liberal. Lluís Prenafeta en va ser el fundador i factòtum. Prenafeta era un personatge molt més subtil i molt més treballat del que ell volia aparentar. Podia citar-te un clàssic entremig d’una frase entremaliada i això volia dir que per a ell la literatura, el pensament, no era un recurs per lluir en una reunió de benpensants sinó un mitjà per intentar entendre millor el què i perquè dels comportaments humans.
Per Catalunya Oberta, a més de Lluís Prenafeta i Joan Guitart, hi van passar filòsofs com Ferran Sáez; escriptors com Valentí Puig; economistes com Xavier Sala Martín; periodistes com Enric Canals, Josep Puigbó, Francesc Marc Álvaro; empresaris i mecenes com Joan Uriach i Antoni Vila Casas. Es feien reunions a porta tancada per a socis i adherits on es tractaven temes concrets amb algun especialista que venia com a convidat. I periòdicament una sessió a l’Hotel Majestic, amb dinar i debat inclòs, protagonitzada per alguna figura important del mon polític o intel·lectual europeu i nord-americà i que estava oberta a socis i simpatitzants. Recordo, per exemple, la presència del filòsof francès André Glucksmann, un dels pensadors que més m’ha ajudat a entendre com podem seguir actuant en aquest món quan allò que consideràvem el Bé Absolut s’ha enfonsat. I recordo també la figura del periodista Jean François Revel, autor d’un llibre amb títol tan explícit com Ni Marx ni Jesús i que quan escrivia, a mà, a Nèstor Luján, el tractava d’ “ami et maitre”. De la Fundació Catalunya Oberta jo vaig rebre un ajut econòmic que va fer possible que em pogués dedicar escriure la biografia de Nèstor Luján la qual, un cop editada, va tenir la sort de guanyar un dels premis Serra d’Or.
A Catalunya Oberta vaig poder conèixer un grup d’aleshores joves que ja no combregaven amb els molins de vent ideològics propis de la Guerra Freda. No tenien l’obsessió que els poguessin acusar de no ser d’esquerres i aquesta era una novetat absoluta per als qui, de mitjana edat o plenament adults, ens havíem sentit ideològicament asfixiats per intentar pensar amb els mínims apriorismes possibles. Allà hi havia l’Enric Vila, en Jordi Graupera, l’Anna Punsola, en Bernat Dedéu…
Desapareguda la Fundació Catalunya Oberta els liberals catalanistes es van quedar –ens vam quedar– sense aixopluc. Vull dir un lloc on reunir-nos, parlar de la situació del país, conèixer l’opinió d’experts i especialistes. I fer pressió –o intentar-ho– quan convingués. El pensament liberal està ofegat si més no els mitjans de comunicació catalans amb més influència. D’altra manera, no s’entendria la no ampliació de l’aeroport de Barcelona, el menyspreu al voltant de les centrals nuclears o la prepotència ecologista que obliga els governs a introduir el llop, l’os i tota la fauna que la sàvia experiència pagesa havia aconseguit fer desaparèixer. Lluís Prenafeta es va adonar de la necessitat que Catalunya tenia d’una sacsejada liberal. Finalment, ho va haver deixar. Però a alguns ens hauria agradat que allò que amb tanta lucidesa es va inventar hagués tingut continuïtat
"Amo les faules del filòsofs;