El Blog d'Agustí Pons

Octavio Alberola, l’anarquista que va intentar matar Franco

Ha mort als 97 anys, a Perpinyà, on residia, Octavio Alberola, històric militant anarquista que va ser un dels organitzadors del grup clandestí DI (Defensa Interior) creat a partir de la celebració del Congrés de la CNT a Limoges, l’any 1961, on es va posar fi, si més no teòricament, a les divisions existents dins del moviment anarquista. DI tenia com a objectiu principal reprendre l’acció directa dins l’Estat espanyol. Però a diferència del que passaria als País Basc, amb ETA, o a la República Federal Alemanya, amb la Fracció de l’Exèrcit Roig, el DI repudiava l’atemptat contra les persones amb l’excepció del cas de Franco. Amb el DI hi van col·laborar des de veterans dirigents anarquistes com Joan García Oliver i Cipriano Mera –aquests sobretot al principi– fins a joves vinculats a les Joventuts Llibertàries. Durant els seus anys d’existència els activistes del DI es van dedicar a col·locar explosius en monuments franquistes i a realitzar segrestos de personalitats rellevants per cridar l’atenció sobre la situació política espanyola. El març del 1966, membres del DI van segrestar monsenyor Marcos Ussía, conseller eclesiàstic de l’ambaixada espanyola al Vaticà; el 1968, ho tenien tot a punt per segrestar Albert Ullastres, en aquell moment ambaixador d’Espanya prop de la Comunitat Europea. Però el pla va ser descobert i Octavio Alberola, detingut. Encara el maig del 1974, i en protesta per l’execució de Salvador Puig Antich, un grup capitanejat per Alberola va segrestar Baltasar Suárez, director del Banc de Bilbao a París.

Atemptar mortalment contra el general Franco va constituir, des de la seva creació, l’objectiu prioritari del DI. Queda clar que no se’n van sortir. Sembla que ho van provar fins a tres vegades –i que d’una manera no tan organitzada altres militants anarquistes ho havien intentat anteriorment–. Per escriure aquest article m’he tornat a llegir el llibre d’Agustín Comotto El peso de las estrelles. Vida del anarquista Octavio Alberola publicat per Rayo Verde el 2019. Es tracta d’una llarga entrevista on Alberola s’explica amb plena llibertat però sense entrar en concrecions de les seves “accions directes” que no devia considerar oportú detallar ja fos per evitar la vanitat pròpia o les possibles represàlies. Segur que Alberola no oblidava que el seu pare, mestre racionalista i destacat llibertari, va ser assassinat el maig del 1967, a l’apartament de Ciutat de Mèxic on vivia, molt probablement a mans de sicaris lligats a la policia política franquista com a represàlia per les activitats del seu fill. En tot cas, alguns mitjans de comunicació parlen de tres intents d’atemptats en els quals hauria intervingut Alberola. Pel llibre de Comotto sabem que el 1957 Alberola va entrar clandestinament a Espanya; va viatjar fins a Santillana de Mar, on Franco havia de passar uns dies i va poder inspeccionar el dormitori on el dictador descansaria. Però finalment ho va deixar estar. Més a punt sembla l’intent de l’estiu del 1962 quan Alberola i els seus van col·locar una bomba a la carretera que portava al Monte Igueldo, a Sant Sebastià, per on estava previst que passaria el Dictador. Però aquest aquell dia no va comparèixer –sembla que va fer el trajecte vint-i-quatre hores després– i Alberola va detonar l’explosiu i va aconseguir tornar a França sa i estalvi.

Octavio Alberola no era un desesperat de la vida sense ofici ni benefici. A Mèxic havia fet estudis d’enginyeria, i com a enginyer es guanyava bé la vida, amb cotxe descapotable inclòs, segons sembla. Després, ja de gran, i aprofitant la situació de semi-llibertat en què es trobava, va estudiar a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París. A Bèlgica durant molts anys, i també en situació forçada, va treballar com a mestre i educador d’un centre d’adolescents. Va conèixer algunes de les figures polítiques més sobresortints de la seva època, com Fidel Castro; intel·lectuals com Agustín Garcia Calvo; va polemitzar amb Noam Chomski; i va escriure uns quants llibres i articles sobre la situació política del món, l’ètica i el pensament llibertari que intentaven sempre anar més enllà dels tòpics. No va tenir por, al llarg de la seva vida, a tenir i mantenir criteri propi. El lector interessat trobarà a Google àmplies referències sobre aquest personatge i fins i tot la transcripció sencera del llibre Anarquismo español y acción revolucionaria (1961-1974), un dels molts textos que ell havia publicat en vida.