El resultat de les eleccions del diumenge pot fer-nos arribar a una primera conclusió: en un moment decisiu de la nostra història, els ciutadans de Catalunya hem tornat a biaxar; és a dir, no ens hem enfrontat al problema de cara sinó que, a l’últim moment, hem fet figa. La idea del biax no és meva sinó de Gaziel i el gran periodista català l’havia expressat en un text titulat “El desconhort” i escrit el 1944. En un mateix sentit s’havia manifestat, anys abans, el gran Unamuno: “A los catalanes os pierde la estética“, i ho deia, Unamuno, en relació al sentit de poder. Des d’aquesta perspectiva, el resultat de les eleccions del diumenge no poden sinó qualificar-se de desastroses no ja per Convergència sinó per al conjunt del catalanisme. Ens calia un govern fort i un líder incontestat i de la jornada electoral n’hem sortit amb una majoria escapçada i un líder afeblit. El catalanisme -ja ho sabíem– és fruit d’una societat complexa, i el resultat d’aquestes eleccions, amb més participació que mai, n’és una nova demostració. Però sense entrar en el terreny de la psicologia col·lectiva, que és un terreny perillós, no hem sé d’estar de dir que, en el fons del resultat electoral, s’hi entreveu la por d’una societat, la catalana, a encarar el seu futur amb plena confiança en ella mateixa. En conjunt, aquest és un país on el catalanisme triomfa -socialment,. culturalment i també políticament- a condició que aquest triomf no sigui gaire explícit ni suposi gaires esforços.
A aquesta lectura dels resultats del diumenge, més aviat desoladora, hi podríem posar dos contrapunts. En primer lloc, i com ha remarcat una part significativa de la premsa anglosaxona, cal constatar la consolidació d’una majoritària parlamentaria favorable al dret a decidir. En segon lloc, cal destacar l’ascens espectacular d’Esquerra Republicana. Pel que fa al dret a decidir crec, honestament, que només resulten fiables els posicionaments de Convergència i Esquerra. La CUPS juga una altra Lliga i, com ja he dit en altres moments, resulta estimulant que una força anti-sistema hagi arribat a la conclusió que el Sistema és permeable i que hagi decidit participar en el joc institucional. La història, si més no la història més recent d’Europa, li dona, en aquest punt, la raó. Iniciativa és un cas diferent. Iniciativa se situa, encara, en un pla de superioritat moral respecte a la resta de partits -i sobretot, en relació als partits governants a Catalunya i Espanya- i això la fa difícilment previsible des d’una perspectiva estrictament laica.
Tot queda, doncs, en mans d’Esquerra. Es parla de la necessitat d’un pacte parlamentari, i fins i tot d’un govern de coalició, entre Convergència i Esquerra. No serà fàcil, però, arribar-hi si tenim en compte que les politiques d’austeritat difícilment podran canviar a Catalunya mentre a Berlin mani la senyora Merkel i a Madrid el senyor Rajoy el qual, per cert, farà tot el que pugui perquè aquest govern no s’arribi a formar o naufragi la primera. Ara que d’independentisme català ha ensenyat totes les seves cartes i que Convergència ha deixat de ser interlocutor fiable procurar que l’actual situació política i econòmica de Catalunya quedi enquistada no és una mala solució per un govern espanyol especialista en deixar passar el temps. En la millor de les hipòtesis, la lucidesa de Gaziel ha entrat al laberint i caldrà esperar un miracle perquè CiU i
Esquerra no esgotin les seves forces intentant descabdellar el fil.
El Punt – Avui. 27 de novembre del 2012
Les darreres enquestes publicades sobre les eleccions de diumenge dibuixen un panorama post electoral força menys nítid que fa unes setmanes. Si aquestes enquestes es confirmen, CiU no assolirà la majoria absoluta, en bona part, a causa dels vots que aniran a parar a Esquerra Republicana, Iniciativa per Catalunya i la CUPS. És cert que la suma de totes aquestes forces seguiria donant un caràcter marcadament sobiranista al nou Parlament. Però, si el resultat fos aquest, el lideratge d’Artur Mas -de cara a Espanya, i de cara a Europa.- quedaria afeblit i la presa de decisions catalanes es faria molt més difícil. El procés cap a l’exercici del dret a decidir es podria empantanar de forma perillosa si cada decisió del president Mas hagués de ser consensuada per la resta de forces sobiranistes del nou Parlament. Aquest escenari -no ens enganyem– no és gens dolent per als interessos del PP i del PSOE els quals, respecte a un possible procés d’independència de Catalunya, no tenen cap altra estratègia que defensar l’statu-quo actual. És la situació que ells han provocat i que defensaran amb ungles i dents. Entre d’altres raons, perquè qualsevol modificació -de caire econòmic o simbòlic- ha de significar, per força, una pèrdua dels seus privilegis, i de la seva consolidada situació avantatjosa.
Les personalitats independents –o d’adscripció no convergent- que aquestes darreres setmanes han donat suport al president Mas han assenyalat la necessitat que de les eleccions del diumenge en surti un lideratge fort, a l’alçada de les dificultats que caldrà vèncer en les setmanes i els mesos posteriors al 25 de novembre. ¿Perquè, doncs, quan la lògica sembla demanar que, més enllà dels límits partidistes, fem pinya al voltant del candidat Mas ens acabem emboirant nosaltres mateixos fins a precipitar situacions difícilment controlables? Gaziel, en la lucidesa de la derrota, va escriure que els catalans en els moments més decisius de la nostra història solem prendre la decisió equivocada. Perquè ho fem? Goso insinuar que el nostre sentit del poder és molt feble, potser perquè l’hem pogut exercir poques vegades amb magnituds considerables i de forma continuada. En d’altres ocasions, he posat l’exemple de Prat de la Riba i la seva decisió de censurar l’article de Joan Maragall on es demanava l’indult per a Francesc Ferreri Guàrdia. No he dubtat mai que la raó moral estés de la banda de Maragall. Però el que resulta sorprenent és que les raons polítiques de Prat hagin stat sistemàticament despatxades en quatre ratlles. Prat s’hi jugava la confiança política d’Antonio Maura, amb qui estava encetat una col·laboració que hauria pogut canviar la història contemporània de Catalunya i Espanya. Però això és política, això és sentit del poder, i en aquest país continuen tenint més predicament els intel·lectuals que els estadistes, i així anem.
Convergència mai no s’ha pres seriosament el debat sobre el model social que, per exemple, està suposant una autèntica revisió del paper dels intel·lectuals del segle XX. A França, és clar. Al nostre país, Iniciativa no només ha sortit indemne del seu pas desastrós per l’Administració -repassin, si us plau, el seu balanç Departament a Departament- sinó que ara pot aconseguir més vots que en les passades eleccions. Joan Herrera té la barra de dir que el problema del president Mas és el de la seva manca personal de sensibilitat social i, ningú, ni el propi president, li atura els peus. ¿Què potser es pensa que estem en un confessionari el candidat Herrera? ¿Amb quin pretext gosa jutjar la consciència dels seus contrincants? Es tracta de debatre sobre propostes de govern; no, sobre evangelis més o menys laics.
El president Mas, en la propera legislatura, no es podrà fiar dels vots d’Iniciativa. Joan Herrera es posarà al costat dels il·luminats que periòdicament han portat Catalunya al desastre i la majoria de ciutadans que l’hagin votat veurà tranquil·litzada la seva consciencia. Naturalment, tampoc no podrà comptar amb els vots de la CUPS, si és que els candidats d’aquesta agrupació aconsegueixen entrar al Parlament. Però, com a mínim, els de la CUPS no enganyen. Són els anti-sistema que creuen, amb raó, que el Sistema és permeable i que, per tant, des de dins tenen possibilitats d’incorporar a l’acció de govern algun dels seus punts rogramàtics. A Mas només li quedarà Esquerra, i caldrà posar un ciri perquè el seny que fins ara ha demostrat Oriol Junqueras no es trenqui per cap circumstància o pressió. Definitivament, les darreres enquestes publicades no són un bon auguri per a l’endemà del 25 de novembre.
Catalunya Oberta, 21 de novembre del 2012
En un article sobre les eleccions nord-americanes del 2008, publicat fa pocs dies a La Vanguardia, Eusebio Val parlava dels voluntaris que mobilitzaven els dos aspirants en aquests termes: “El que més impressionava recorrent el país, Estat rere Estat, primària rere primària, a Iowa o a Texas, a Carolina del Nord o a Nevada, era veure centenars, milers de persones que dedicaven el seu temps i els seus diners a una causa. Per idealisme i per patriotisme. Sense esperar un càrrec o una prebenda”. Des d’Europa, si més no des de l’anomenada durant molts anys l’Europa Occidental, aquesta capacitat dels nord-americans
per entusiasmar-se després de cada període, o moment, de depressió ens sol merèixer qualificats despectivament benèvols. “Són uns ingenus” venim a dir. Ens van semblar ingenus els milers de ciutadans nord-americans que, només fa quatre anys, van fer de l’acte de presa de possessió del president Obama un cant a l’esperança i a l’optimisme quan els hipoteques “sub prime” encara cuejaven i la crisi econòmica es trobava, en aquell país, en el seu punt més àlgid. Obama va guanyar, fa quatre anys, per les seves bones paraules; per la càrrega positiva del seu missatge.
Sovint a Europa hem associat la noció de patriotisme a la de guerres entre pobles i nacions, potser perquè el record de les que van encendre Alemanya i França encara cueja; i també l’associem, el concepte de patriotisme, a una mentalitat obtusa i tancada incapaç d’entendre els grans fenòmens universals. El patriotisme, en canvi, als Estats Units continua essent una virtut molt valorada. “No pensis en allò que els Estats
Units podria fer pet tu. Pensa en allò que tu pots fer per als Estats Units”. Els americans, aquesta coneguda frase de Kennedy, se la van creure. Se la creien ja, des dels temps fundacionals de la nació. I ningú no pot dir que, en el camp de la tecnologia o de la ciència, però també en el de la literatura i les arts, els Estats Units no ocupin un lloc capdavanter. Les grans obres d’art universal -explicava el professor Ferrater Mora- sovint es basen en experiències locals. I citava “Les demoiselles d’Avignon” (del carrer Avinyó) de Picasso o “La masia” de Joan Miró. N’hi podríem afegir moltes més. Penso, per exemple, en la capacitat de Woody Allen per parlar d’emocions universals sense sortir del “seu” barri de Manhattan.
Cada poble, cada societat, és fruit de la seva història. La ingenuïtat i la capacitat d’entusiasme dels Estats Units tenen les seves arrels en determinades concepcions religioses i filosòfiques que posen l’èmfasi en el valor i la responsabilitat individual; en la capacitat de cada persona per vèncer els obstacles -en el seu moment, també geogràfics-que la vida li posa per davant. Només una vegada, en més de dos segles d’història,
els Estats Units han conegut una guerra civil. Europa, en canvi, ha viscut, al llarg de la seva dilatada història, més períodes de guerres que no pas de pau. Algú ha dit que la I Guerra Mundial, tan
sovint oblidada, va comportar el suïcidi d’Europa. Després d’una catàstrofe que va provocar milions i milions de morts, els europeus -explicava Stefan Zweig- van perdre la confiança en el seus governs. També els europeus han sortir del segle XX havent perdut la confiança en les grans idees que havien de salvar el món, i que venien dels temps de la Il·lustració. Les utopies més belles s’han concretat, al llarg del segle passat, en els crims més abjectes. Potser la societat nord-americana ha estat menys receptiva a les grans utopies i això l’ha fet, paradoxalment, més impermeable a la desesperança. Des d’Europa, aquesta paradoxa no podem deixar de mirar-la amb una certa enveja.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 7 de novembre del2012
Quedar-se, o sortir de la Unió Europea: penso que aquesta, ara, no és la qüestió. Allò que es dilucida a les eleccions del 25 d’aquest mes no és si volem una Catalunya independent formant part de la Unió europea sinó el dret que tenim els catalans a decidir la nostra relació amb Espanya. Passat el desconcert inicial, el PP i el PSOE, i tant des de tribunes polítiques com periodístiques, han aconseguit situar el debat al voltant d’una qüestió que podria fer desistir molts catalans del procés cap a l’Estat propi. Tant el PP com el PSOE no han formulat, fins ara, cap promesa d’un futur millor per a Catalunya si els catalans desisteixen de la seva pretensió independentista. De moment, només han sabut utilitzar els arguments de la por. Per exemple, un govern fort i responsable que hagués volgut donar un símptoma de flexibilitat davant l’actual efervescència catalana hauria retirat el projecte de llei educativa i hauria fet dimitir el ministre que l’està impulsant. Però el govern Rajoy no ha fet cap gest de distensió cap a Catalunya, i a aquestes altures del partit resulta bastant poc rellevant escatir si no l’ha fet per incapacitat o per convenciment. Rajoy és un polític feble que ha de governar donant cotes de poder importants als sectors més radicals del PP i que per no
tenir no té ni un diari afí on es debati i reflexioni sobre les seves propostes.
Però que ningú no s’enganyi: els polítics espanyols són polítics llegits o, si més no, prou llegits per saber com tractar la qüestió catalana. I probablement recordin que Unamuno va dir que als catalans els perd l’estètica -és a dir, que n’hi ha prou amb uns quants copets a l’esquena perquè de seguida et donin la raó–. O la reflexió de Tarradellas quan ja havia deixat el càrrec de president: “Els catalans no us podreu queixar perquè l’autonomia no ha costat ni un home ni una pesseta”.
Els estrategs del PP, i del PSOE, confien que aquesta irrupció imprevista del sobiranisme o independentisme català torni a ser un soufflé. Saben història i la història els remunta, per no anar més lluny, al
Tancament de Caixes o d’altres episodis històrics que van suposar humiliants derrotes per a Catalunya. En les seves hores més amargues, Gaziel afirmava: “Catalunya que té del món una visió essencialment pràctica, davant del perill biaiX sempre”. Ara volen fer-ns biaixar amb la por de quedar fora de la Unió Europa si ens proclamem independents. Aquest argument dona per descomptat que no hi haurà més remei que un divorci total; dona per descomptat que l’Estat espanyol s’hi oposarà amb la màxima força possible; i donar per descomptat que serà l’Estat espanyol el qui condemnarà als ciutadans catalans que ara diu estimar tant a una eterna exclusió europea. Raons totes elles que inviten més a la ruptura que a la permanència.
Al PP li interessa presentar les eleccions del 25 de novembre com un referèndum, o quasi, entre l’statu-quo actual i la independència. Fent-ho així, s’aconsegueix dissuadir els catalans més prudents o porucs de votar a favor del dret a decidir, que és del que realment es tracta. Com que els dos partits estatals només saben treballar a curt termini -i això explica com s’està gestionant la crisi econòmica- ara el que compta és que de les eleccions del 25 de novembre no en surti una majoria aclaparadora a favor del dret a decidir. Després, ja es veurà. Però, des de Catalunya, si alguna cosa està clara és que tant al PP com al PSOE els interessa mantenir la situació actual. Tota modificació essencial de l’actual Estat de les Autonomies -s’arribi o no a la plena independència de Catalunya- lesionarà els seus interessos econòmics, politics, culturals i
simbòlics. Per això, ells, en tot aquest procés, hi tenen molt a perdre; i nosaltres, molt a guanyar. Si no biaxem.
Catalunya Oberta, 7 de novembre del 2012
La crisi de l’euro ja fa cinc anys que dura i res no indica una solució propera. A l’inrevés. Alguns economistes diuen que, com a mínim, durarà deu anys (cal suposem que descomptant els quatre que ja portem)
i d’altres constaten que hem passat de la fase aguda de la crisi a la crònica.
Una de les conseqüències,potser inevitable, de la crisi és que han aparegut infinitat d’experts. El guirigall que formen és formidable i ajuda a crear la sensació que aquí ningú no sap gaire per on hem d’anar. Cada polític, cada economista, cada organisme internacional, cada Premi Noel hi diu la seva amb l’esperança d’endevinar-la i guanyar el prestigi, les eleccions o la posterioritat. I, en canvi, es troben a faltar, líders polítics que tinguin una visió de la jugada més enllà del pur present o del futur més immediat. Perquè no ens enganyem: la crisi és, fonamentalment, una crisi política que només tindrà solució des de la política. No es tracta de menysprear la importància dels fluxos econòmics, més o menys autònoms, ni de preconitzar un retorn a la via intervencionista que, en part, és la que ens ha portat a la situació actual. No es tracta d’això. Es tracta de trobar polítics que siguin capaços de prendre decisions al marge o en contra dels interessos partidistes o dels sentiments de les opinions públiques de cada país.
Aquests dies, per raons diverses, he tingut ocasió de repassar les vides de De Gaulle -magnífic, el Memorial instal·lat en una de les sales dels Invàlids; i Churchill -excel·lent escriptor, Premi Nobel de Literatura. De Gaulle va anar en contra de l’opinió pública francesa en dues ocasions transcendentals: quan no va acceptar la derrota del seu país, l’estiu del 1940, a mans de les tropes alemanyes; i quan va propiciar l’independència d’Algèria després d’haver tornat al poder amb la idea de fer exactament el contrari. Per la seva banda, i com és sabut, Churchill va lluitar pel rearmament de la Gran Bretanya enfront el pacifisme
claudicant de Chamberlain, però les seves opinions van ser tingudes per les d’un bel·licista perillós. Fins que, començada la II Guerra, el van haver d’anar a buscar. Ara, en canvi, la majoria de polítics europeus
-per no dir tots– semblen presoners de les seves respectives opinions públiques i no gosen prendre aquelles decisions que realment podrien fer sortir Europa de l’actual cul de sac.
La cancellera Merkel té raó quan reclama que cap país no gasti més del que ingressi, i quan lluita aferrissadament per imposar disciplina pressupostaria als països del Sud d’Europa. Sense la insistència lemanya, escàndols com els de Bànkia potser no s’haurien destapat mai. Però amb la raó no n’hi ha prou. I Merkel no pot estar pendent del perillós sentiment de superioritat d’una part important de l’opinió pública
alemanya perquè això dona arguments als qui pensen que els vells dimonis històrics no han desaparegut i presagia el pitjor futur possible per a Europa. A l’altra banda de la balança, Rajoy té raó en exigir la màxima austeritat possible en la despesa pública. Però la perd quan deixa en la impunitat els abusos bancaris; asfixia les autonomies i carrega el cost de l’austeritat en la sanitat i l’ensenyament. És a dir, abusa dels més febles, els ciutadans, i no té el valor de reformar l’estructura funcionarial de l’Estat, aquesta immensa nau burocràtica que engoleix bona part dels recursos públics però on el PP manté una inacabable reserva de vots. I el més depriment és que no s’albira en l’horitzó de la Unió Europea polítics capaços de retornar a la política la capacitat de decisió que, en certa manera, la justifica.
El Punt. Avui, 24 de novembre del 2012
De cop i volta hem deixat de ser persones i ciutadans i hem passat a ser ciutadania. La denominació ha fet fortuna entre els polítics i els mitjans de comunicació de manera que en aquests últims temps es multipliquen les crides a la “ciutadania” entesa com una vaga massa de persones situades en un punt inconcret de la geografia i de la història. En uns moments de perspectives econòmiques apocalíptiques i de
multiplicada efervescència política, aquesta reflexió pot semblar banal. Però no resulta sobrer recordar que per més canvis socials que es produeixin, la naturalesa humana sempre serà la mateixa. I no seria en absolut recomanable que, siguin quines siguin les circumstàncies històriques, els homes i les dones perdessin la seva condició de persones i haguessin d’assumir el paper de ciutadania, un concepte a les antípodes del que entenem per individualitat.
Quan vam començar a ser persones? Els experts diuen que en el moment en què l’home va prendre consciència de la mort. Les restes dels primers enterraments ens indicarien un primer estadi de racionalitat: els homes i les dones som animals finits; i els homes i les dones que moren mereixen ser recordats i per això cal enterrar-los amb una certa dignitat. El concepte de ciutadà arriba molt més tard quan la persona adquireix consciència de viure en comunitat -la polis grega. A canvi de la seva participació en la vida comunitària, la persona convertida en ciutadà veu reduïda la seva llibertat. Determinades decisions ja no les podrà prendre perquè toparan amb el dret d’altres ciutadans com ell, o amb els interessos col·lectius. Amb la Revolució Francesa qualla la idea de ciutadà com a persona subjecte a un seguit de drets i de deures dins dels quals s’emmarca la seva sobirania individual.
Un ciutadà encara és una persona; una individualitat. En el concepte de ciutadania, en canvi, la noció d’individualitat desapareix. No és el mateix adreçar-se als ciutadans d’un país, que vol dir adreçar-se individualment a cadascun dels ciutadans d’aquest país, que adreçar-se a la ciutadania, que és adreçar-se al conjunt de ciutadans, a la massa. La substitució, doncs, no és innocent per més que en alguns casos pugui no resultar intencionada i ser fruit, només, de la moda. La correcció ideològica imposa unes modes que traspuen l’esperit de l’època. En una època on està ben vist tractar els ciutadans com a menors d’edat -i no només per part dels polítics–, la moda de convertir-nos en “ciutadania” no ens hauria de passar inadvertida. Ho va escriure Stuart Mill fa més d’un segle: “Quan a tot arreu l’opinió de la massa d’homes ordinaris s’ha convertit, o s’està convertint, en poder dominant, el contrapès i el correctiu a aquesta tendència seria la individualitat més i més pronunciada”
Catalunya Oberta, 24 d’octubre del 2012
No és per afegir llenya al foc a les declaracions abrandades que des de l’11 de setembre omplen els mitjans de comunicació catalans i espanyols però, des d’un punt de vista analític, és a dir, que no pretén qualificar sinó simplement descriure, crec oportú recordar que en les eleccions del 25 de novembre els ciutadans de Catalunya ens ho juguem tot, o quasi tot. Del que es diu i es publica en els mitjans de comunicació catalans es podria deduir el contrari: que la independència, o les estructures d’Estat, estan a tocar; entre altres raons, perquè la majoria social que les reclama ho fa inevitable. Però tot això encara s’ha de demostrar i, de fet, la partida encara no ha començat. La manifestació de l’11 de setembre en va ser el pròleg o l’inici però els dos contendents democràtics, l’Estat espanyol i Catalunya, no sabran quina força tenen per negociar fins que les urnes hagin establert una veritat diguem-ne matemàtica, i democràtica, sobre les reals aspiracions dels catalans. El govern central ho sap i, per això, en aquestes darreres setmanes està intensificant la seva campanya de por sobre la població més sensible als arguments més apocalíptics i la seva pressió -més o menys subterrània- sobre els empresaris i els propietaris de mitjans de comunicació.
L’objectiu és aconseguir que el resultat de les eleccions del 15 de novembre no sigui espectacularment favorable als defensors del dret a decidir per així, en certa manera, poder -lo deslegitimar. I no és segur que el govern espanyol no aconsegueixi, ni que sigui parcialment, aquests objectius. En primer lloc, perquè en les societats mínimament confortables -i la catalana encara ho és, malgrat la crisi-l’apel·lació a la por sempre resulta electoralment rendible. I això ho sap la dreta tradicional i ho sap, per exemple, el moviment ecologista. La por als progrés alimenta,per exemple, el moviment antinuclear. I ho fa, com sabem, amb gran èxit. ¿Com es pot parlar de fronteres entre Catalunya i Espanya ara que l’espai europeu s’ha convertit en un espai interior? ¿Perquè hem de donar per suposat que hi haurà un boicot de productes catalans a Espanya en cas que es produeixi una separació? ¿És que els empresaris, els polítics i els mitjans de comunicació que ho poguessin atiar s’hauran tornat tots bojos? ¿No sortiran veus sensates que intentin que, en bé de tots, les relacions econòmiques continuïn essent fluides? ¿Com algú pot considerar que la llengua castellana serà una llengua estrangera a Catalunya i de retop, també els ciutadans que la parlin? Però és el govern central, i el seu partit, el qui s’ha instal·lat en aquesta línia menys irreflexiva del que sembla. Si amb aquesta estratègia es poden aconseguir fer córrer uns quants vots cap al PP o Ciutadans benvinguda sigui. Després del
15 de novembre, ja hi haurà ocasió de donar un cop d’esquena als catalans ben intencionats i dir-los-hi que sempre se’ls ha estimat molt. I també les pressions sobre els empresaris i els propietaris dels mitjans de comunicació poden fer el seu efecte. Allò realment estrany que uns i altres no fossin sensibles a les reflexions o insinuacions que arriben des de les esferes més altes.
El govern central no mourà fitxa fins que no sàpiga, l’endemà de les eleccions del 15 de novembre, quina és la força real dels qui volen un canvi radical de les relacions amb Espanya. Per això, convé que el
president Mas guanyi per una majoria molt àmplia i que els partits que donen suport a la celebració d’un referèndum sumin els màxims escons possibles. Si no és així, ja ens podem preparar. El govern central encara té l’esperança que la manifestació de l’11 de setembre hagi estat no una rebel·lió pacifica i democràtica sinó una rebequeria, com tantes d’altres ha protagonitzat el moviment catalanista al llarg de la seva història. No donem, doncs, res per fet. Tots els nostres esforços haurien d’estar concentrats a l’èxit de les eleccions del 15 de novembre. L’endemà, sí, començarà la partida. I el més important: el desenllaç final d’aquesta partida vindrà condicionat, en bona part, per la solidesa en nombre de vots que pugui presentar l’opció que lidera el president Mas.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 17 d’octubre del 2012
Ara no és l’hora d’afluixar, però això no vol dir que no hàgim d’estar atents a les veus que, des de Catalunya, es mostren preocupades pel camí sobiranista que ha emprés una part significativa -l’endemà
de les eleccions sabrem en quina exacta proporció- la societat catalana. El Foment del Treball, per exemple, s’ha mostrat contrari a la independència però no a la negociació sobre temes fiscals i ha instat les dues parts a posar fil a l’agulla. Els empresaris del Foment em recorden, en aquest punt, la jerarquia catòlica: admeten que la Terra gira al voltant del sol quan els coets ja han arribat a la Lluna. Des d’una perspectiva més àmplia, però, la posició del Foment no deixa de constituir una gran novetat perquè, des de la seva fundació, aquesta entitat sovint havia mirat amb recel o amb franca hostilitat el moviment catalanista.
Els empresaris agrupats al voltant del Foment s’equivocarien, però, si es pensessin que el conflicte entre Catalunya i Espanya és només un conflicte econòmic. L’economia -és obvi-ha jugat un paper molt important en l’assumpció de les demandes d’independència. L’actual crisi econòmica, i la conducció que n’està fent l’actual govern espanyol, ha impedit que molts ciutadans catalans continuessinfent veure que ignoraven l’abast de l’esquilada a la qual el nostre país està sotmès. Ara, aquesta esquilada l’han interioritzat; l’han convertit en un afer personal. L’últim exemple de discriminació econòmica que pateix Catalunya ha quedat manifesta en la inauguració de la nova terminal de contenidors del port de Barcelona. Es tracta d’una inversió xinesa de 300 milions d’euros en una primera fase. Però, tot i que previstos des de fa 10 anys, el ministeri de Foment encara no ha construït els corresponents accessos viaris i ferroviaris. Els xinesos que s’havien traslladat a Barcelona per assistir a la inauguració no s’ho podien creure.
En el seu moment, no n’hi haurà prou amb una negociació al voltant de temes econòmics i d’infraestructures. Aquí tenim, per exemple, la qüestió de la llengua. A principis dels vuitanta, quan Catalunya
havia recobrat la seva capacitat d’autogovern, no eren poques les veus d’experts que en veu baixa vaticinaven o bé una reculada generalitzada de la llengua catalana, especialment pel que fa al seus us social, o bé una tensió creixent entre catalanoparlants i castellanoparlants. Catalunya partia d’una situació lingüística molt més complicada que la de Flandes o el Quebec perquè en aquests dos casos es tracta de societats més o menys monolingües mentre que Catalunya, si més no des de les immigracions peninsulars dels anys 20 del segle passat, és una societat bilingüe. Trenta anys després, ni el català ha desaparegut ni la societat catalana s’ha trencat. A aquesta situació -que no era gens òbvia el 1980- s’hi ha arribat per l’esforç d’uns i altres. És cert que la situació lingüística continua no essent satisfactòria, entre altres raons perquè la nova onada de
nou vinguts -aquest cop, no peninsular— ha significat, de moment, una reculada en alguns camps. Però el que és important és que la societat catalana, davant d’aquests reptes, ha establert una política lingüística que ha merescut l’aprovació i el consens de totes les parts implicades. No tenim conflicte lingüístic quan hi havia moltes probabilitats que aquest existís. I és per això que resulta intolerable que els organismes politics i judicials de l’Estat espanyol s’entestin en provocar-lo. Les intencions del ministre Wert, respecte als continguts educatius i a la possibilitat de subvencionar escoles on s’ensenyi només en castellà, proven dues coses: que hi ha una part de la dreta espanyola que mai no acceptarà res que se separi de la uniformitat i, a un nivell més concret, que Rajoy, en aquests moments, està envoltat de piròmans.
Que pocs dies després de la gran manifestació de l’11 de setembre el govern espanyol, com si no hagués passat res, acordés, en sessió del Consell de Ministres, tirar endavant la reforma legal que pretén el ministre Wert o és un acte d’inconsciència, de desconeixement total del que està passant a Catalunya, o constitueix una nova provocació. Ja sé que els empresaris diran que ells només s’ocupen de temes econòmics. Però que no s’enganyin: la ferida és molt més greu.
Fundació Catalunya Oberta, 10 d’octubre del 2012
Entre l’ statu quo actual i la independència, és possible una tercera via? N’hi ha molts que la voldrien, i així s’han començat a expressar en els mitjans de comunicació. També la reivindica el PSC que ha tornat a fer bandera del federalisme, amb reforma de la Constitució i tot. Molt probablement aquesta tercera via, que hauria de significar una reforma radical de l’Estat de les Autonomies i un reconeixement jurídic, i per tant polític, de l’especificitat de Catalunya, hauria estat una bona solució per a l’encaix entre Catalunya i Espanya. Era l’aposta que molts havien fet, i que havien defensat públicament; des de polítics com Pasqual Maragall fins a catedràtics com Ferran Requejo i, naturalment, molts ciutadans de Catalunya que se senten especialment lligats a Espanya per llaços familiars, sentimentals, geogràfics i històrics.
Des de Madrid, algunes de les mateixes veus que es van abalançar contra el federalisme de veritat que defensava Pasqual Maragall -i que no van parar fins a defenestrar-lo de la política- aposten ara pel feeralisme. No és tan important escatir si es tracta d’un exercici de cinisme o d’un reconeixement de la gravetat del problema com constatar que, sigui quina sigui la causa de l’assumpció d’aquesta tercera via, la realitat és que arriba tard. I arriba tard perquè, per a les persones mínimament informades, no té cap mena de credibilitat. En el meu cas personal, aquesta constatació no la faig amb alegria sinó amb ràbia. Molts ciutadans de Catalunya, com ja vaig dir en un article, no som independentistes ni de cap ni de cor. Però els fets ens hi han tornat, i ara ja no hi ha marxa enrere possible. L’única solució és comprovar d’una manera democràtica i pacífica quants catalans són partidaris de quedar-se i quants catalans són partidaris de marxar. En el benentès que, com en un matrimoni, es pot marxar de moltes maneres i que l’ideal és que, a través
d’un mediador, s’arribi a una solució pactada que no té perquè no incloure determinats espais comuns o compartits.
Els futurs pactes o lligams amb Espanya no quedaran aclarits fins després del referèndum. Si l’opció de la independència guanya per aclaparadora majoria, les possibilitats dels federalistes seran més aviat escasses. Pel contrari, si no arriba al 50%, o tot just el sobrepassa els lligams més o menys federals amb Espanya continuaran per unes quantes generacions més. És molt, doncs, el que ens juguem. I amb el màxim respecte per a les persones que la defensen, crec que l’opció del federalisme és tramposa des del punt de vista catalanista. Per què si de veritat pensem que les relacions amb Espanya no poden continuar com fins ara és el moment de tibar ben fort de la corda. Ara és el moment d’exhibir la força democràtica; no de començar amb les rebaixes.
El primer pas, però, és que els partits partidaris de l’autodeterminació guanyin les eleccions amb una majoria folgada. Vull dir els que hi creuen de veritat; no, els qui supediten l’exercici d’aquest dret a la legalitat espanyola perquè ells prou que saben que aquest requisit és una manera d’ajornar “sine die” la consulta. Resulta especialment important que siguin tres i no un els partits que tenen l’autodeterminació en el seu programa. Aquest fet indica, entre altres coses, que el catalanisme no perd la complexitat que sempre l’ha caracteritzat. Ara més que mai, el catalanisme ha de reivindicar una societat impura en la qual, com en la
cançó de Pi de la Serra, tots hi tinguem cabuda: “Catorze milions de braços//generals i soldats rasos//golafres, avars i bruixes//pamflets de tots els colors,//postes de sol i barraques//sants, burgesos i pastors;// monuments, coloms i lladres//batlles i sacramentals,//processons i carnestoltes//patums intel·lectuals”. La independència només serà possible si convencem els indecisos que, quan aquest moment arribi, Catalunya continuarà essent una nació impura; és a dir, humana, oberta i lliure.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 3 d’octubre del 2012
Mai no havia estat independentista. Durant molts anys, com a editorialista del diari Avui, vaig defensar la viabilitat de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. No creia que fos una qüestió de sentiments sinó d’interessos. Si les dues parts acceptàvem allò de la “conllevancia” d’Ortega l’entesa seria possible. Al cap i a la fi, el matrimoni romàntic és un invent del segle XIX i la història demostra que només pots començar una guerra (cruenta o incruenta) si et veus amb possibilitat de guanyar-la. Des de la pura racionalitat, l’entesa era la millor opció possible. Des del punt de vista del sentiment, també. Machado i Lorca sempre seran, per a mi, dos poetes infinitament més propers que qualsevol altre escriptor de qualsevol altra llengua que no sigui la catalana; i en el paisatge humà, geogràfic i arquitectònic d’Espanya sempre hi trobaré moltes més complicitats que en qualsevol altre paisatge europeu. En els meus recels enfront de l’independentisme també hi comptava el fet que alguns dels intel·lectuals i periodistes que amb més vigor havien abraçat, en aquests darrers temps, la seva causa eren els mateixos que durant anys i anys havien mantingut una mirada de superioritat envers tots aquells que, amb més o menys encert, remàvem en la barca del catalanisme. Finalment, l’experiència històrica demostrava que el país destil·lava un catalanisme efervescent capaç de les manifestacions més abrandades i, l’endemà, de les renuncies més humiliants.
Tot aquest plantejament s’ha enfonsat. La manifestació de l’11 de setembre va resultar ser l’exteriorització d’un canvi sociològic molt profund que feia temps que s’estava covant. És possible que la crisi econòmica, amb la terrible paradoxa de ser els majors contribuents de l’Estat i, en aquests moments, els més arruïnats, hi tingui molt a veure. Però crec que el canvi més important és que la idea que els successius
governs centrals no han parat de comportar-se d’una manera tramposa amb Catalunya ha quallat en una part molt majoritària de la societat catalana.
La novetat d’aquests darrers dies és que les raons per a l’ independentisme han augmentat de forma exponencial des de la gran manifestació de l’11. D’una banda, els arguments que arriben des de la dreta espanyola resulten notablement irritants: cap paraula que mogui a l’entesa o a la reconciliació. Només l’amenaça que, en cas d’independència, els catalans seriem més pobres perquè Espanya faria el boicot als nostres productes i impediria la nostra entrada a Europa. !Una excel·lent estratègia per aconseguir més amics a Catalunya! Des de l’esquerra no sabem quina mena de cinisme admirar més: si el de Felipe González redescobrint el federalisme que va ser la causa de la defenestració de Pasqual Maragall o el de Rubalcaba dient exactament el contrari de tot allò que fins ara ha fet el PSOE. Per als qui hem defensat durant tants anys la possibilitat d’entesa entre Catalunya i Espanya el presumpte esperit dialogant que ara esgrimeixen els dirigents del PSOE resulta especialment commovedor. Si l’haguessin aplicat quan manaven, segurament no hauríem arribat on hem arribat. I pel que fa al senyor Rajoy, ¿com pot dir que està disposat a parlar amb tothom l’endemà que el seu ministre d’Educació presentés un projecte de llei que suposa, a la pràctica, un torpede a la línia de flotació de les competències en matèria educativa de la Generalitat, una de les pedres de toc de la nostra autonomia?
En bona part, el nostre independentisme l’han fet possible els altres. Els qui no volíem arribar a aquesta situació som ara, legítimament, els més enrabiats. Però sabem que l’aposta no admet marxa enrere
i per això, modestament, en la llarga processó que ara iniciem aguantarem -per dir-ho en expressió de Pla, recollida per Espriu- el ciri que ens pertoqui
Catalunya Oberta, 26 de setembre del 2012.
"Amo les faules del filòsofs;