Per a molts dels qui hi van anar, la manifestació de dimarts va significar un inici de trajecte. Potser va ser la seva primera manifestació i potser va ser la seva primera estelada. Per a d’altres, entre els quals em
compto, va significar el final del trajecte de l’Estat de les Autonomies creat a partir del 1977. Res no tornarà a ser com abans de l’11 de setembre del 2012, sobretot, perquè, més enllà del seu èxit numèric, la manifestació va visualitzar uns canvis que de fa temps que s’estan produint al sí de la societat catalana, i que són molt profunds. Tradicionalment, la força del catalanisme radicava en un sentiment popular que les classes altes rebutjaven i que també estava allunyat de les vivències de la nombrosa població immigrant. Joan Maragall, que coneixia bé les classes altes barcelonines, va parlar en un dels versos de la seva Oda de “menestrala pervinguda”. Molts dels nostres menestrals pervinguts durant molts anys van parlar en castellà perquè feia més fi i llegien La Vanguardiaque, per dissimular, parlava de Salvador Espriu como “nuestro gran escritor”. Era un malentès que anava bé a tothom. Un dels canvis més significatius d’aquests darrers anys ha estat la conversió de La Vanguardia en un diari escrit en català i catalanista; plenament
catalanista. Vull pensar que el diari no podria assumir o mantenir aquesta línia si els sectors econòmics o financers que tradicionalment li han donat suport no hi estiguessin d’acord. Per dalt de la societat barcelonina, doncs, algunes coses que semblaven inamovibles han canviat, i han canviat de veritat.
Però també per la base de la piràmide social les coses han canviat molt. La idea del catalanisme com a expressió de la burgesia s’ha esfondrat com un castell de cartes així que ha abandonat el laboratori d’idees on havia estat formulada i ha baixat al carrer. No sé si, finalment, hem aconseguit ser una sola societat; però l’important és que no em som dues, i això ja és molt tenint en compte en quina situació ens trobàvem a la sortida del franquisme. No ens enganyem: només l’aliança entre el PSC i el PSOE va impedir que el partit de Felipe González i Alfonso Guerra es convertís en la punta de llança d’un lerrouxisme més o menys explícit. Aquest perill tornarà a fer-se present a partir d’ara ja sigui del braç del PSOE, del PP o de tots dos partits, perquè aquest és el punt fràgil de l’equació: com avançar sense que el fil del catalanisme quedi partit. És veritat que la por a un trencament social no és cap excusa per seguir mantenir un statu-quo que ens porta a la inanició. Però no és un bon presagi algunes actituds que el nacionalisme radical ha mantingut aquests darrers anys. ¿Com algú pot estar content que el PP hagi deixat de fer l’ofrena floral a Rafel de Casanova pels crits i improperis que havia d’aguantar?
El catalanisme independentista haurà de ser especialment curós en tot allò que fa referència a la llengua i al sentiment de pertinença. El català és l’idioma propi del país però Catalunya és i continuarà essent una societat bilingüe, entre altres raons, per la demografia que hem tingut i tenim. I pel que fa al sentiment de pertinença -tan fàcilment manipulable- recordem allò que va dir Albert Camus quan li van preguntar per la independència d’Algèria, que ell creia justa: “Si un dia he d’escollir entre la justícia i la meva mare [ciutadana francesa resident a Algèria] escolliré la meva mare per sobre la justícia”.
Catalunya Oberta. 14 de setembre del 2012
A Quina mena de gent som escriu Gaziel: “Ara toquem el secret, la falla mil·lenària de Catalunya. No hem pas de constatar-la com una tara ni de retreure-la com un mal vergonyant. Hem de saber esguardar-la fredament, lúcidament, com un naturalista anota la manera de reaccionar d’una espècie animal determinada, davant els perills que amenacen la seva existència. Quan no té més remei que enfrontar-se amb l’enemic
mortal, el lleó planta cara, el tigre dubta, l’ocell se’n vola. Catalunya, que té del món una visió essencialment pràctica, davant el perill biaixa sempre. Ho ha fet de vegades més, de vegades menys, però constantment, al llarg de la seva història. Biaixa sempre, perquè no acaba mai de creure en l’heroisme, fins quan el practica accidentalment”.
Tot dona a entendre que avui, 11 de setembre, Catalunya no biaxarà. Ja sé que resulta abusiu parlar de Catalunya com un tot. Però la veritat és que la Catalunya més dinàmica, més activa, de la més elitista a la més popular, serà present a la manifestació d’avui. Segurament, això serà així perquè a la manifestació s’aplegaran persones amb un sentiment comú però amb objectius últims diferents. La fortalesa i la feblesa del catalanisme rau en el fet que aplega sectors socials, ideològics, econòmics molt diferents. Això el converteix en un fenomen no reduible a l’expressió d’una classe social o d’un sector ideològic determinat però, en contrapartida, fa més difícil qualsevol mena de consens.
Una cosa, però, està clara. La manifestació d’avui és la visualització del fracàs al qual ha arribat l’Estat de les Autonomies sorgit de la reforma política de 1977. Seria injust no reconèixer que és en el marc d’aquest Estat que Catalunya ha aconseguit dosis importants d’autogovern. Si repassem,però, com s’ha anat avançant en aquest camí ens adonarem que quasi sempre ha estat a batzegades, quan la necessitat ha
obligat al govern central de torn a pactar amb la minoria nacionalista catalana al Parlament espanyol. Amb algunes excepcions, els successius governs espanyols s’han comportat amb una deliberada deslleialtat envers Catalunya i els exemples es multiplicarien, des de les infraestructures a les polítiques culturals. La primera deslleialtat és la de tractar Catalunya com una autonomia més de les disset existents, un fet que contradiu l’esperit de la Constitució de 1977 que distingeix entre”nacionalitats”, tot i que no en digui el nom, i “regions”. L’espoli fiscal i les constants tergiversacions de bona part de la premsa de Madrid sobre la realitat catalana haurien d’haver estat motiu de preocupació de qualsevol govern espanyol que realment considerés els ciutadans catalans com a ciutadans de la seva jurisdicció. Ben a l’inrevés, l’espoli fiscal i una part important de la premsa madrilenya han estat, i continuen essent, una fàbrica indeturable d’independentistes. Totes aquestes raons fan que aquells que havíem apostat per la possibilitat d’una Espanya plurinacional
ens trobem ara sense arguments per defensar-la.
Només cal repassar la història per constatar que als catalans les manifestacions i els enterraments ens surten bé. Fins i tot, molt bé. El problema, però, és l’endemà, quan, esbravada l’escuma, la vida torna a la normalitat. Ara bé, mai com ara, si més no des del 1977, no havia existit una percepció tan àmplia que, si realment seguim creient en la nostra personalitat col·lectiva, cal que diguem prou. Des de Catalunya no sempre hem fet les coses bé -i algunes coses les hem fet francament malament- però si realment ens creiem que som un poble ens en podem sortir. A condició que ens ho creguem de veritat i cada dia de la setmana.
Es tracta de convèncer als altres, i de convèncer-nos a nosaltres, que aquesta vegada no anem de biax.
El Punt/Avui, 11 de setembre del 2012
El senyor Josep Maria Ainaud ha mort en un dels dies que ha fet més calor de tot l’any. Al senyor Josep Maria Ainaud, els redactors que formàvem la secció de Cultura dels primers temps del diari Avui li dèiem l’Arxiu Vivent. Ho sabia tot. Malgrat la bona voluntat que hi posàvem, en aquells anys 1976, 1977, érem uns periodistes plens de llacunes sobre la nostra història i els seus personatges. La solució era trucar al senyor Ainaud encara que, a conseqüència de les presses pròpies d’un diari, fossin hores intempestives. El senyor Ainaud, amb una paciència benedictina, aclaria qualsevol dubte.
Josep Maria Ainaud formava part de la generació que, l’any 1939, no es va conformar amb la derrota. Eren ben pocs però sabien molt bé el que volien, i finalment, van triomfar. La Catalunya que va emergir a la sortida del franquisme era tant o més catalanista que la de 1931. I això, i menys l’any 1939, no estava escrit enlloc. Naturalment, el triomf del catalanisme -dels catalanistes- va ser possible perquè el país -tampoc l’any 1939- no era una entelèquia tot i que durant molts anys hagués quedat enterrat, en bona part, sota tones i tones de por i conformisme. Ainaud i els seus no ho van ser gens, de conformistes. Només cal repassar la revista Ariel.Fa posar la pell de gallina constatar com, en mig de tantes privacions intel·lectuals i socials, l’exigència de qualitat no es va perdre. Els homes de la generació d’Ainaud no aspiraven a una Catalunya qualsevol. Aspiraven, per dir-ho així, a una Catalunya de qualitat.
Aquella generació -els Espriu, Palau Fabre, Capmany, Benet, Triadú-s’havien avesat a prendre decisions individuals encara que aquestes, sovint, anessin contra la inèrcia o els costums generalitzats del moment. No m’imagino, per exemple que cap d’ells esperés, en dies de màxima calor, instruccions de ningú per posar-se a l’ombra, refrescar-se amb una beguda o cobrir-se el cap amb un barret. En canvi, resulta sorprenent com un part considerable de ciutadans -podríem pensar que fins i tot, majoria– troba perfectament normal que des del govern se li indiqui quines precaucions cal adoptar per tal que l’onada de calor no acabi afectant la seva salut. És més. Aquests consells no són presos com una ingerència en l’àmbit de les decisions personals sinó com un exemple de diligència. No se sap qui fa d’ou i qui fa de gallina en aquest procés d’infantilització del ciutadà. Els polítics semblen trobar-s’hi bé enumerant-nos totes aquelles precaucions –sobre elsperills de la calor, per exemple– que abans formaven part de l’aprenentatge de la vida però els ciutadans semblen ser els primers en exigir que els polítics ens eximeixen de qualsevol mena de responsabilitat sobre els nostres actes. En el moment de començar a escriure aquest article sento per ràdio que els pares d’una escola tindran, ara, el dret a delatar els pares de la mateixa escola que suposadament hagin fet trampa a l’hora de matricular els seus fills. El dret del cada pare i mare a triar l’escola dels seus fills -que hauria de ser un dret tan sagrat com el de circular lliurament per tot el territori o a fixar la residència on es vulgui- ha quedat convertit en un dret a la delació del que facin els altres pares.
Goso dir que aquesta no és la Catalunya que havia somiat Ainaud. Ainaud i els seus havien somiat una Catalunya feta de ciutadans orgullosos de la seva llibertat i ara resulta que, a poc a poc, els ciutadans hem anat deixant els espais de la nostra llibertat en mans dels polítics. ¿Podem així sortir de la crisi o per sortir de la crisi necessitem, a més de moltes altres coses, recuperar l’ esperit individualista d’aquella generació d’homes i dones que ens van salvar del desastre en les circumstàncies més difícils?
El Punt. Avui, 14 d’agost del 2012.
Ara que arriben les vacances em proposen un article no sobre el que hem de llegir sinó sobre el que hem de pensar. La primera intenció és rebutjar la proposta. Perquè, en efecte, qui són els altres per dir-nos què hem de pensar? A la vegada, però, la proposta em permet una primera reflexió sobre el tema (i potser, al capdavall, l’única reflexió possible). Mai, en tota la història de la humanitat, els homes i les dones havien tingut tantes possibilitats de decidir sobre com organitzar la seva vida i mai aquests mateixos homes i dones s’havien auto-imposat restriccions tan abundants en l’exercici de la seva llibertat. Parlo, és clar, d’Estats desenvolupats i, especialment, d’Europa, inclòs, per tant, el nostre país i Espanya. La novetat històrica rau en el fet que aquestes restriccions no són imposades per un tirà, un dèspota o un dictador sinó a través dels mecanismes propis de la societat democràtica. D’aquest fenomen algú n’ha dit la por a la llibertat. Aquesta por presenta formes molt abstractes i formes molt concretes. Entre les primeres, per exemple, la por a canviar la nostra mirada sobre determinats episodis històrics que, d’alguna manera, continuen marcant el present: la revolució francesa, la revolució russa, lanostra guerra civil. En un moment donat, la pressió del pensament dominant fa que quedin fixats un clixés que es perpetuen en el temps i que costa molt d’esborrar o modificar. Pel que fa a les pors concretes, només cal fer un repàs al “Boletín Oificial del Estado”. Hi trobarem lleis que regulen tantes i tantes qüestions domèstiques que aviat, als ciutadans, no ens quedarà res per decidir.
Potser el problema és que quan ens posem a pensar individualment ens movem entre la utopia i la banalitat, dues línies de previsibles resultats insatisfactoris. Ara que està moda, fins i tot en el terreny polític, parlar de la modèstia (Modesta España d’Enric Juliana) potser hauríem de començar per tenir una visió modesta de nosaltres mateixos, i de la humanitat en general. Som una baula més en el gran espectacle de l’univers; una baula dotada de possibilitat de raonar i de modificar la Natura a través de l’esforç. Admirem l’ària de la Reina de la Nit pel que té de domesticació dels sons animals. No hi ha res més bell que un tren travessant una vall per sobre d’un pont construït per l’home, per més que alguns ecologistes ens volguessin retornar al Neardenthal; la cultura com a contraposició a la Natura; l’acció de l’home que ens sofistica i ens allunya del reialme animal. I potser quan pensem en política, o en com organitzar la societat, hem de deixar Hegel i tornar als positivistes anglesos: és bo allò és útil. Potser hi ha un excés d’ideologia en aquesta societat nostra, que encara no ha paït els excessos ideològics del nostre segle XX.
I no pretendre salvar el món si no hem estat capaços d’endreçar la nostra casa. “De res no et servirà canviar el món//si la teva llar no és un santuari” va escriure un poeta no precisament conservador. Ser responsables dels nostres actes, de la nostra parcel·la familiar, la que ens correspongui, i ser-ho d’una manera constant, al llarg dels dies, dels mesos, dels anys. I aprofitar l’estiu per prendre el sol i riure i, de tant en tant, obrir una síndria i asseure’ns a contemplar el món, si podem, des d’una certa distància.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol.12 de juliol del 2012.
Es parla força, aquests dies, dels paral·lelismes entre la crisi d’ara i la del 98 espanyol. Alguns articulistes arriben a dir que, de fet, del 98 no n’hem sortit mai i que la transició política que va donar peu a les actuals institucions democràtiques no va servir sinó per pintar la façana però deixar intactes els problemes de fons. Jo no acabo d’estar d’acord amb aquesta visió. En primer lloc, perquè la transició política va arribar quan la transició econòmica feia anys que havia començat; concretament, des de l’any 1959 quan es van posar les bases del Pla d’Estabilització. Els Pactes de la Moncloa, per exemple, que van tenir una importància decisiva en tot aquell procés, no poden desvincular-se d’aquella renovació econòmica en profunditat que havien començat Sardà Dexeus i els tecnòcrates de l’Opus. En segon lloc, es va fer un esforç pel reconeixement constitucional de la pluralitat territorial tot i que, finalment, en no posar nom a les “nacionalitats” aquest esforç ha quedat diluït. Però que consti, si és que encara aquesta subtilitat interessa a algú: parlar de disset autonomies, totes amb els mateixos drets i els mateixos deures, traeix la Constitució.
Ara bé, si és que es veritat que, com en el cas del 98, la crisi actual, la del 2012, és tan profunda perquè hi convergeixen aspectes econòmics, morals i territorials. Des del punt de vista econòmic la realitat és que Espanya està al caire de la fallida a causa de les males polítiques dutes a termes pels darrers governs. La responsabilitat cal repartir-la entre els dos partits “turnants”, el PP i el PSOE, que han dilapidat la generosíssima ajuda europea en projectes i infraestructures equivocades; han afavorit l’especulació urbanística més enllà de tot límit raonable; i han permès que la corrupció formés part constitutiva de la manera d’entendre l’exercici de la política. En els orígens d’aquesta corrupció hi trobaríem connotacions religioses (el catolicisme que perdona enfront del luteranisme que castiga) i també històriques, en el sentit que la corrupció era un dels pilars del franquisme -com Paul Preston ha explicat molt bé- i aquest pilar mai no va ser enderrocat ni posat en qüestió en els anys de la transició política.
Però la crisi és també moral, o ètica, com es vulgui. La percepció que difícilment ens trauran de la crisi els mateixos polítics que l’han provocada és una percepció cada dia més estesa entre els ciutadans. Mentre els desnonaments per impagaments d’hipoteques no cessen, els responsables de Bankia o de les preferents semblen gaudir de la protecció de la justícia i els polítics. La sensació que existeixen dues vares de mesurar -una per als polítics i els “de dalt”, que s’autoprotegeixen; i l’altra per als ciutadans corrents– ha desembocat en una desconfiança total envers els nostres governants. Els governants espanyols actuals són vistos com a part del problema i no com a part de la solució. Així, és difícil tirar endavant. També és difícil tirar endavant si resulta que l’Administració Central aprofita la crisi per intentar desactivar el sistema autonòmic. Sobre aquesta qüestió, el savi conseller Mas Colell, al qual algun dia haurem d’agrair col·lectivament el seu pas a la política en uns moments tant difícils, ja ha estat prou explícit. La percepció que vivim en un Estat que no és lleial amb Catalunya estimula les ànsies de desenganxar-se d’Espanya. Des del punt de vista de l’Estat, no és una bona noticia per sortir de la crisi.
Per sortir de la crisi potser no cal esperar solucions miraculoses. Però sí que caldria comptar amb unes élites polítiques i econòmiques no simplement rapinyaires; unes élites com les de França o la Gran Bretanya que asseguressin l’arribada als llocs de governació de persones amb preparació acadèmica i política i un mínim gruix moral. I potser això no és possible mentre segueixen existint les llistes tancades i institucions tan inútils com el Senat, etcètera. Pel que fa a Catalunya, avui mateix, dimecres, en la discussió que ha de tenir el nostre Parlament a l’entorn del pacte fiscal, veurem si ens tornem a dedicar, com hem fet en tantes altres ocasions, a treure els gegants o si aquesta vegada estem decidits, de veritat, a plantar-los. I a pagar-ne el preu corresponent.
Catalunya Oberta, 25 de juliol del 2012
Els temps passats no van ser millors però de vegades ho sembla. Ara, per exemple, em vénen a la memòria alguns dels noms dels polítics europeus dels anys cinquanta i seixanta, quan jo començava a llegir diaris i les ferides de les dues guerres mundials tot just començaven a cicatritzar-se. Fa uns dies, La Vanguardiapublicava la fotografia d’Adenauer i De Gaulle assistint, per primer cop junts, a una missa de reconciliació a la catedral de Reims, el juliol del 1962. De Gaulle i Adenauer no eren tecnòcrates sinó polítics que prenien decisions i que no haguessin tolerat que ningú, ni els anomenats mercats ni l’opinió pública, condicionessin les seves decisions. No me’ls imagino consultant cada matí la prima de risc o governant d’una manera demoscòpica, o sigui a partir del que diuen o deixen de dir les enquestes. Nèstor Luján, un dels nostres més grans afrancesats, deia que el general de Gaulle havia alliberat París amb tancs anglesos, benzina americana i tanquistes espanyols. El cert és, peò, que va aconseguir que França s’assegués a la taula dels vencedors -amb gran sorpresa de no pocs militars alemanys-. I el cert és també que quan va veure que la IV República prenia una direcció que ell considerava no convenient per als interessos de França va deixar el poder quasi absolut que exercia i va marxar cap a casa. No dic que fossin governants perfectes. De Gaulle va fulminar el seu primer ministre, George Pompidou, quan aquest va gosar contestar “oui… mai” després que el general vingués a dir que no es podia retirar per falta de successors. I Adenauer va mantenir ben a prop seu, amb càrrecs d’alta responsabilitat, personatges que havien estat estretament vinculats al nazisme. Però manaven. I manaven en mig d’unes turbulències polítiques, econòmiques, socials i internacionals tant o més complicades que les d’avui.
En canvi, el guirigall actual és indescriptible. Parla Merkel i parlava Sarkozy i, ara, Hollande. Parlen els comissaris del govern europeu i el presidents i ministres dels governs de cadascun dels Estats membres de la Unió, i parlen els economistes i els periodistes i el ciutadà corrent ja fa temps que no sap què és exactament el que està passant. Algunes coses, però, semblen clares. Difícilment pot funcionar una Unió Europea si la seva ministra d’Afers Exteriors ha estat triada en funció de la seva incompetència -la Gran Bretanya no vol de cap de les maneres una unió política; si la principal font d’especulació financera no està fora
sinó dins de les seves fronteres, a la City de Londres (i en aquests dos casos, l’oposició de De Gaulle a la incorporació britànica al Mercat Comú esdevé terriblement actual); i, sobretot, si el propi disseny de les institucions europees -obra del socialista jacobí Jacques Delors-ha desembocat en una teranyina de burocràcia on la democràcia, és a dir, la relació entre el ciutadà i el polític, es perd.
Des que la crisi de l’euro s’ha fet endèmica, o quasi, l’aire repetitiu de les decisions polítiques i diplomàtiques s’ha accentuat. Sarkozy va perdre les eleccions perquè era massa poc monàrquic, un “parvennu” en una societat que premia el tarannà aristocràtic dels seus polítics, i per haver-se convertit, potser a causa de la por que li va provocar el coneixement exacte de la situació econòmica de França, en l’escolanet de la
senyora Merkel. Hollande és socialista i “enarca”, és a dir, ex-alumne de l’Escola Nacional d’Administració, d’on han sortit la majoria de presidents i ministres de França (fossin de dreta o esquerra). Hollande ha tornat a marcar distàncies amb Merkel i li ha ensenyat les ungles a través d’Espanya i Itàlia. Tot torna al seu lloc. França i Alemanya, en cohabitació obligatòria disputant-se la influència sobre els països del sud i amb la gran Bretanya a l’expectativa, a l’espera de treure’n profit. Perdut entre tanta mediocritat el somni europeu ha quedat convertit en un malson que només porta desgràcies.
Catalunya Oberta. 11 de juliol del 2012
Per més bona voluntat que hi posem hem de reconèixer que, des del punt de vista legal, no som sinó una nació en estat preambulari. Disposem, això sí, d’un estatut d’autonomia amb àmplies competències i, a la vegada, d’un sistema de finançament que ens ofega i ens pot conduir, si no el redrecem, a la pura inanició. Des del punt de vista cultural, en canvi, som una realitat completa, de primera divisió i ho som amb un entrada tan fulgurant i enlluernadora com la de Ramon Llull i amb una contemporaneïtat tan igualment fulgurant i enlluernadora com, per exemple, la de Salvador Espriu. Des del punt de vista cultural no som ni
Occitània, ni Bretanya sinó una potència de primera, amb capacitat per competir en el mercat internacional no ara -amb Jaume Cabré, Quim Monzó o Maria Barbal, per exemple- sinó ja des de molt abans, amb Àngel Guimerà i la seva Terra baixa, per exemple. Si algun dia la nostra literatura deixa de ser de primera, la resta de l’edifici de la identitat s’ensorrarà per més que aquesta veritat sigui sovint oblidada pels nostres polítics o per més que els nostres escriptors continuïn provocant al·lèrgia a la majoria de programadors de la nostra televisió nacional.
Som importants pels grans noms que podem exhibir en l’àmbit de la nostra literatura. Però aquests grans noms hi són perquè, per més dolentes que hagin estat les circumstàncies col·lectives dins les quals han
viscut, finalment han pogut escriure i publicar la seva obra. I això ha estat possible perquè, fins i tot en els períodes més negres, hi ha hagut petits grans homes que s’han dedicat a fer possible l’edició de llibres o la seva venda. Un d’aquests petits grans homes acaba de morir, i els mitjans de comunicació amb prou feines n’han donat notícia. Em refereixo a Joan Fàbregues, llibreter d’ofici; durant molts anys director de la Llar del Llibre (el “Hogar” per imposició d’armes); editor, en els darrers anys, de “Nova-Terra”; ànima dels premis de poesia “Amadeu Oller” -d’on han sortit alguns dels més destacats poetes actuals; i cristià anava a escriure que angèlic -en el sentit que el seu era un cristianisme bondadós i fet, sobretot, de generositat. Durant molts anys, la figura de Joan Fàbregues va ser inseparable de la llibreria “Hogar del Libro” del carrer Bergara. Després, la llibreria va ocupar les antigues dependències de la Casa de Misericòrdia, al carrer Elisabets, que,quan els de l’Hogar hi van entrar, semblava l’abadia descrita per Eco a El nom de la rosa, plena de racons
obscurs. L’espai s’ha convertit ara en una de les llibreries Laie.
L’abril del 1977 vaig publicar el meu primer llibre: Converses amb Frederica Montseny. Amb els editors de Laia buscàvem un lloc per presentar-lo. Havia de reunir unes mínimes condicions de seguretat atès que hi seria present l’ex-ministra anarquista en el seu primer viatge a Barcelona després del 1939. A algú se li va acudir demanar l’ajut de Joan Fàbregues. I ell ens va prestar l’espai de la llibreria, es van agrupar els taulells on s’exhibien els llibres fins a convertir-los en una gran taula llarga i estreta. Quan tots els convidats vam ser dins la botiga, es va tirar avall la porta i vam poder sopar tranquil·lament un menú preparat des de Casa Agustín el restaurant situat al costat de la llibreria. Al voltant de la taula, seien Frederica Montseny, Luís Andrés Edo i altres dirigents de la CNT, uns quants periodistes, els editors i jo. Bé, de tranquil el sopar no ho va ser gaire, sobretot per a la Montseny que va haver d’aguantar que Edo matisés o rectifiqués moltes de les afirmacions que ella anava fent. Però aquesta ja és una altra història…
El Punt-Avui, 10 de juliol del 2012
Rafael Caride, un dels autors de l’atemptat d’Hipercor, ha demanat que també els dirigents abertzales demanin perdó per la violència que han provocat. Aquest ha estat un tema recurrent, si més no, al llarg del segle XX: el revolucionari que se sent abandonat per l’ ideòleg, l’intel·lectual, que l’ha empès a l’acció (i al terror). Suposo que, per a alguns ciutadans bascos, o fins i tot per a molts ciutadans bascos, el projecte d’una Euskalerria lliure, independent i socialista era -i continua essent-un projecte atractiu. El problema es presenta quan alguns ideòlegs, alguns intel·lectuals, justifiquen i estimulen l’ús de la violència (del terror) per aconseguir aquests fins. Sota l’aixopluc d’un argument doctrinal que els empari sempre serà més fàcil trobar militants disposats a matar, a convertir-se en terroristes. Després, sovint, el pensador, l’intel·lectual rectifica, abandona la defensa de la violència i deixa a l’estacada aquells que s’han cregut el que deia, moltes vegades al preu de la llibertat, la tortura i la presó. En certa manera, això és el que va passar a Barcelona
l’endemà del 19 de juliol del 1936 quan Garcia Oliver va pensar que era el moment de “ir a por todas”, i proclamar el comunisme llibertari des del Palau de la Generalitat. La seva sorpresa no va ser la negativa dels “trentistes” -amb aquesta ja hi comptava- sinó la d’Abad de Santillán i Frederica Montseny, els intel·lectuals de la FAI, els qui nodrien d’arguments i justificacions les barrabassades que feien ell, Durruti i companyia.
Però aquesta no és la pitjor de les opcions. És a dir, quan els intel·lectuals dissenyadors d’utopies polítiques reculen un cop han topat amb la realitat. Tot i que de vegades aquesta reculada, o rectificació, es produeix molt tard, quan el procés de canviar la Realitat a través de la Idea ha provocat ja centenars o potser milers de víctimes. El pitjor és quan els intel·lectuals arriben al poder. Perquè aleshores la rectificació és més difícil. Dos exemples: Robespierre i Lenin, units pel fil conductor de l’ús conscient del Terror com a mètode de canvi social. Quan arriben a la presó, en canvi, sembla que és més fàcil adonar-se del món virtual
en el qual han viscut. Seria el cas de José Luís Álvarez Santacristina, més conegut com Txelis, un dels tres dirigents d’ETA que formava l’anomenada troica de Bidart, desarticulada en la primavera del 1992, casualment, o no, poques setmanes abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. “Txelis” és llicenciat en Filosofia per la Sorbona i traductor de Wigenstein a l’èuscara. Un cop condemnat va ser dels primers a
demanar la fi de la violència, fet que li va suposar l’expulsió d’ETA.
En el moment de la transició espanyola, Martín Villa va dir que si els intel·lectuals que havien justificat el franquisme no havien estat jutjats, i gaudien de bona salut pública, ell no estava disposat a tolerar que els “seus” policies passessin per un tribunal. No sé si Martín Villa tenia present que el general De Gaulle no va commutar la pena de mort imposada a l’escriptor Robert Brasillach, immediatament després de la II Guerra mundial. Brasillach, físicament, mai no havia torturat ni matat ningú. Però, això sí, havia donat els arguments perquè altres ho fessin. De Gaulle va voler deixar clar que les paraules també maten; o potser, que
són, sobretot, les paraules les que maten.
Catalunya Oberta. 27 de juny del 2012 (modificat).
Benvolgut Emili:
Tot i que jo sabia que tu sabies que ja estaves desnonat la teva mort m’ha agafat de sorpresa. “Aquí caic i allà m’aixeco” em vas dir dilluns mateix, el dia de la teva mort, a les nou del matí, quan ens vam trobar, com passava sovint, al quiosc de Reina Elisenda. Després, han començat els tòpics, tan difícils d’evitar -pel que sembla- en els obituaris del nostre país. “L’escriptor amb cara de nen” deia, per exemple, un dels
titulars. A la fotografia, però, feies cara d’emprenyat, i emprenyat estaves sovint, quan ens trobàvem, i això passava quasi cada dia perquè vivíem al mateix barri i pràcticament al mateix carrer.
D’una banda, Emili, eres una persona d’ordre: fundador de Patmos-Betània; col·laborador influent en l’etapa més brillant del Teatre Nacional de Catalunya; lector constant de la premsa anglosaxona més assenyada. Però, a la vegada, eres un inconformista radical i un gran individualista, és a dir, una persona que creia, sobretot, en l’esforç de cada persona. No sé si, últimament, seguies pensant que el gènere humà era redimible però mai no vas abandonar la fe en les virtuts alliberadores de la lectura.
Pa negre no va ser un cop de sort sinó el colofó d’una llarga trajectòria de novel·lista. També els tòpics diuen això: que els bons poetes ho són els 20 anys; i els bons novel·listes, als 60. És evident que la teva dedicació a la literatura infantil i juvenil et va servir per aprendre les “receptes de cuina” per dir-ho en expressió d’Espriu. Però, en realitat, entre els teus llibres infantils i juvenils i els destinats als adults hi ha un salt en
el buit, per més que tu diguessis el contrari. La dedicació a la pedagogia i a la literatura infantil és una dedicació externa, que mira cap a enfora; professional i, si es vol, vocacional. És allò, a més, que et va permetre sortir de la misèria de la postguerra; el camí de la redempció. La teva literatura per a adults és una altra cosa, sobretot, perquè hi expliques, amb dolor, el preu que vas pagar per aquesta redempció. Pa negre no és només una novel·la sobre la guerra civil espanyola; és, sobretot, una novel·la d’iniciació a la vida, en la qual el protagonista adolescent es descobreix “un monstre que jo mateix no sabia que m’habités”. Una iniciació, doncs, amb la presència interioritzada del Mal.
Et vaig deixar llegir Temps indòcils –quan cap editor volia arriscar-s’hi– i em vas dir que t’havia agradat, sobretot, la reflexió que hi feia sobre franquisme i periodisme. ¿Podíem sentir-nos nets de culpa els periodistes que havíem treballat sota el franquisme? ¿Havia deixat ser comunista o nazi el sistema rus o alemany per més que periodistes demòcrates hi haguessin treballat? ¿Vam ser resistentso còmplices? ¿Podem escapar-nos de la degradació individual en la que, amb major o menor intensitat, vam haver de caure per tal de poder sobreviure al franquisme?
També estaves molt emprenyat per l’escassa consideració que, al teu criteri, els polítics del nostre país tenen envers als escriptors. No parlem de grans declaracions sinó de fets reals. Estaves emprenyat per les sovintejades consultes gratuïtes que et feien des de l’Administració; i comparaves aquest tracte amb el que havies rebut d’Esperanza Aguirre amb motiu d’un dels “Premios Nacionales” que vas guanyar. Quan van nomenar conseller de Cultura a Ferran Mascarell vaig escriure un article on deia que “un conseller de Cultura no ha de ser, per exemple, indiferent al paper que juguen els mitjans de comunicació públics en la promoció de la cultura catalana. I no parlo d’iniciatives gaire complicades. Parlo, per exemple, de les situacions angoixoses que es presenten quan un escriptor en català, i només en català, de solvència reconegda és acomiadat d’una tele o una ràdio pública en les quals col·labora simplement perquè, a dalt, han canviat les tornes (…). No és només una qüestió de preu o de sortir a la tele. És una qüestió de prestigi. De tractar als escriptors, des de la política i des dels mitjans de comunicació, amb la dignitat que es mereixen”. A l’hora d’escriure aquest paràgraf estava pensant en tu. En anys del Tripartit, t’havien tret, de mala manera, sense ni una explicació, de Catalunya Ràdio. La dignitat de l’escriptor. Gràcies, Emili, per tot el que m’has ensenyat!
A mesura que s’acosta la celebració de l’Any Espriu -2013: centenari del seu naixement- torna a plantejar-se el grau de coneixement de la seva obra entre els lectors catalans. Espriu, per dir-ho així, és l’anti-Polònia, el programa televisiu de més èxit de la nostra televisió nacional. La seva obra pot merèixer molts qualificatius menys el de banal. Els llibres de Salvador Espriu, tant els de poesia com els de prosa, ofereixen múltiples i no excloents nivells de lectura, com aquelles nines russes que sempre n’amaguen una altra al seu interior. Aquesta no constitueix una característica privativa d’Espriu, sinó al contrari: és allò que el fa un autor universal i de llarg abast, capaç d’interessar successives generacions d’estudiosos i lectors. És exactament el que passa, per no sortir del nostre àmbit literari, amb Mercè Rodoreda i La plaça del Diamant, per exemple. Resulta atractiva tant pels lectors més legítimament sentimentals com per als estudiosos de la guerra civil o del feminisme.
En els versos i la prosa d’Espriu hi podem trobar visions líriques; denuncies i propostes polítiques; ressò dels clàssics grecs i llatins i, a la vegada, dels autors més contemporanis; la reivindicació d’una manera ètica de veure el món; la presència de la càbala; l’assumpció de la teologia negativa; la preocupació obsessiva pel temps i el pas de l`home, i de la dona, sobre la terra; figures de l’Antic Testimoni i de la reinventada Sinera en diàleg més o menys fructífer (és a dir, el mite universal i el mite local); etcètera. Espriu, com tots els grans autors, és inacabable.
Tampoc no és ben bé cert que Espriu no sigui un autor llegit. Potser no ho és per les noves generacions d’estudiants, i potser la societat catalana no té encara prou consciència que Espriu és una de les grans figures literàries i intel.lectuals de tots els temps; una personalitat enlluernadora pel seu llegat literari però també per l’enorme dimensió de la seva figura. Per això no seria just que no esmentéssim l’esforç brillant que suposa la publicació de les seves obres completes en edició crítica, sota la direcció de Rosa M. Delor, la gran estudiosa d’Espriu. Fins ara, se n’han editat vint volums que inclouen alguns dels llibres més importants com ara Primera història d’Esther o La pell de brau. Per a final d’aquest any, s’anuncia l’edició de Les cançonsd’Ariadna, autèntica columna vertebral de tota l’obra d’Espriu. Quedaran per editar el recull de contes Ariadna al laberint grotesc, un altre volum de poesia diguem-ne esparsa i els dos que recullen bona part dels pròlegs escrits per Espriu sobre altres autors i textos sobre la seva pròpia obra.
Des del punt de vista acadèmic, doncs, Espriu gaudeix de molt bona salut. També, durant un llarg període de la nostra història més recent, alguns dels seus llibres es van vendre molt bé. No només, per exemple, La pell de brau sinó també el volum Narracions, porta d’entrada a la literatura d’Espriu per part de molts estudiants de batxillerat. Però si, per la banda de les majories (de les possibles majories de lectors) ens trobem amb el problema de banalització per la banda de les minories (és a dir, dels estudiosos) ens troben amb el problema de les especialitzacions. ¿Perquè en la recent iniciativa anomenada Atri dels
Gentils no s’han tingut en compte alguns dels poemes, plens de ressonàncies religioses i teològiques, d’Espriu? La literatura d’Espriu és com un immens llibre del qual només n’hem obert unes quantes pàgines: la política, per exemple, sobre la qual Jordi Pujol ja va reflexionar durant els seus anys de presó a Saragossa. Però ens en queden moltes, de pàgines per obrir. La celebració del centenari, el proper 2013, ha de ser una bona ocasió per tornar a Espriu els lectors que li haurien de correspondre.
Butlletí del Centre d’estudis Jordi Pujol. 13 de juny del 2012
"Amo les faules del filòsofs;