El Blog d'Agustí Pons

(Mal) viure a Barcelona

Sóc un dels molts ciutadans que fa uns anys (pocs) va decidir deixar Barcelona i anar a viure al Maresme. Ho vaig fer per moltes raons que ara potser no venen al cas. El resum seria dir que a Barcelona m’hi sentia cada vegada més incòmode i que, jubilat de la meva feina com a treballador per compte d’altri, vaig creure que en el trasllat hi guanyaria qualitat de vida. I, de moment, no m’he equivocat. Barcelona ha esdevingut, aquests últims temps, una ciutat inhòspita on s’han dut a terme –s’estan duent a terme– una sèrie de modificacions viàries i d’altra mena que possiblement no estan mancades de raó de fons però que han resultat precipitades, mal executades i, en molts dels casos, contraproduents. Fa la impressió que les reformes s’han fet –s’estan fent– des d’una ideologia dogmàtica sense els coneixements tècnics suficients per assumir la complexitat de la transformació que es proposa. I una ideologia que menysprea la crítica emparant-se en la pretesa justícia de la causa que defensa. Aquest era un comportament propi de la superioritat moral d’una part de l’esquerra dels anys seixanta i setanta i que ara ha reaparegut de la mà d’Ada Colau i del conglomerat de sigles que la sustenten. Colau i els seus no discuteixen en termes professionals les crítiques que reben. En tenen prou a desqualificar els seus adversaris des del punt de vista ideològic com si una ideologia aparentment salvífica pogués justificar les pífies de l’actuació quotidiana. Fa uns dies La Vanguardia publicava la carta d’un lector en elogi de la transformació del carrer Consell de Cent. L’endemà se’n publicava una altra d’un veí del carrer València on explicava com la reforma ha perjudicat la vida i la circulació en aquesta via. Consell de Cent ara està destinat a ser un carrer molt més car que la majoria dels seus veïns. No deixa de ser paradoxal que la igualtat entre tots els carrers de l’Eixample l’hagi trencat el govern municipal que s’ufanejava de ser el més progressista de la Història.

No em resisteixo a posar tres exemples més de mala pràctica urbanística. Una de les primeres mesures del govern d’Ada Colau al barri de Sarrià va ser prohibir l’aparcament a la meitat del sostre que cobreix el túnel de la Via Augusta que va de Passeig de la Bonanova a Dolors Monserdà. Va ser una mesura estrictament ideològica –la ideologia que castiga els cotxes i crea zones verdes– sense tenir en compte que a Sarrià no faltava verd sinó aparcament. Ara, la xurreria del barri presideix un ampli desert d’asfalt i jo me n’alegro perquè ofereix productes de molt bona qualitat. La paradoxa és que l’aparcament suprimit era utilitzat, sobretot, per passavolants que venen a treballar al barri o a fer-hi alguna gestió perquè els sarrianencs que porten anys vivint-hi solen disposar d’aparcament propi o llogat.

L’altre exemple: els vespres que no tinc més remei que tornar al Maresme en cotxe m’adono de com de xais ens hem tornat els barcelonins. Des de la plaça Tetuan a l’entrada del túnel de Glòries, els dos carrils centrals estan col·lapsats pels vehicles particulars que intenten sortir mentre els dos de la dreta, destinats al transport públic, van pràcticament buits. Vull pensar, potser equivocadament, que en anys de ciutadans més activistes els automobilistes haurien exercit la política dels fets consumats i haurien ocupat els dos carrils ara prohibits. I el tercer exemple d ‘aquest urbanisme fallit és al nyap de l’entrada a Barcelona pel túnel de Glòries on un semàfor ens fa adonar cada dia de la maldat intrínseca que suposa voler entrar a Barcelona en cotxe en detriment dels magnífics serveis ferroviaris de què disposem els qui ara vivim al Maresme.

Sé que Barcelona té problemes tan o més greus que aquest. Però molt probablement serien mes fàcils d’encarrilar si l’actual alcalde disposés de la suficient majoria política i de la suficient força moral. No és el cas. L’únic programa comú dels regidors que el van votar va ser impedir l’arribada al poder del candidat que havia guanyat les eleccions. De totes maneres, l’actual alcalde sembla ben conscient de la situació i per això últimament Evita Colau.