El Blog d'Agustí Pons

Lorca, Espriu i la generació del 27

De tots, o de molts, és sabut que García Lorca, a Catalunya, s’hi va trobar bé. Les relacions d’amistat i passió entre ell i Salvador Dalí han estat estudiades diria que exhaustivament. A Barcelona no només va estrenar algunes de les seves obres més compromeses, com Mariana Pineda, sinó que en aquesta ciutat va trobar un ambient menys agressiu respecte a la seva homosexualitat com algunes parets de l’Hotel Majestic podrien explicar.

No son tan conegudes les relacions de Salvador Espriu i Rosselló-Pòrcel amb Lorca i, en general, la Generació del 27. No consta enlloc que Espriu i Lorca s’arribessin a conèixer personalment. Sí, en canvi, que Rosselló-Pòrcel va coincidir amb Lorca el 1934 als cursos d’estiu que des de feia dos anys es donaven a l’antiga residencia dels reis d’Espanya a Santander convertida pel ministre Giner de los Ríos en centre universitari. Aquell estiu hi va actuar Lorca amb el seu grup La Barraca i ho sabem per una carta que Rosselló envia a Espriu on també li diu que ha estat una hora parlant amb Unamuno. Espriu i Rosselló, nascuts el 1913, eren quinze anys més joves que Lorca i es miraven amb simpatia i complicitat els treballs i les vides de la Generació del 27. El jove Espriu s’emmirallava amb Valle Inclán, el germà gran de la Generació del 98. “Jo crec –declararà el 1973 al periodista Carles Isasi Agudo– que Valle és l’autor més important que hi ha hagut a Espanya des del Segle d’Or, més rellevant que Lorca, que no deixa de ser un deixeble, modest, de Valle”.

A Valle, Espriu i els seus companys de navegació el van conèixer personalment durant el creuer cultural que més d’un centenar d’alumnes escollits de les universitats de Madrid i Barcelona van fer pel Mediterrani l’estiu del 1933. Eren els alumnes més brillants d’aquell moment perquè es tractava de demostrar que Espanya ja no era el territori decadent de la Generació del 98 sinó el de la modernitat republicana de 1931 (o 1927 si hem de fer cas de l’antologia de Gerardo Diego que la consagra). Isabel Garcia Lorca, germana del poeta, era una de les participants. Després de la visita al Partenó li escriu una carta, entusiasmada. “Pienso Federico que pudiendo haber venido, quedándote has cometido una de las locuras mayores de tu vida, ahorra dinero, quédate hasta sin comer pero no dejes de venir a Grecia”. El viatge va durar un mes i mig i a l’escala de Nàpols, ja a la tornada, Valle Inclán s’hi va afegir. Ens queda la llibertat d’imaginar-nos una conversa entre Espriu, Rosselló i les tres Cariàtides —Amalia Tineo, Mercè Muntañola i Lola Solà — amb Valle Inclán. Però potser la conversa hauria naufragat donada la tendència a la irascibilitat de l’autor de Luces de bohemia. La realitat és que no sabem res de la relació que Espriu i els seus companys de viatge van mantenir amb Valle Inclán, si és que en van mantenir alguna.

Però ells, vull dir Espriu i Rosselló-Pòrcel, no perdien de petja el que feien Lorca i els seus. Sabem que així que va aparèixer l’esmentada Antologia poètica (1915-1931) de Gerardo Diego, Salvador Espriu i els seus companys de curs en van parlar i discutir entre classe i classe de la universitat. I és Espriu el qui, en una postal que juntament amb Rosselló-Pòrcel envia al seu company David Sanahuja des del “Ciudad de Cádiz”, fa ús de l’adjectiu “putrefacte”, que és l’expressió que Lorca i Dalí feien servir per referir-se a totes aquelles persones o coses que hom tenia per avorrides i antiquades. “Al cel siguis –escriu Espriu–. Ho desitjo de tot cor i per a mi també quan l’hora arribi que ja triga. Estic completament putrefacte.”

Dalí –ens diuen els experts com Agustín Sánchez Vidal– volia rebentar la tradició cultural espanyola des de fora; Lorca, des de dins. Pretenien fer al mateix Espriu i Rosselló-Pòrcel? Espriu, en aquell moment, anava per a prosista; Rosselló, per a poeta. La primera novel·la d’Espriu es titula Doctor Rip, que ja és un títol força indicatiu; la història d’un suïcidi o d’una auto-eutanàsia on les institucions tradicionals com la família i la religió no queden precisament gaire bé (però, en tot cas, cal llegir la primera edició). Poc temps després, quan la guerra civil ja ha esclatat, Rosselló compareix a la celebració del sant de Mercè Muntanyola amb un poema sota el braç –no estava en condicions de regalar-li res més– que hauria pogut signar Lorca: “Els clavells s’incendien,/per imitar-te, quan/tu passes pel davant. (…) Per brodar-te la gràcia/no trobo diamant”. A Rosselló li quedava poc temps de vida. La guerra civil l’havia separat de Salvador Espriu; el mateix, per cert, que va passar entre Dalí i Lorca.