El títol d’aquest article no és en absolut contradictori. La situació confusa “(imbroglio”) en què ha entrat Itàlia després de les eleccions d’aquest passat cap de setmana certifica una voluntat col·lectiva d’una
claredat meridiana: els italians no estan disposats a seguir les directrius econòmiques alemanyes. Alguns analistes han escrit que aquest resultat pot abocar Europa a l’abisme; és a dir, a una crisi incontrolada de l’euro que desemboqui en una crisi global de dimensions inimaginables. Però molts ciutadans del sud d’Europa poden pensar que aquesta és una percepció equivocada perquè en l’abisme ja hi som; o ja hi són milers i milers de famílies atrapades en una crisi devastadora de la qual, i ben legítimament, no se’n senten responsables. Si la primera obligació de tot governant és intentar no empitjorar la situació material dels seus
conciutadans és evident que, des de que va començar la crisi, ja fa quatre anys, la majoria de governs del sud d’Europa han desatès aquesta obligació. Des de fa 4 anys, en efecte, la situació econòmica ha anat de mal en pitjor a Grècia, Portugal i Espanya i ha de costar molt d’entendre, a l’opinió pública de cadascun d’aquests països, com és que els respectius governs encara no han trobat alguna fórmula que eviti aquesta insalvable davallada cap a la penúria generalitzada.
Ningú no discuteix que Alemanya, i els països nòrdics, tinguin raó a l’hora de demanar que el malbaratament i la corrupció deixin de ser pràctiques usuals als països mediterranis. Ningú tampoc no els pot negar la raó quan esgrimeixen la necessitat que cap país gasti més del que té. En aquest punt, a més, podríem entrar en una anàlisi sobre què ha acabat resultant més perjudicial: si la corrupció de la dreta o el populisme econòmic de l’esquerra amb programes electorals -de no fa tants anys-on es prometien audiòfons gratuïts per a tots aquells ciutadans que ho necessitessin. La idea de l’Estat-que-ho-pot, perversió de l’Estat del benestar sorgit de les necessitats socials dels anys immediatament posteriors a la II Guerra Mundial, ha resultat una idea nefasta, que havia arribat a ser assumida per bona part de les generacions més joves.
En política, però, com en d’altres temes importants de la vida, no n’hi ha prou en tenir raó. Sovint, en l’àmbit familiar o empresarial, intentar imposar la raó de totes totes produeix efectes exactament contraris als previstos i desitjables. Tingui o no tingui raó, resulta immoral que Alemanya tregui beneficis d’una política econòmica que està ensorrant bona part de la resta de països europeus. I diguem-ho clar: sota la creuada de l’austeritat s’amaga una corrent majoritària de l’opinió pública alemanya que mira cap a l’Europa de Sud amb un ja conegut sentiment de superioritat. En aquesta situació, pensar que els electors italians donarien suport a polítics com Monti és desconèixer la llarga malícia històrica d’una societat només aparentment desinteressada del seu futur.
Tot allò que signifiqui un revulsiu a l’actual situació europea ha de ser benvingut. No anem pel bon camí. És el missatge que ens acaben de donar els electors italians.
Catalunya Oberta, 27 de febrer del 2013
oques vegades com en aquest mes de febrer del 2013 el calendari litúrgic ha resultat tan exacte: dimecres de cendra mirem per on mirem, amb mitja classe política assenyalada amb el dit de la corrupció, i l’altra mitja sobresortint per la seva inoperància. Als catalans ens queda el somni de la independència i els més il·lusos imaginen fins i tot un país sense exèrcit com si la biologia i la història es poguessin capgirar, i de cop tornéssim a ser àngels alats llestos per ballar la dansa de la fraternitat universal. Feia anys que la realitat no resultava tan depriment potser perquè aquesta és una crisi triple: política, econòmica, moral. Políticament -ho diu quasi tothom- hem arribat al final de l’etapa iniciada després de la mort de Franco; una nova Restauració on aquesta vegada la monarquia comptava amb la complicitat dels nacionalismes perifèrics i de l’esquerra ja moderada. Tots havien après la lliçó de la guerra civil. Tots, no. Un dels problemes que arrosseguem des de l’endemà mateix de la mort del General és la pervivència d’una dreta espanyola dins la qual tenen un pes molt importants sectors provinents del franquisme. No es tracta d’un sector minoritari si tenim en compte que José Maria Aznar no va votar, en el seu moment, a favor de la Constitució sinó que es va abstenir com ell reconeixia públicament. Allò realment simptomàtic és que aquest fet no li ha tret cap mena de credibilitat enfront dels electors de la dreta espanyola perquè molts havien o haurien fet el mateix. La dreta espanyola va ser incapaç d’acceptar l’intent modernitzador que suposava la UCD; la mateixa modernització -aquesta reeixida– que Felipe González va dur a terme en el PSOE en relació als temps de Prieto i Largo Caballero. La dreta espanyola està infiltrada per l’extrema dreta però l’extrema dreta sap que mai no guanyarà les eleccions si es presenta a cara descoberta. Per això necessita de polítics que representen una certa moderació com és el cas de Mariano Rajoy. El necessiten perquè governi però tenen prou força per fer-li la vida impossible. El final d’etapa al qual hem arribat no és només conseqüència de la situació de la dreta espanyola però amb una dreta espanyola homologable a la francesa -per exemple– molt probablement no hauríem arribat a un punt de tanta degradació.
La crisi també és econòmica, i prou que ho sabem. Es parla molt de la corrupció, i amb raó, però potser no es parla prou de la incompetència. La corrupció és inadmissible des del punt de vista ètic però la incompetència pot portar un país a una situació agònica. ¿Quina relació hi ha entre la demagògica política en matèria d’immigració del senyor Rodríguez Zapatero i els alts índexs actuals d’aturats? ¿Quants diners ens costen cada any uns desalinitzadores infrautilitzades des del mateix moment de la seva posada en marxa? Són només dos exemples de la frivolitat d’uns governants que si haguessin estat empresaris privats haurien pagat molt car els seus errors. Aquests polítics, en canvi, gaudeixen i gaudiran d’una total impunitat.
I la crisi també és moral. No es tracta tant de no fer trampes sinó d’assumir les conseqüències de les trampes que fem. Només nosaltres som plenament responsables dels nostres actes -davant nosaltres mateixos i davant de Déu, si és que hi creiem–. No ens podem refugiar ni en la classe social ni en un hipotètic paradís futur per exigir-nos al màxim nosaltres mateixos. L’ètica protestant, que és l’ètica de la Institución Libre de Enseñanza, dels boy-scouts i d’algunes organitzacions religioses que potser rebutjarien el parentiu, encara no ha arribat al món polític; o no hi ha arribat del tot. No podem deixar que les aparences i la picaresca continuen essent fenòmens envejables per un segment encara important de població.
Catalunya Oberta, 13 de febrer del 2013
Mentre encara vivien a la Residencia de Estudiantes, Lorca, Dalí i Buñuel van posar en circulació l’adjectiu “putrefacte” per referir-se a totes aquelles persones o institucions que havien quedat ancorades en la rutina de la Restauració i que, per tant, feien nosa a l’optimisme generacional del 27 que va acabar desembocant en la República. Els estudiants més inquiets de Catalunya no eren aliens a aquest clima com ho prova l’ús de l’adjectiu en una de les cartes que Espriu i Rosselló-Pòrcel envien a un amic comú durant el mític creuer cultural que van realitzar l’estiu de 1933. Fa pocs dies el Financial Times advertia, en un comentari editorial, que gairebé totes les institucions espanyoles, des de la monarquia al poder judicial, mostren senyals de putrefacció i, de cop i volta, el fantasma del 98, que ja havia estat airejat pels articulistes més
depressius, ha tornat a prendre carta de naturalesa.
Molts indicis, en efecte, apunten que ens trobem davant d’un moment similar al del 98 en el sentit que un esdeveniment teòricament vingut de fora -la pèrdua de les colònies, en aquell cas; la crisi econòmica, en l’actualitat-ha sacsejat com un tutsami totes les institucions del país. En tos dos casos, Espanya vivia en un estat de ficció i el més traumàtic ha consistit en el xoc amb la realitat: a finals del segle XIX Espanya no era ja, definitivament, cap potència; i a principis del XXI ja sabem que Espanya no ha estat, no és, un país tan ric com determinades pràctiques més o menys generalitzades podien fer creure.
L’Estat espanyol no es troba, ara, en una situació de prostració econòmica com la del 1898 però alguns vells problemes, amb una capa més o menys espectacular de vernís, subsisteixen. Per exemple, el fracàs en el camp de l’educació; un fracàs que no afecta tant a les elits com a l’ensenyament que reben una quantitat significativa, quan no majoritària, de nens i adolescents. O la persistència d’aquesta mena d’orgull mal entès que impedeix l’assumpció de responsabilitats pròpies quan s’ha comés un error o un frau. El que importa, com els vells hidalgos de les novel·les picaresques, són les aparences: el confetti que la senyora Mato pot fer servir a la Primera Comunió del seu fill gràcies al pillastre de torn.
Quan la pudor d’allò putrefacte es generalitza, els ciutadans volen canvis. Però quan aquests canvis arriben, una majoria de ciutadans tenen por. Per això és tan difícil endevinar com sortirem d’aquest nou 98. Els ciutadans haurien pogut abandonar fa temps els polítics corruptes, però no ho han fet. Els casos de València i Mallorca són, en aquest sentit, els més clamorosos; però no els únics. Els ciutadans exigeixen que els partits es regenerin. Però, ¿com es poden regenerar els partits polítics si els seus actuals dirigents són fruit, sense que això signifiqui cap judici sobre les seves capacitats, de la seva degeneració? Difícilment els partits majoritaris acceptaran unes reformes -les llistes més o menys obertes; la transparència de finançament– que atempten contra la seva actual estructura i contra un model d’actuació que, en aquests moments, forma un complexíssim entramat de persones i grups de pressió. Molts auguren, de cara a unes properes eleccions, una pujada espectacular dels partits més minoritaris però caldrà veure si aquests partits són hàbils i tenen prou força i generositat per reconstruir el sistema des de dins. En aquest escenari, determinats analistes polítics recorden la situació de la Itàlia de la postguerra freda i alerten de la possibilitat d’un Berlusconi hispànic. Els més optimistes pensen que l’adveniment de la II República va ser el resultat més espectacular de la crisi del 98. En tot cas, a l’Europa del segle XXI els canvis polítics, per més impacient que es mostri l’opinió pública, no es produeixen en vint-i-quatre hores. Les crisis es couen lentament. I com que es couen tan lentament totes les possibilitats resten obertes.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 6 de febrer del 2013
Durant molts anys vaig guardar en una vitrina del menjador de casa una copa de cava amb una inscripció que hi deia: “Generalitat de Catalunya” i no sé si alguna cosa més. Era un record de les festes del cinema català que es van celebrar em sembla que a l’Hotel Ritz de Barcelona durant la primera legislatura de Jordi Pujol. L’ànima d’aquestes celebracions, el seu inventor, va ser Miquel Porter i Moix, l’històric crític de cinema, i agitador cultural, que havia estat nomenat Cap del Servei de Cinema tan bon punt va ser creat aquest servei dins l’organigrama del Departament de Cultura. No recordo gaires coses més: ni quantes vegades es va celebrar la Festa, ni si va ser ben rebuda pel sector, i ni tan sols m’atreveixo a dir si va ser o no una bona idea. Recordo això sí un vespre de reunions al Palau de la Generalitat, entre el conseller Cahner -i potser el president Pujol- amb Pilar Miró, aleshores directora general de Cinema, que no entenia gaire -per no dir gens- que és el que preteníem fer des de la Generalitat i les corredisses pel Pati dels Tarongers d’en Miquel Porter.
Cada any, quan arriben els Premis Gaudí, penso en aquelles Nits del Cinema Catalana que en van ser les precursores. Cada any m’estranya que el nom de Miquel Porter no hi sigui recordat, a la festa dels Gaudí, i fins i tot he estat temptat d’enviar una discreta carta a Joel Joan, a qui no tinc el gust de conèixer, recordant-li l’episodi. O explicant-li, perquè no sé fins a quin punt d’aquella iniciativa se’n té coneixement. Antoni Kirchner i Pere Roca en deuen saber alguna cosa.
No es tracta de reivindicar una determinada actuació política, de política cultural, sinó de reivindicar la feina d’una persona. En aquest cas, la de Miquel Porter, llibreter, actor, cantant, novel·lista, sindicalista, polític i, per sobre de tot, un home que va estimar profundament, i amb lúcida saviesa, el seu país, Catalunya, i el cinema. Però el nom de Miquel Porter ha caigut en l’oblit -i consti que no en culpo pas als organitzadors dels Gaudí-i no estic parlant d’un cas únic. De vegades, fa la impressió que no es vol saber res de la resistència cultural catalanista dels anys quaranta i cinquanta que va ser la més dura. Penso en Miquel Porter i penso, també, en Josep Pedreira, un altre dels grans oblidats. Aquests modestos herois dels anys més difícils no tenien cap feina permanent on agafar-se, vivien de forma modestíssima i en canvi van resultar decisius a l’hora de capgirar el país. Pedreira va fundar la col·lecció de poesia més important de la postguerra, Els Llibres de l’Óssa Menor, on van publicar els autors consagrats i joves més importants i
que va acabar malvenent al Sr. Cendrós, després d’haver-hi perdut els diners que no tenia i d’haver quedat endeutat fins al coll. Encara recordo al benemèrit Pedreira exercint de cap de premsa d’una editorial important del país, sota la jerarquia d’aquells directors literaris -després polítics-que assumien amb arrogància i aires de suficiència la lúcida tasca de marxistitzar el país. Cap dels cappares intel·lectuals de la nostra progressia li va donar mai les gràcies, a Pedreira, tot i que en ell tenien l’exemple d’un proletari compromès i digne. (Però potser per això mateix el defugien). I si Pedreira es va inventar la més important col·lecció de poesia, en Porter va fer una cosa aparentment encara més difícil:a manca d’una filmoteca pública en va muntar una de privada -diguem-ho així- al palau d’uns aristòcrates que la família Porter havia llogat i que feia servir de magatzem de llibres. Allà, durant molts anys, Miquel Porter va oferir unes sessions del cinema que no podia veure’s a les pantalles, i que era quasi bé tot, obertes tots els ciutadans amb inquietuds culturals. Ni Miquel Porter ni Josep Pedreira han tingut el reconeixement pòstum que caldria. A Barcelona, per exemple, no tenen ni un carrer. I se’l mereixerien. De la mateixa manera que en Miquel Porter es mereixeria que, en alguna de les properes edicions, elsorganitzadors dels Premis Gaudí es recordessin d’ell.
Catalunya Oberta, 30 de gener del 2013
Avui el Parlament de Catalunya aprovarà una declaració política que reconeix la sobirania del nostre poble per a decidir el seu futur. Encara que la resolució no comporti cap mena d’obligació jurídica a ningú no se
li escapa la seva importància. Si no fos així, si aquesta iniciativa parlamentària no revestís un caràcter transcendental, ni el govern del PP ni el PSOE no hi hauran oposat tanta resistència. La declaració és important en ella mateixa i perquè s’emmarca en el camí traçat per les forces catalanistes des de l’endemà mateix de la gran manifestació de l’11 de setembre. És a dir, hi ha un programa, hi ha una ruta que, de moment, ningú, encara, no ha pogut estroncar. Aquesta ruta acaba, en una primera etapa, i tal com ha remarcat de manera insistent el president Mas, en el referèndum d’autodeterminació que ha de celebrar-se abans que acabi l’any 2014.
La declaració del Parlament català sobre la sobirania de Catalunya arriba quaranta vuit hores després de la presa de possessió del president Obama, en el seu segon mandat. Vam poder seguir per televisió
la festa, convertida en un espectacle patriòtic desinhibit i optimista. Obama va apel·lar a l’esperit fundacional de la nació per remarcar la necessitat de seguir aspirant a l’exercici de la llibertat individual a partir de la igualtat d’oportunitats. És possible que, després, al llarg dels quatre anys de mandat que dilluns van començar, la realitat no sigui tan falaguera com les paraules del president Obama, i l’ambient multitudinari de la celebració, semblaven dibuixar. Però allà, a les escales i a l’esplanada del Capitoli, a Washington, hi havia un poble fet; un poble que era l’expressió d’una nació forta.
Nosaltres, els catalans, també som un poble fet. Tenim una història i una llengua pròpies -tot i que, naturalment, íntimament lligades a altres realitats lingüístiques, històriques i geogràfiques. I, en aquests moments, podem dir amb tota propietat que tenim molt més: tenim el nostre sistema propi (o autònom) de referències col·lectives que abasten terrenys tan diferents com el dels mitjans de comunicació, la cultura popular o l’activitat literària i cultural. I tot això no forma un cos autàrquic sinó en plena connexió, i barreja, amb d’altres realitats. Però formem un poble reconeixible, diferenciat, no assimilable per dir-ho en paraules de Salvador Espriu.
Ben diferent és la nostra situació política. Políticament som una nació a mig fer perquè tenim institucions pròpies però amb una autonomia decisió que depèn més de la voluntat dels successius governs espanyols que no pas de la nostra sobirania legislativa i resolutiva. I això passa en molts terrenys però, sobretot, en dos d’ especialment importants; la llengua i l’economia, que solen ser el pal de paller de totes les societats lliures. Projectes de llei com el del ministre Wert no són fets aïllats sinó que formen part de la incapacitat del govern d’Espanya per entendre l’autèntic significat de la paraula autonomia. I el mateix podem dir de la discriminació econòmica que pateix Catalunya. Fa massa anys que dura i fa massa anys que tant el govern del PSOE, com ara el del PP, han abusat de la voluntat de la societat catalana d’evitar un enfrontament directe.
La declaració d’avui del Parlament de Catalunya vol corregir aquesta situació. Va en el camí d’aconseguir en el vessant polític allò que ja és realitat, i de fa temps, en el camp social. Si som un poble -i ho som, i reconeixeble a primera vista, com dèiem-necessitem també ser una nació, amb totes les conseqüències jurídiques que aquesta definició comporta. No cal que la nostra sobirania segueixi el model de les sobiranies del segle XIX. Però necessitem estructures d’Estat si no volem seguir vivint col·lectivament en una situació esquizofrènica.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 23 de gener del 2013
Des del moment en què que el president Artur Mas va decidir avançar les eleccions al Parlament de Catalunya el govern espanyol no ha fet cap gest concret i públic en favor d’una distensió de la seva relació amb Catalunya. És possible que el govern de Mariano Rajoy tingui una estratègia coherent enfront del procés sobiranista català però en tot cas aquesta estratègia, si és que existeix, no la coneixem. Més aviat dona la impressió que el govern espanyol espera, a cada nou episodi, que l’efervescència (el “soufflé”) desaparegui i tot torni a ser més o menys igual que abans de les eleccions del 25 de novembre. Diuen que Mariano Rajoy és un expert en l’administració del temps polític i que una de les raons de la seva arribada al poder rau en la seva capacitat de saber esperar; de deixar que els esdeveniments acabin clarificant les situacions sobre les quals ell, teòricament, hauria de prendre decisions. És possible que aquesta manera d’actuar es trobi en les bases de l’actual situació catastròfica de l’economia espanyola. Allà on calia diligència, rapidesa de reflexos,
capacitat imaginativa hi ha hagut dilació, ajornaments, solucions conjunturals que han agreujat els problemes en comptes d’enfocar-ne la solució. I no només -tot i que l’exemple és prou contundent- pel que fa al cas Bankia.
Més encara: des de l’anunci de l’inici del procés sobiranista el govern del PP ha continuat la seva política recentralitzadora com si res no hagués passat. Una part de la tradició política espanyola consisteix en “sostenella y no enmendalla” que era la fórmula que assumien els “hidalgos” per mantenir i reforçar el seu honor. Aquest punt de vista pot arribar a ser incompatible amb el joc democràtic que exigeix, quasi com a premissa indispensable, el reconeixement que una part de la raó està en els arguments dels altres. La reacció normal en un altre sistema parlamentari no emboirat per aquests fantasmes històrics hauria estat intentar desactivar el problema a base de concessions reals o aparents. És així com es fa la política i és així com s’arriba a solucions que potser no acaben de satisfer cap de les dues parts enfrontades però que eviten situacions traumàtiques majors. Però res d’això no ha passat. Per al govern de Rajoy hauria estat una humiliació reconèixer que calia algun gest de distensió. Hauria estat reconèixer l’envergadura del problema que ara sempre
pot quedar desqualificat amb l’argument que es tracta d’un rebequeria d’Artur Mas, d’un xantatge d’Esquerra o d’un salt en el buit d’una minoria de polítics obcecats.
Així, doncs, com a resposta al procés sobiranista el govern espanyol ha continuat asfixiant econòmicament Catalunya -com si tractés d’una autonomia més–; ha deixat que el ministre Wert desplegués el seu projecte d'”espanyolitzar” els nens catalans; ha pronunciat, per boca del ministre de Defensa, expressions que sonen a amenaçadores; i no ha endarrerit cap dels múltiples projectes de llei que té actualment entre mans, tots ells units per una explicita voluntat recentralitzadora. Rajoy pretén fer veure que assumeix una moderació que no es correspon amb l’actuació dels seus ministres sobre els quals cal suposar que mana.
Explícitament, no hi ha hagut ni un gest en favor dels qui, des del catalanisme, voldrien arguments per oposar-se a la via de la independència. Potser Rajoy no es mostra tan inactiu en el camp de les pressions cap a determinades institucions financeres i periodístiques catalanes. No seria la primera vegada que això passa. Però, fins i tot en aquesta hipòtesi, Rajoy demostraria no haver entès que, aquest cop, una part important de la societat catalana està disposada a anar fins al final i canviar, d’una vegada per totes, les regles de la partida.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 9 de gener del 2013
Les definicions al voltant de la psicologia col·lectiva dels pobles poden ser perilloses però resulten útils. Poden ser perilloses perquè hem de seguir creient que dins de cada país és la voluntat individual allò que acaba condicionant el comportament de les persones. I cal que això sigui així i cal que això segueixi essent així si no volem convertir la llibertat individual en un concepte buit de contingut. Ara bé, també és cert que la pretesa psicologia col·lectiva ens ajuda a entendre determinats fenòmens històrics o socials. No tots els francesos són xovinistes però -tal com recordava Nèstor Luján– De Gaulle es va endur la glòria d’haver alliberat París… amb tancs nord-americans, tanquistes espanyols i benzina anglesa.
Els pobles de caràcter guanyador -o que simplement han guanyat– no solen fer-se gaires interrogacions sobre possibles característiques col·lectives. En tenen prou amb manar, i en treure d’aquesta activitat el màxim profit possible. En canvi, per als pobles que, com el català, han perdut més d’una i dues vegades en un espai relativament curt de temps, la reflexió al voltant de les possible mancances col·lectives pot convertir-se fàcilment en obsessió. El resultat de la guerra civil va comportar que els millors intel·lectuals i escriptors catalans s’esforcessin en analitzar les causes del desastre i la seva relació amb possibles trets de la nostra
psicologia col·lectiva, que tractaven de definir. Algunes de les pàgines més brillants i lúcides de Gaziel, Ferrater Mora, Vicens Vives i Josep Pla estan dedicades a aquest tema: a la literatura de la derrota, en podríem dir, que entre nosaltres acaba per constituir una mena de subgènere literari.
Si hi ha alguna coincidència entre tots ells és el de reconèixer l’escassa aptitud política dels catalans. Al llarg de la història d’aquests darrers tres segles allò que els catalans hem generat en el camp econòmic o intel·lectual ha estat força superior a allò que hem acabat fent en el camp polític. Per exemple: vam ser capaços de fer la gran industrialització del XIX, quan hi havia ben poques “condicions objectives” i, en canvi, vam dilapidar bona part del nostre prestigi polític en l’aventura del 6 d’octubre. Podríem dir, simplificant, que les aventures individuals se’ns donen millor que les col·lectives, i que per això hem tingut i seguim tenint tants artistes i escriptors de talent per metre quadrat.
La penúltima mostra de l’escassa aptitud política dels catalans ha estat el resultat de les darreres eleccions. Una mena d’acte fallit freudià que Gaziel semblava haver previst de manera exacte quan parla que els catalans, en els moments decisius, sempre biaixem. L’última mostra, de la nostre escassa aptitud política, son les desqualificacions que estan sortint aquests dies al voltant del rei d’Espanya. Joan Carles I no només no es troba en el seu millor moment sinó que, a diferència d’èpoques anteriors, no està rebent els millors consells pel que fa als seus discursos i a la seva presència mediàtica (i és un problema tant de fons com de to). Però, en aquests moments, al catalanisme no li convé buscar-se més complicacions de les que ja té. El rei mai no defensarà la ruptura de Catalunya amb Espanya però pot ser un dels elements moderadors del conflicte. De fet, està mantenint una actitud més moderada de la que voldrien els representants de la dreta espanyola més dura. N’és una prova el fet que en el seu article de diumenge passat, Pedro J. Ramírez recriminés al rei que no s’hagués mostrat més bel·ligerant contra Catalunya en les seves declaracions al periodista Jesús Hermida. Que l’independentisme català fes la pinça contra el Rei al costat del director d'”El Mundo” seria una de les mostres més espectaculars d’aquesta manca d’aptitud política que Gaziel i companyia denunciaven. Sense gaire èxit, segons que es veu.
El Punt-Avui. 8 de gener del 2013
El Titànic va naufragar la nit del 14 al 15 d’abril de 1912. Pere Calders va néixer unes quantes setmanes després, concretament el 29 de setembre d’aquell mateix any. Seria exagerat dir que la infància i l’adolescència de Pere Calders va estar marcada per aquell esdeveniment, perquè el futur escriptor era massa petit quan es va produir el naufragi. I, de seguida, per desgràcia ,va esclatar la I Guerra Mundial que va deixar en un segon pla les polèmiques i les actuacions judicials que van seguir a la pèrdua dels transatlàntic. Però hem d’entendre que el naufragi del Titànic va ser una de les grans noticies del segle XX; una d’aquelles noticies que sacsegen pràcticament tots els estrats socials, des dels més científics i primfilats fins als més populars i que, per tant, d’una manera o altra, de l’esfondrament del se’n devia parlar també en l’àmbit familiar del nen i adolescent Calders. El naufragi del Titànic va ser una gran tragèdia, perquè més de mil persones hi van perdre la vida, però s’ha convertit, finalment, en un gran espectacle. La pel·lícula portagonitzada per Leonardo di Caprio n’és, evidentment, una prova. Però no l’única. Des del 1912 consideracions al voltant del naufragi no han deixat d’aparèixer, amb més o menys regularitat, en els mitjans de comunicació, i el públic d’aquests inicis del segle XXI no en sembla pas cansat.
Naufragi i espectacle. Dos conceptes que ens serveixen molt per apropar-nos a la literatura de Pere Calders; dos conceptes que, en certa manera, la defineixen. Estem parlant del naufragi de les certeses absolutes a partir de la certesa absoluta que cap Titànic, o idea perfecta, no pot naufragar. I estem parlant de l’espectacle de la vida humana que, mirada a distància, es com una pel·lícula de Charlot, plena de gags imprevistos. En els seus relats, Calders no entra a descriure o a jutjar la conducta humana sinó a constatar la seva vulnerabilitat. Els relats de Calders no aspiren a dibuixar una manera determinada d’entendre el món sinó a l’inrevés: s’esforcen en constatar la impossibilitat d’entendre’l. Aquesta és la diferencia, per exemple, entre els grans novel·listes russos i francesos del segle XIX i els narradors europeus que comencen a escriure després de l’hecatombe de la I Guerra Mundial. La mirada s’ha tornat escèptica. Tzara ha iniciat, mentre la guerra encara durava, la des-construcció de la realitat. Una part de la literatura dels anys vint i trenta s’hi apunta. Calders, també.
Calders no va ser un intel·lectual sinó un escriptor que llegia. I llegia, sobretot, novel·les. A la seva biblioteca personal, que vaig tenir ocasió de conèixer, s’hi podien trobar obres de Chesterton, Bernannos, Somerset Maughan, Mauriac, Pearl S.Buck, autors molt diferents però units per un mateix domini de l’ofici. Sabien escriure. I sabien escriure novel·les, és a dir, crear personatges i situacions i fer que el lector no els abandonés a la segona ratlla. Havien aprés, a fons, “la cuina” de l’ofici per dir-ho en paraules de Salvador Espriu. I, naturalment, a la biblioteca personal de Pere Calders hi havia molts llibres d’autors catalans, i col·leccions senceres com “Lletres” de l’editor Albertí on el nostre escriptor havia publicat, des de l’exili, algunes de les seves obres. També hi vaig trobar el volum col·lectiu L’any que ve, publicat el 1925, i que porta un pròleg de Josep Carner. Calders és un adolescent -13 anys– quan Josep Carner escriu el pròleg a aquest recull d’ il·lustracions d’Antoni Vila-Arrufat, Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Josep Maria Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Miquel Carrera i Francesc Trabal que és també l’autor dels peus literaris, de fet, vinyetes, que acompanyen cadascun dels dibuixos humorístics. El text de Carner és una reivindicació de la ironia. “La ironia en nosaltres és un instint compensador, una defensa natural contra l’elefantiasi insuportable de la nostra Obvietat. (…) En el món, el visible és governat per l’invisible, i nosaltres ens preocupem sobretot de la nostra visibilitat. Declaracions i proclamacions explicant el com i el què. Mai el salt elàstic en la penombra -millor, encara, en la nit sense lluna- cada vegada que ha xiulat finalment en els aires l’Avinentesa”. El text acaba amb la reivindicació d’ “un Humor Indeliberat, Difós, Secret, dins l’Automatisme Tradicional de les Paraules Òbvies”.
Tot això no podia deixar indiferent Calders que creixia en un ambient literari on els escriptors ja no havien de salvar ni la pàtria, com Aribau; ni la llengua, com Verdaguer; ni tan sols la ciutat, com Maragall. Els nascuts entre la primera i la segona dècada del segle XX -per exemple, Xavier Benguerel (1905) o Mercè Rodoreda (1908)- estaven arribant a l’edat adulta amb el convenciment que només havien de ser escriptors
i prou. Entre d’altres coses, perquè la II República, i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, havien arribat per quedar-s’hi. D’altra banda, com ja hem dit, no era només Carner. Calders s’enlluernava amb Joan Oliver i el grup de Sabadell i, a la vegada, havia llegit l’italià Massimo Bontempelli, considerat un dels inventors del realisme màgic, que Josep Janés havia publicat l’any 1935 en la seva col·lecció Quaderns literaris. l Calders havia estat un dels oients de la conferència, o conferències, que Bontempelli va pronunciar a Barcelona en aquestes dates.
La literatura de Calders, doncs, no té res d’innocent. Podríem dir-ho que no ho va ser, d’innocent, ja des d’El primer arlequí. Es tracta d’un exercici escolar, escrit als 14 anys, quan Calders, molt probablement encara no havia llegit Bontempelli però potser ja sabia qui era Carner. Calders era alumne de l’escola Mossèn Cinto, instal·lada al Passeig de Sant Joan de Barcelona i dirigida per Josep Parunella, un mestre deixeble de Joan Bardina, i company d’estudis d’Alexandre Galí i Artur Martorell, dos dels grans impulsors de la reforma pedagògica que Catalunya va viure en els primers decennis del segle XX. L’Escola mossèn Cinto tenia un caràcter menys elitista, més popular, que l’Institut-Escola de Josep Estalella però els dos centres presentaven un punt en comú: l’aprenentatge de la lectura constituïa la pedra de toc de la seva activitat pedagògica.
En aparença, El primer arlequí és un conte plàcid. L’autor recrea l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís i el naixement de Caïm, el primer habitant d’aquest planeta concebut a la manera humana. Caïm neix amb una característica ben especial: té la pell dividia en rombes de diferents colors. “És la paleta de les races del món” -exclama Adam, passada la primera sorpresa. I afegeix: “Porta damunt la pell els colors que ha de llegar als distints pobles de la Terra. Primera mare, ha tingut el primer arlequí”. Un missatge, doncs, de fraternitat universal més enllà de races i colors, apte per a qualsevol explicació escolar. En realitat, però, el que ha fet el narrador és desconstruir ni més ni menys que el relat inaugural de la humanitat; un dels temes, doncs, més explícitament ambiciosos que podia trobar per estrenar la seva trajectòria literària. Més que descontruir podíem dir que l’ha subvertit, el relat del Gènesi, perquè el narrador allò que ha posat en dubte és la bondat dels plans de Déu en relació al present i el futur de la primera parella d’humans. Després de la seva expulsió del Paradís, Adam passa a ser un home progressivament enamorat – i aquesta és la paraula que usa l’escriptor- del món. “Això és millor que el Paradís”, diu un dia Adam a Eva. Eva s’adona de la transcendència d’aquestes paraules perquè suposen convertir el càstig de Iahvè en un premi. I contesta: “No siguis heretge, Adam”. “Però en el fons -afegeix l’escriptor- tots dos estaven d’acord”. I quan Adam es queixa de la situació de desempara en què la parella es troba després de la seva expulsió del Paradís, Eva contesta: “Pse! Hauríem acabat per anquilosar-nos. Ara viurem la nostra vida, tindrem ambicions, lluitarem…”
Sortir del paradís no és un càstig (El primer arlequí); el jutge pot convertir-se en assassí (El dia del judici); el nostre pacífic veí de taula és un perillós impostor (Invasió subtil); el condemnat a mort demana,
com a última voluntat, l’única cosa que no li poden donar (Questions de tràmit). La realitat, tal com l’entenem el comú dels ciutadans, queda subvertida en alguns dels millors contes de Pere Calders. Amb una excepció: Aquí descansa Nevares, perquè Calders entenia que la descripció de la societat mexicana no necessitava ser distorsionada per cap narrador perquè en ella mateixa ja era distorsionada; si més no, als ulls d’un escriptor europeu exiliat. Una societat que converteix tombes i nínxols en habitatges més o menys definitius és una societat on l’absurd no hi és vist com una anomalia. No és, però, una mirada de superioritat sinó una mirada freda, d’aquell que veu la vida des d’una certa distància.
Aquesta mirada tradueix, també, la posició de Calders en relació a l’exili, en general; i al seu exili, en particular. En la primera de les qüestions, Calders creia que els que havien marxat fora havien, sobretot, d’ajudar als que havien quedat dins. En això, com en moltes altres qüestions, la influència de Joan Triadú és clara. Calders és dels que opinen que el futur de la llengua i la literatura catalanes es juga a l’interior de Catalunya, i que cal tornar de l’exili tan aviat com es pugui. Pel que fa al seu cas particular, ho té molt clar: vol tornar a Catalunya abans que els tres fills, i especialment les dues filles, puguin trobar parella i anunciar, per tant, que es queden a viure a Mèxic. Si s’arribés a aquesta circumstància, ell també es veuria obligat a quedar-se, perspectiva que no liresulta gens estimulant. Per qui motiu, doncs, no torna a Barcelona fins a l’octubre de 1962? Per un problema diguem-ne domèstic. Calders s’havia casat a Barcelona, abans de la guerra civil, i d’aquest matrimoni havia nascut un nen. Però a Mèxic s’ha tornat a casar i ha creat una nova família. A Mèxic, el segon matrimoni de Calders és perfectament legal. A Espanya, en canvi, a l’Espanya franquista on no existeix el divorci, Pere Calders ha passat a ser un bigam. Podria ser que persones properes a la primera esposa estiguessin disposades a posar-li una querella per bígam així que l’escriptor posés els peus a Barcelona. Calders, doncs, no pot tornar a Barcelona fins que el pare, Vicens Caldés, no desactiva aquesta amenaça.
A l’exili ben aviat Calders s’adona que la Catalunya de la qual ha hagut de marxar no tornarà a ser mai tal com ell l’havia coneguda i viscuda però tampoc, com dèiem, no està disposat a integrar-se en cap altre país. La seva casa és aquella, la que ha deixat enrere i a la qual, de moment, no pot tornar. Però també sap que, per més que l’imagini, la casa que ha hagut de deixar no la trobarà a cap tombant del camí. L’exili, doncs, com a terra de ningú, i l’agrimensor, el protagonista de La ratlla i el desig -considerat un dels seus millors contes– atrapat entre la realitat i la imaginació;entre el passat i el futur. I, més enllà de la situació concreta en què es troba el protagonista, també podem entendre que allò que s’acaba abolint és la realitat; la realitat física, aquella que l’agrimensor està avesat a mesurar i que, fins al moment en què desapareix per culpa d’un desig, sembla, als ulls de qualsevol ciutadà, incontrovertible, científicament impossible d’abolir.
Res més torbador, per a un agrimensor, que constatar que la ciència no és infalible, que la Raó no ho explica tot. Constatem, inquiets, que grans decisions personals i col·lectives depenen, en bona part, de l’atzar; i l’atzar por arribar a través de l’absurd o desembocar-hi. L’atzar en l’edifici de la Raó que governa la mentalitat europea des del Segle de les Llums és una bomba de rellotgeria difícilment homologable com a forma de pensament o de realització literària. Però Calders hi creu. Com explicar, sinó, el naufragi del Titànic? “A aquest vaixell -li agradava d’explicar, de gran, a Calders- li va passar l’única cosa que no s’havia previst, que un bloc de gel l’obrís de dalt a baix com si es tractés d’un obrellaunes” Però és que algú havia previst l’esclat de la I Guerra Mundial? Fa uns anys, doctes filòsofs posthegelians ens haurien advertit, a posteriori, de l’existència d’un conjunt de “situacions objectives”, totes elles de caràcter material, que l’haurien fet inevitable. Cap testimoni de l’època, però, abona aquesta hipòtesi i no només cal llegirStefan Zweig per adonar-se’n. Ningú no va preveure l’horrorosa carnisseria en què va desembocar l’assassinat del príncep hereu d’Àustria i els europeus, després de la matança, vam entrar en una crisi de confiança envers els nostres dirigents, i d’escepticisme general enfront de la governació política, que alguns diuen que encara ens dura ara. Ronda naval sota la boira, una de les novel·les escrites per Pere Calders, és, en certa manera, una recreació del naufragi del Titànic, tot i que, finalment, aquí tothom en surt sa i estalvi, excepte el capità Maurici, per al qual enfonsar-se amb el vaixell representa el màxim honor possible.
Pere Calders, com he dit, és un escriptor; no és un intel·lectual. Però la seva mirada narrativa és una mirada de crítica a la Modernitat i, en certa manera, d’assumpció dels valors que, en el seu moment, van caracteritzar la Postmodernitat. El Titànic, la Idea Perfecte, Invulnerable, és la Modernitat; la màxima concreció de la Raó humana. El bloc de gel que el parteix pel mig, la presència de l’atzar, la reivindicació de l’Invisible, tal com reclamava Carner. Calders escriu Ronda naval… a meitat dels anys 50. Molts anys després -concretament, el 1978– l’escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger titula L’enfonsament del Titànic un llarg poema on estableix un paral·lelisme entre la catàstrofe del Titànic i el desastre espiritual de l’home contemporani, un cop constatat el fracàs de les ideologies politiques en què havien desembocat els principis de la Modernitat. A Catalunya no hem fet encara una revisió del segle XX a partir de la gran novetat ideològica que es produeix en aquesta centúria: la fallida de la Modernitat, és a dir, la idea, que es consolida en temps de la Il·lustració, que el progrés material i el progrés moral aniran de bracet fins aconseguir una societat més o menys perfecte. No m’estendré en aquest tema. Només diré que mentre, per les raons que sigui -de mandra, d’inèrcia, d’interessos creats o de tot plegat alhora- no efectuem aquesta revisió no serem capaços d’entendre, ni d’explicar a les generacions més joves, què ha estat, en conjunt, el segle XX.
Quan en dos moments de la seva vida Calders es veu obligat a escriure textos de caràcter teòric, la crítica als valors de la Modernitat hi és present d’una manera quasi explícita. L’any 1966, Calders publica a Serra d’Or la sèrie de sis articles L’exploració d’illes conegudes; i l’any 1992 escriu i llegeix el discurs d’acceptació del seu nomenament com a doctor “honoris causa” per la Universitat Autònoma de Barcelona. Calders havia escrit de forma regular a Serra d’Or des del número d’agost-setembre de 1963. Hi havia entrat de la mà de Joan Triadú. I hi deixa d’escriure, pràcticament fins al 1983, l’abril del 1966 quan des de la redacció de Serra d’Or li diuen, per telèfon, que de moment no cal que enviï més articles, que la seva col·laboració queda suspesa. En la decisió adoptada pels responsables de la revista -o per la majoria del seu consell de redacció- hi devien pesar diverses qüestions. Una d’elles, i potser no la menor, un article de Calders a propòsit d’Els altres catalans de Francesc Candel. En l’article, Calders advertia dels perills d’inflació demogràfica que provocava la immigració -implícitament, se sobreentenia que entre aquests perills hi havia el de l’agreujament de la situació de la llengua catalana- i suggeria que els problemes dels ciutadans que volien emigrar fossin atesos en els seus llocs d’origen. D’una manera més genèrica, els articles de Pere Calders devien ser considerats massa poc combatius perquè escapaven dels paràmetres del realisme social. No va ser aquest un cas únic: J.V.Foix havia deixat de col·laborar a la revista el 1962, cansat que els seus articles quedessin, al seu criteri, arraconats. A L’exploració de les illes conegudes Pere Calders critica els plantejaments que havia fet Joaquim Molas en el seu assaig La literatura de postguerra, en el qual es deia que una part de la literatura d’abans de la guerra civil s’havia situat fora del temps. Calders rebat aquesta i altres asseveracions dels catedràtic i subratlla que no es poden aplicar paràmetres polítics, o ideològics, a la creació literària. “És tan absurd (…) intentar un art marxista com ho seria fer la prova d’un sindicalisme “artístic. I acaba amb aquest consell als joves escriptors: “Feu literatura a pit descobert, sense disfressar-la de política, de filosofia, de religió”. Entre mig, una reflexió sobre l’oficid’escriure que podia aplicar-se perfectament als seus llibres: “A mi em sembla -i vagi com a divagació sense cap transcendència-que un dels aspectes apassionants de la literatura, com a repte a l’escriptor, és de buscar altres noms a les coses per veure si es poden expressar amb una altra profunditat o dimensió”. La llista d’autors que encapçalen, amb una cita, cadascun dels articles, o que surten en el text, demostra que la capa de modèstia amb què es presentava públicament l’escriptor Calders amagava un profund coneixement de la literatura moderna i contemporània. Entre d’altres, apareixen els noms d’Aldous Huxley, Novalis, Jules Supervielle, Merejkowsky, Norman Mailer, Edward Albee,William Bourroughs, Ionesco i Sartre. “La història és un malson del qual em voldria despertar”. En aquest cas, la cita és de Joyce però l’hauria pogut escriure Cioran, un dels anti-moderns per excel·lència
del segle XX.
L’altre text teòric significatiu de Pere Calders és, com dèiem, el discurs d’acceptació del nomenament de doctor “honoris causa” per la Universitat Autònoma de Barcelona. De totes les distincions que va rebre, molt probablement aquesta és la que més il·lusió li va fer perquè suposava el reconeixement acadèmic de la seva feina com a escriptor. Tot i que amb motiu de la seva mort, algú va tornar a dir que es tractava d’un escriptor menor és evident que amb aquest reconeixement acadèmic la literatura de Pere Calders quedava definitivament situada al costat de la dels grans autorscatalans del segle XX. La distinció venia de la mà de Jordi Castellanos, catedràtic de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, la institució acadèmica que actualment vetlla per l’estudi i la difusió de l’obra de Calders. L’escriptor, en el seu discurs, no esmenta mai la paraula “Modernitat” però ben bé s’hi podrien referir aquestes paraules: “Sovint, al llarg de la història, crítics, historiadors i erudits diversament especialitzats, s’han aplicat a relacionar, com a moviments sorgits d’unes mateixes actituds, iguals o paral·leles, les realitzacions en pintura, en escultura, en música, en arquitectura (…) Com si una proposta filosòfica, política,estètica, religiosa o social les hagués convocades a servir, alhora i disciplinadament, una mateixa causa”. En el camp de la pintura, “la transcendència “inventada” dóna lloc, amb freqüència, a l’estirabot carregat de pretensions, però d’una buidor desoladora”. I, a poc a poc, va afinant el tret. “La pintura i escultura dels temps actuals han conegut una era de prosperitat econòmica inusitada”; una realitat que Calders contraposa a la situació de penúria o modèstia econòmica en què han de viure els escriptors que, com ell, i la majoria de membres de la seva generació, només escriuen en català. I, finalment, una acusació que pot ser no és tan críptica com a primera vista sembla: “Hi ha qui pretén detectar símptomes de decadència en el sentit monetari, però la veritat és que hi ha l’esperança de salvar-ho [la pintura i l’escultura] a base d’ajuts institucionals”. ¿És molt arriscat suposar que s’està referint al pintor Antoni Tàpies el qual, per aquelles dates, acabava de crear la seva Fundació? Antoni Tàpies, l’artista català que d’una manera més completa assumeix els preceptes de la Modernitat…
A Pere Calders, l’èxit popular no li va arribar fins als 65 anys, i li va arribar no a través de cap conte o novel·la sinó d’una obra de teatre creada a partir de diversos contes o fragments de contes seus: Antaviana, estrenada pel grup Dagoll-Dagom a la Sala Villarroel de Barcelona el setembre de 1978. És cert que les reticències diguem-ne ideològiques que la seva literatura havia aixecat entre els defensors
del realisme social havien desaparegut i que, en els cercles literaris catalans, el nom de Pere Calders era respectat i reconegut. Havia guanyat els premi més important de narracions (el Victor Català, el 1954) i el premi més important de novel.la (el Sant Jordi, el 1963). Però els seus llibres no constituïen cap èxit de vendes enfront, per exemple, d’algunes novel·les de Pedrolo de la mateixa manera que les vendes dels discos de Sisa eren molt inferiors a les de Raimon. Calders i Sisa eren dos artistes que, cadascú a la seva manera, miraven la Realitat com qui se situa davant els miralls del Tibidado: estrafent-la o exagerant-la per posar de
relleu els seus aspectes més ocults i més incitadors. Era una operació massa sofisticada per un moment històric que necessitava de consignes clares i decidits tocs de timbal. No és casualitat, doncs, que Sisa fos un dels grans protagonistes, amb les seves cançons, del triomf d’Antaviana; el triomf que va canviar la vida professional de Pere Calders i que el va convertir en un dels autors més estimats i més populars de
Catalunya sobretot perquè, fins que li va fallar la salut, des d’aleshores va visitar centenarsd’escoles de tot el país.
No es pot posar en dubte la visió, l’encert i l’esforç del grup Dagoll Dagom. Tota la crítica del país va estar d’acord en què la nit de l’estrena d’Antaviana va ser una de les nits que marca un abans i un després en el panorama teatral català com havia passat, en dècades anteriors, amb l’estrena de Primera història d’Esther o deRonda de mort a Sinera. Ara bé, això no treu que del muntatge d’Antaviana no se’n pugui deduir una visió infantilitzada de la literatura de Calders. En una primera lectura, en els contes de Pere Calders hi podem trobar, com hem vist, caramels. Però, si els llegim bé, ens adonarem que, per dir-ho en paraules del professor Joan Melción, un dels seus màxims estudiosos, es tracta de “caramels àcids”. Calders no és un humorista en l’accepció usual del terme sinó, en tot cas, un humorista que podria formar part de l’antologia que sobre l’humor negre va publicar André Breton; un humor íntimament lligat a la idea de subversió de la realitat. No tenen res de banals cap dels “contes breus” que va escriure. Per exemple, aquest que es titula “Copyright”: “Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci”. D’entrada, potser somriem. Però si ens adrecem la pregunta a nosaltres mateixos
potser el somriure se’ns transforma en una ganyota inquietant.
Revista de Catalunya, novembre del 2012.
A mesura que ens allunyem del segle XX la figura de Lenin va esdevenint més fascinant. Stalin i Hitler són personatges monstruosament lineals. Des del punt de vista intel·lectual, la seva actuació no planteja reflexions gaire subtils. Lenin, en canvi, provoca un seguit d’interrogants que travessen tot el segle XX i, en certa manera, prefiguren alguns dels fenòmens polítics i socials que estan passant a l’Europa de principis del XXI. ¿Com és possible que la utopia del comunisme, la més seductora en vint segles després del primitiu missatge cristià, desemboqués en un sistema tan atroç com el soviètic? A la sortida del segle XX, que és allò que queda inservible? La utopia comunista o, per extensió, la pròpia idea d’utopia? I si això és així, continua tenint sentit la idea o el paper d’intel·lectual?
Més que contestar a aquestes preguntes només vull fer notar que l’impossible encaix de la utopia política en la realitat va tenir, al costat de l’experiència comunista o soviètica, altres manifestacions diguem-ne regionals o locals. A nosaltres, els catalans, ens en va tocar viure una que encara ara aixeca passions i sentiments viscerals, perquè sovint va unida a una memòria familiar dolorosa i impossible d’esborrar. La FAI va quedar constituïda, en un primer moment, no només pels elements més radicals sinó, també, pels més puritans dels militants anarquistes. Eren els Robespierre i els Lenin locals i talment com aquestes dues figures històriques, la FAI ha deixat rere seu desenes de cadàvers per on s’ha escolat la utopia, en aquest cas, llibertària.
Lenin va creuar la finíssima ratlla que separa la utopia del crim, i per fer-ho va haver d’envoltar-se d’autèntics assassins. El mateix va passar aquí amb la FAI. En la seva esplèndida biografia sobre la dirigent anarquista, la professora Susanna Tavera demostra com Frederica Montseny, al cap i a la fi una intel·lectual, va donar suport ideològic, i de vegades material, als anarquistes de la FAI ja des de l’endemà mateix del 14 d’abril de 1931. La FAI va conspirar contra la República; la FAI va ajudar a vèncer la revolta militar a Barcelona el juliol de 1936 i militants de la CNT/FAI van ser en bona part responsables dels crims a la rereguarda republicana que es van succeir del juliol del 36 al maig del 37.
Gràcies a aquest gran periodista de Catalunya Ràdio que és Adolf Beltran, he tingut ocasió de conèixer la senyora Nuri Escorza, poetessa xilena resident a l’Argentina, filla única de Manuel Escorza, responsable màxim del Comitè d’Investigació de la CNT-FAI i, per tant, un personatge del tot implicat en aquells crims. Escorza havia de caminar amb crosses a causa d’una poliomielitis infantil i aquesta circumstància permet que Garcia Oliver, en les seves Memòries, el titlli de “tullido lamentable, tanto de cuerpo como de alma”. Tampoc Frederica Montseny el deixa gaire bé en algun dels seus llibres tot i que -paradoxalment o no tant- Escorza no feia sinó dur a la pràctica allò que aquests dos dirigents anarquistes predicaven.
Després de la guerra civil, Manuel Escorza es va instal·lar a Valparaíso, on va fer de crític teatral i cinematogràfic; un crític amb ben guanyada fama de dur, severíssim i, naturalment, incorruptible. A la seva filla, de la seva vida anterior no n’hi va dir res. Pel que sembla tampoc no va escriure cap paper sobre la seva experiència com a revolucionari o, com a mínim, no en va guardar cap. Escorza, per a molts, va ser un criminal. Però la seva figura no tindria gaire interès públic sinó fos perquè va actuar de manera criminal en nom de la Utopia. És això el que el fa un personatge del segle XX. Va tenir prou talent per refer la seva vida i actuar, a Valparaíso, com si la que deixava enrere no l’hagués viscut mai. Com que aquest trànsit no és freqüent, resulta una llàstima que ell -que sabia escriure- no ens hagi deixat una reflexió escrita sobre la seva evolució ideològica i vital. Potser així també li hauria resultat més fàcil, a la seva filla Nuri, acoblar la persona que ella va conèixer al personatge que aquesta persona havia deixat enrere. Manuel Escorza no volia saber res de la seva vida a Catalunya però a la seva filla li va posar Nuri. I ara la senyora Nuri Escorza està descobrint, no sense dolor, que el seu pare va ser un dels molts que va quedar enlluernat pels grans reclams de la Història.
Catalunya Oberta, 19 de desembre del 2012
A mesura que passen els dies va quedant clar que per més bona voluntat que hi posin CiU i ERC el proper govern del president Mas serà un govern feble. Ho serà perquè haurà de donar comptes a un Parlament fragmentat on cadascun dels partits de l’oposició tindrà per objectiu desgastar al màxim possible un govern en minoria. En aquest sentit no ens hem d’enganyar. El tacticisme dels partits polítics catalans pot arribar
tan o més baix de sostre, i destructiu, que el tacticisme dels partits espanyols. Ens queixem que, enfront de la crisi, Espanya ha estat incapaç d’organitzar no ja un govern de coalició, com va passar a Alemanya, sinó
d’arribar a uns mínims acords d’Estat i nosaltres anem pel camí de fer el mateix. Els dirigents del PSC, en consonància amb el pensament del PSOE -i del PP- diran que, en aquests moments, no es pot passar la qüestió nacional (referèndum) per sobre de la qüestió social com si no es tractés de dues cares de la mateixa moneda. Volem la independència perquè creiem que és l’única sortida de veritat a l’actual crisi econòmica però els dirigents del PSC intentaran fer-nos creure que l’exercici del dret a decidir és una cortina de fum, etc. No podem esperar tampoc massa d’Iniciativa i la CUPS. Aquí hi haurà una competició per veure qui s’enduu el llorer de la innocència, i aquesta competició serà molt ben rebuda per un electorat que ha demostrat les seves preferències envers tots aquells partits polítics que en comptes de presentar programes creïbles de govern predicaven les Benaurances. Suportarà Esquerra totes aquestes pressions? Ho dubto. Per més que CiU assumeixi una part substancial de les propostes econòmiques d’Esquerra, les retallades continuaran essent inevitables perquè l’autonomia econòmica catalana ha deixat pràcticament d’existir. Tot, o quasi, ve predeterminat des de Berlin o des de Madrid per més que els partits d’esquerra vulguin fer veure que no és així (i l’electorat vulgui fer creure que s’ho creu).
Les passades eleccions han estat un gran desastre no només per Convergència -que al cap i a la fi podrà continuar governant-sinó per al conjunt del país. Torno a l’expressió que Gaziel havia fet servir en casos semblants: Catalunya ha biaixat. Alguns -modestament-ja advertíem de la possibilitat que la situació política catalana quedés empantanada però les previsions han quedat superades per la realitat. Fins i tot la persona més ignorant en política sabia que Catalunya podia, ara sí, iniciar un camí cap al dret a decidir i, potser, cap a la independència però l’escàs sentit polític de la societat catalana ha tornat a fer anar el futur del país pel pedregar. Potser més que un analista, ens caldria un psicoanalista que fos capaç d’explicar per quines raons la societat catalana és capaç d’enlluernar-se, i arribar a enlluernar els altres, amb miratges de bonics colors però així que arriba l’hora de la veritat arronsar-se, tirar enrere, és a dir, biaixar. Apunto que encara hi ha un excés de fals puritanisme a la societat catalana, fruit del predomini doctrinal de les esquerres. Allò important no és el que fas sinó el que dius. Això explicaria que alguns, bastants, o molts, ciutadans d’aquest país siguin indulgents amb ells mateixos i tan falsament radicals quan jutgen l’actuació dels polítics. No voten els polítics per allò que, realment, podran fer -o han demostrar ser capaços de fer-sinó per allò que diuen que faran. En bona part, aquesta és la raó de l‘èxit, en les passades eleccions, d’ERC i Iniciativa, dos partits directament responsables de la situació de fallida en què es troben en aquests moments les finances publiques catalanes. En canvi, aquest mateix electorat no està disposat a tolerar que un candidat a president
de govern li digui la veritat, això és, que només pot prometre, de moment, sang, suor i llàgrimes. Catalunya no és Anglaterra com ho prova -per cert- que les nostres esquerres no tolerin un monument a Churchill. Churchill vaser capaç de defensar els punts de vista que ell creia justos malgrat la immensa impopularitat que, en un moment donat, li van ocasionar. Tant de bo m’equivoqui, però l’ocasió d’un canvi radical de la relació amb Espanya trigarà molt a tornara presentar-se Quin desastre!
Catalunya Oberta, 5 de desembre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;