Durant molt anys, la idea hegeliana que el món avançava a cops de tesi, antítesi i síntesi semblava imbatible. Estava revestida d’un cientifisme optimista que va anar bé fins que la Modernitat va ensenyar les seves vergonyes (utopies convertides en crims,etcètera). La Unió Europea seria la síntesi que feia avançar la història a partir del xoc entre la tesi i l’antítesi que van protagonitzar França i Alemanya en menys d’un segle De cop i volta, però, Hegel ha deixat de ser-nos útil a l’hora d’explicar què passa el món. O, si més no, el que passa a Europa. Esquematitzo, ja ho sé. Però no sé quina explicació donar a la reaparició del vells tòpics històrics a l’hora d’entendre les convulsions i els desencontres actuals entre Alemanya i els països luterans, d’una banda; i l’Europa mediterrània d’una altra. (França, com sempre, al mig, amb una habilitat portentosa per encaminar la força germànica cap a compromisos polítics on ella, França, acaba tenint una influència decisiva, superior a la que per pes li correspondria).
En contra de la visió optimista de Hegel podríem afirmar, vist el que està passant a Europa, que no avancem a través de la dialèctica sinó que anem fent moviments circulars, al voltant de situacions històriques i culturals, molt influïdes sovint per la geografia, que provenen, com a mínim, del segle XVII quan Europa va començar a dibuixar la fórmula de les nacions-Estat. És veritat que, de tant en tant, es produeix un moviment polític no previst, un corriment de terres capaç de provocar oceans de destrucció i mort. Sense anar més enllà, el segle XX; el nostre segle XX.
Milions de persones van morir durant el segle XX en nom o a causa de les ideologies. Però ara, mirant enrere, ens adonem que quasi sempre aquestes ideologies amagaven un afany de domini o d’expansió territorial. Situacions relacionades amb la geografia i la cultura (o la religió com a forma de cultura) ens serveixen més per explicar la situació actual d’Europa que no pas els tradicionals esquemes ideològics. Jacques Delors acaba d’advertir que està ressuscitant la pitjor Alemanya del segle XIX -és a dir, Prússia– . I això, en part, és cert. I també ho és que Delors és un dels màxims responsables d’haver organitzar la Unió Europea com una immensa teranyina burocràtica, tan eficaç com distant del ciutadà, plenament emmirallada en la tradició jacobina francesa molt més monàrquica, per cert, del que sembla. D’altra banda, i com ja he dit en altres articles, ¿com es poden entendre Alemanya i Espanya si en el mateix moment en què uns inventaven la responsabilitat individual els altres creaven la picaresca? Potser l’error ha estat avançar en la unió
europea menyspreant la importància d’uns tòpics històrics que només podran superar-se si es reconeixen plenament.
Catalunya Oberta, 13 de juny del 2012
Edgar Morin es va inventar el terme de “societat complexa” per definir la societat que sorgia de la Modernitat, de la batalla de blocs. “Societat complexa” és l’antònim de “societat mandrosa”. Una societat mandrosa és aquella que en té prou en catalogar si una idea, una proclama, una proposta és de dretes o d’esquerres per decidir si serà beneficiosa o perjudicial per al conjunt de la societat. La societat de blocs -la que va durar fins al 1989- era una societat mandrosa. No calia pensar gaire perquè tot, tot, acabava formant part d’un o altre bloc. No hi havia, com s’ha demostrat, i com ens va recordar oportunament Havel, una tercera via possible.
Només si partim del punt de
vista que la crisi actual europea és enormement complexa podrem començar a treure l’entrellat del que està passant. D’entrada, es tracta d’una crisi econòmica. A Catalunya i a Espanya -i a Itàlia i a Grècia– s’ha gastat, en aquests darrers anys, bastant més diners dels que es tenien fins arribar a un punt que el deute s’ha fet insostenible i els creditors i avaladors -simplificant: els anomenats mercats i Alemanya- han dit prou. Però la crisi també és política perquè a mi no se m’acut imaginar ni Churchill, ni De Gaulle ni Adenauer pendents no de les decisions que ells prenien sinó de les decisions dels “mercats”. A Europa hem tingut polítics que no han donat la talla; que en qualsevol procés de dirigents empresarials no haurien passat de la primera prova. I no parlo de l’estranger. Parlo d’Espanya i també, en menor escala, de Catalunya. Al govern de Zapatero han abundat els polítics ineptes, és a dir, els polítics que no tenien prous coneixements, ni prou experiència, per ocupar el lloc que ocupaven (començant, és clar, pel propi Zapatero). A Catalunya durant el Tripartit hem tingut alguns consellers ineptes i alguns consellers sectaris. Aquests darrers són els que ens han deixat una herència més difícil perquè no van parar d’aprovar lleis i
prendre iniciatives sovint de cost desorbitat. Però tots aquests polítics -els Saura, les Leire Pajín, els Zaplana, entre d’altres- han gaudit, fins ara, de perfecte impunitat. La majoria, han estat elevats, pels respectius partits, a llocs polítics o institucionals de gran respectabilitat i excel·lent remuneració.
Avui mateix, 1 de maig, l’esquerra es manifesta com si res del que està passant anés amb ella. És com si una manifestació de bombers que protestés legítimament contra la proliferació d’incendis anés encapçalada per una banda de piròmans. I anava a dir, si no sonés massa cursi, que escric això amb un profund dolor perquè aquesta impunitat, aquesta sensació que els polítics poden ser tan irresponsables, o tan lladres, com es vulgui que mai no els passarà res , està calant en amplis
sectors de la societat -ha calat, ja-i d’aquí a la desmembració social només hi ha un pas.
El Punt-Avui, 1 de maig del 2012
Quin gran llibre pòstum, el d’Heribert Barrera sobre Cambó! Aparentment es tracta d’un llibre d’història però, en realitat, allò que planteja Barrera, a través de Cambó, és l’inacabable tema de les relacions de Catalunya amb Espanya. La tesi central del llibre queda explícita des de les primers pàgines: “La més gran singularitat política de Cambó resideix en la gran desproporció entre, d’una banda, el seu elevat nivell intel·lectual, els èxits de la seva vida personal i el protagonisme que va tenir, durant una trentena d’anys, en la vida política de Catalunya i Espanya i, d’altra banda, la molt mediocre eficàcia de la seva acció per donar sortida als grans problemes amb què va gosar encarar-se”. Per a Barrera, la causa d’aquest fracàs cal buscar-lo en la dicotomia de ser “catalanista sincer per sentiment, però espanyol lleialíssim per reflexió”.
Cambó no va triomfar a Espanya com a polític en bona part per la seva condició de catalanista. Els recels afectaven tant els seus adversaris com els amics polítics més o menys circumstancials amb els quals va haver de conviure. Cal advertir que l’organització política de l’Espanya que surt del franquisme pren, per millorar-lo, el model de l’Espanya de la Restauració, que és l’escenari on actua Cambó. Els dos partits turnants són ara el PP i el PSOE amb dos afegitons que la monarquia alfonsina mai no va saber incorporar (i que van ser una de les causes principals del seu fracàs): el “regionalisme” més o menys moderat i una esquerra també més o menys moderada, sindicats inclosos. El rei ja no “borboneja” -és a dir, ja no fa i desfà governs-i el sistema electoral és proporcional i no majoritari, perquè el sistema majoritari va propiciar dos fronts polítics tan granítics i oposats que van arribar a la guerra civil. No costa gaire d’entendre, llegint el llibre de Barrera, que la Constitució de 1977 fos, per a molts polítics espanyols, de dreta o d’esquerra, un punt d’arribada; no, un punt de partida.
Després, la Bàltica es va glaçar i el sistema, com el de la Restauració, va anar degenerant fins arribar a l’actual grau d’endogàmia. No ens trobem davant d’un altre abril de 1931; és a dir, davant d’un canvi de règim. Però sí que sembla que un dels punts crucials sobre els quals s’aguanta el sistema polític actual -la contribució econòmica de Catalunya al conjunt d’Espanya- ha tocat fons. Ara bé, massa sovint -això també queda clar en llibre de Barrera- la societat catalana, o els seus polítics, han arribat dividits als episodis crucials de la seva història contemporània. I a l’inrevés. Quan la pressió ha estat unànime i ben dirigida, amb objectius clars i una estratègia adequada, s’han aconseguit victòries que “els altres” no estaven precisament disposats a donar. En citaré dues, d’aquestes victòries. El decret de revocació del decret franquista que abolia la Generalitat republicana; i, en un pla menys general però igualment decisiu, els traspassos d’ensenyament amb l’establiment d’una única xarxa escolar i la facultat, a la pràctica, de decidir el contingut dels llibres de text. La demanda d’un pacte fiscal equitatiu és molt més sentida, a la societat catalana, que, en el seu moment, l’exigència d’un nou Estatut. Però amb això no n’hi ha prou. Si el president de la Generalitat no té tot un poble al darrere (Puyal, dixit) -i aquest poble inclou les élites financeres i empresarials- la batalla no podrà ser guanyada. Aquesta és, també, una lliçó que es desprèn de la lectura del llibre d’Heribert Barrera sobre Cambó.
El Punt – Avui, 8 de juny del 2012.
Els recents episodis que han afectat el prestigi de la Casa Reial –i, en especial, el viatge del rei a Botswana- han estat tractats àmpliament pels mitjans de comunicació de Catalunya i d’Espanya. No podia ser d’altra manera donat que, en conjunt, les diverses incidències que s’han produït -algunes d’elles encara en fase judicial-han afectat de forma greu la percepció per part de l’opinió pública de la primera institució de l’Estat. Fins i tot des de sectors de la dreta moderada s’han llançat seriosos advertiments al Rei de la necessitat de renovar profundament determinades maneres de fer, poc transparents i poc comprensibles per una part important de la societat.
Però l’objecte d’aquest article no és efectuar una anàlisi política de la situació de la Casa Reial espanyola sinó subratllar l’existència d’algunes mancances o ambigüitats que han ajudat a arribar a la situació actual. Cal començar per dir, en aquest sentit, que la monarquia espanyola és una monarquia jove, perquè la seva legitimitat en el marc d’una societat democràtica prové de la Constitució de 1977. Això vol dir que determinades qüestions que en d’altres monarquies europees han quedat configurades a través del temps i de la tradició, a l’Estat espanyol tot just es plantegen ara per primera vegada. Per exemple, en la Monarquia espanyola no queda clar qui forma part de la família reial, és a dir, quines persones viuen de l’erari públic perquè assumeixen funcions de representativitat. La família reial, ¿està formada, només, pels reis, el príncep hereu i els descendents d’aquest o també en formen part els germans -en aquest cas, germanes-del Príncep? El que no té gaire sentit és que es tracti d’un concepte canviant. És a dir, que s’exigeixi de determinats membres de la família que assumeixin funcions representatives però que, després, en un moment donat se’ls indiqui que ja no fan falta. És evident, però, que, a Espanya, aquest problema, l’any 1977 no existia perquè el príncep hereu tot just tenia 9 anys. Altres temes, en canvi, estan recollits en la Constitució de forma poc justa. No té cap sentit, per exemple, la prevalença del sexe masculí sobre el femení en la línia de successió de la Corona. S’ha parlat repetidament de canviar, en aquest punt, la Constitució, però cap dels dos grans partits ha volgut obrir la caixa dels trons. El fet que la princesa Letizia hagi tingut dues nenes ajorna, de moment, el problema. No cal dir que en d’altres monarquies europees ja fa temps que l’anomenada “llei sàlica” està abolida. Només cal mirar el que passa a la Gran Bretanya o a Holanda. Però, generalment, les monarquies estan sustentades tant per la llei com per la tradició. Tothom sap, per exemple, que els anomenats discursos de la Corona que el rei, o la reina, d’Anglaterra pronuncien, de forma solemne, a l’inici de cada nova legislatura no reflecteixen la seva opinió, sinó la del primer ministre, que és qui els ha escrit. A Espanya, en canvi, quan parla el rei no se sap en quines ocasions ho fa a títol personal i en quines altres reflecteix l’opinió del govern democràticament elegit.
Algunes d’aquestes qüestions -i d’altres, que també es podrien plantejar-haurien de quedar emmarcades en la Llei Orgànica que regulés el funcionament de la “Jefatura del Estado” prevista des dels inicis de la restauració democràtica, i que mai no ha arribat a redactar-se. Aquesta llei hauria de donar a la Casa Reial la transparència que ara se li demana. Aquesta transparència, però, mai no podrà ser total. Alguns dels millors serveis que el rei d’Espanya ha fet al país han estat possibles justament perquè no han esta transparents. La diplomàcia mai no n’ha estat gaire, de transparent. I tampoc, determinades gestions en l’àmbit de la política o de l’economia, que es basen no en cap llei sinó en alguna cosa tan intangible com són les relacions i el prestigi personal. Aquesta afirmació cobra el seu ple sentit si tenim en compte que, tal com li agradava de recordar a Carles Sentís, l’any 1976 va ser l’únic any en què el rei Joan Carles va manar realment a Espanya. Les lleis franquistes ja no valien però encara seguien vigents i la Constitució encara no havia estat aprovada. El rei va actuar amb decisió i amb discreció i va ajudar decisivament a convertir Espanya en un Estat democràtic.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 24 d’abril del 2012
A poc a poc s’ha anat estenent la idea que el plantejament que es va fer des de Catalunya de la reforma de l’Estatut no va ser bo. No només no hem aconseguit una millora substancial de l’autogovern sinó que, en alguns punts essencials, com el de la immersió lingüística, estem legalment més a la intempèrie que abans. Dir això, en aquests moments, continua essent impopular, en determinats ambients, perquè la cursa per veure qui és més independentista no sembla haver quedat interrompuda malgrat la monumental patacada que tots plegats hem rebut. La cursa, per veure qui és més independentista, la poden fer els intel·lectuals, els opinadors, els mestres d’escola, qui sigui… Però no els polítics. Els polítics, per més pressions que rebin, només ens poden formular, a nosaltres, els ciutadans, aquelles propostes que siguin capaços de dur a bon port. El terreny dels polítics és el terreny de la realitat.
La realitat, per exemple, és que Catalunya pateix un drenatge econòmic insostenible. No crec que cap lector del Punt-Avui consideri discutible aquesta afirmació. Però allò realment important és que, fora de l’àrea d’influència d’aquest diari i, en general, del catalanisme, trobaríem molts ciutadans que la compartirien. I, especialment, la podrien compartir aquells catalans que tenen lligams familiars amb la resta d’Espanya i que, periòdicament, poden comprovar, in situ, de què estem parlant quan parlem d’un sistema de finançament injust.
La pluralitat ha estat, històricament, i ho continua essent ara, un dels factors que fa fort el catalanisme i que, a la vegada, l’afebleix. El fa fort perquè, a la manera del xiclet que s’estira pel cantó que vols -la metàfora, potser no gaire educada, és de Maria Aurèlia Capmany– ha donat cabuda a Cambó i a Andreu Nin; a Torres i Bages i Jaume Brossa. Tots van ajudar a fer fort el catalanisme. El bisbe de Vic, per exemple, intentant que els carlins deixessin el trabuc sota l’armari i passessin a actuar, defensant els seus punts de vista, dins la societat moderna que arribava de manera inexorable. I Andreu Nin no pas,. és clar, quan justifica la crema d’esglésies sinó quan tradueix al català els clàssics russos. El catalanisme és fruit d’aportacions contradictòries i, per això, cada vegada que, des de fora o des de dins, han intentat destruir-lo han aparegut, al costat de les necessàries actituds de fermesa, complicitats amagades, mig secretes o potser fins i tot un punt tèrboles. El catalanisme, per dir-ho en una expressió d’ara, és un sentiment transversal. Però justament per això li resulta tan difícil fer passos endavant de forma més o menys unitària o, si més no, consensuada.
Si lliguem la revindicació del pacte fiscal a un possible procés d’independència estem posant les condicions per repetir l’experiència de la reforma de l’Estatut. El pacte fiscal no ha de ser un pedaç. Ha de ser un punt i a part de les finances públiques catalanes. Això només es pot aconseguir per vies que volem continuar prohibint-nos -però no ens enganyem pas quan ens interroguem perquè el País Basc ha recuperat el seu concert econòmic-o bé a través d’un gran moviment unitari. Els grans moviments unitaris són per a moments polítics o socials excepcionals, i aquest ho és. I consti que davant de qualsevol crida a la unitat no puc deixar d’experimentar un sentiment recelós, perquè la unitat ofega les diferències i fomenta els cabdillatges. L’actual espoli fiscal perjudica rics i pobres, vells i joves, apocalíptics i integrats. Reforcem aquest missatge a veure si, per fi, podem celebrar alguna victòria.
El Punt/Avui. 27 de març del 2012
La literatura militant no ha gaudit, al nostre país, del prestigi intel·lectual que mereixeria. Fa l’efecte que, per a molts crítics, “militància” i “qualitat literària” són dos conceptes antitètics quan, en realitat, com passa en qualsevol altre manifestació artística, allò que acaba comptant és el resultat concret de cada obra; en aquest cas, de cada llibre. Ningú no pot posar en dubte que Arthur Koestler, Arhtur London, George Orwell o Jorge Semprún ens han deixat no només unes obres que resulten imprescindibles per conèixer el segle XX sinó, a la vegada, unes peces literàries d’extremada qualitat, que han fet reflexionar i emocionar milions de lectors. M’imagino que a Teresa Pàmies durant molts anys de la seva vida no li hauria agradat que es posés el seu nom al costat dels quatre autors que he citat però, des de la perspectiva d’ara, tots ells -també Pàmies-comparteixen el fet d’haver escrit sobre la història del segle XX viscuda d’una manera militant. Si es vol, el testimoni de la Pàmies és més domèstic, perquè no ha viscut, com Koestler o London, en els escenaris on la història s’escrivia amb majúscula, a les entranyes de la gran revolució que ho havia de capgirar tot i que va acabar podrint-ho tot. Però el seu testimoni també ens resulta imprescindible per conèixer un episodi concret d’aquesta gran història; un episodi menor que ens afecta directament a tots nosaltres, com és el de la militància comunista sota el franquisme. Per a mi, els millors llibres de Pàmies no són els que estan més tenyits d’ideologia sinó aquells que, sense abandonar-la -cosa impossible en un militant- posen rostre humà a la lluita: Dona de pres, Amor clandestí, Va ploure tot el dia… És en aquestes cròniques novel·lades, en aquestes novel·les que quasi no són ficció, on la literatura de Pàmies es mostra més poderosa i més convincent. Pàmies té molta força quan escriu. La té quan escriu novel·les, però també quan escriu articles periodístics o cròniques. He tingut ocasió de llegir un text seu poc conegut: la crònica que sobre el recital de Raimon a La Sorbona va publicar el juny de 1966 a la revista Serra d’Or, i aquesta força ja hi és present, tot i l’obsessió per no fugir d’allò que està marcat com a políticament correcte. Quan, tornada de l’exili, la Pàmies agafi agilitat en l’ofici, arribaran les seves millors obres. Pàmies escriu des d’una gran força ideològica i narrativa, i d’aquí en surt una literatura convincent. El lector s’emociona amb la protagonista a la qual han detingut el marit o company, torturat ja en d’altres ocasions, mentre fora, a la ciutat, no para de ploure. O amb les trobades furtives que ell i ella han de mantenir a la gran ciutat, perquè ell és un dirigent polític clandestí, comunista, i sap que si l’agafen el torturaran amb total impunitat. El lector endevina que tot això va de veritat, que no estem davant de cap pirueta intel·lectual.
Paradoxalment, o no tant, aquests llibres van obtenir un gran èxit entre les diguem-ne classes populars i menestrals -per usar el llenguatge de l’època– però, en canvi, van ser acollits amb un somriure de displicència pel sanedrí intel·lectual que s’omplia la boca parlant d’obrers, de camperols i de Gramsci i companyia. Teresa Pàmies tenia una gran capacitat per connectar amb la gent normal i corrent, amb el ciutadà encaboriat per mil problemes domèstics, i això explica l’èxit dels seus articles periodístics i de les seves col·laboracions radiofòniques. Josep Cuní, amb el seu olfacte habitual, ho va entendre de seguida. D’altra banda, tots els qui vam participar en la creació de l’Avui li hem d’estar especialment agraïts perquè va començar a col·laborar de seguida i mai més no va deixar el diari, malgrat les successives crisis, de diversa mena, que aquest diari va passar. Va guanyar, en justícia, el primer premi Avui de periodisme. Després vaig tenir la sort de ser membre del jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any en què ella el va guanyar. Tenia un sentit tan alt del deure que quan li vam dir que l’endemà havia de venir al Palau de la Música ella va dir que no podria perquè li tocava anar a buscar un dels seus néts o nétes a l’escola. Afortunadament, algú de la família li devia donar permís…
El pas que van fer militants com Teresa Pàmies de la Veritat Absoluta a les veritats relatives no va ser gens fàcil, perquè en defensa d’aquella Veritat Absoluta s’hi havien jugat la vida i l’exili. Teresa Pàmies, aquest pas, el va viure i el va escriure. I el va fer amb coratge i amb talent.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 20 de març del 2012.
Durant molts anys, sobre la biografia i les memòries ha caigut allò que la professora Isabel Burdiel en diu “el recelo respecto al papel de los individuos en la explicación de la historia”. La professora Burdiel és una autoritat en el tema. No només és l’autora de la biografia diguem-ne definitiva, i monumental, sobre Isabel II sinó que l’estudi que encapçala el llibre col·lectiu Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX publicat per Espasa-Calpe l’any 2000 constitueix una de les poques reflexions teòriques que s’han escrit darrerament, a Catalunya i a Espanya, sobre el paper de la biografia en la construcció de la història. “El tratamiento de lo biográfico -hi diu, entre altres coses– en sentido estricto, ha tenido poca fortuna y ha tendido a ser subsumido en agrupaciones, en series de sujetos anónimas o en la elaboración de tipos ideales como la nobleza, la burguesía, el campesinado, el proletariado, etcétera”.
A la literatura catalana no han abundat els biògrafs però sí les excel·lents biografies. Comptem, per exemple, amb les de Pla; magnífiques des del punt de vista literari però potser poc ortodoxes pel que fa al rigor històric –tot i que el rigor no s’ha de confondre amb la versemblança, que Pla domina d’una manera magistral–. Determinats personatges moderns i contemporanis de la nostra història compten amb excel·lents biografies -penso amb Verdaguer, el general Batet o Ramon Trias Fargas- però el nombre de biògrafs encara és reduït i poc professionalitzat; per exemple, en relació a la importància central que en el conjunt de la seva obra literària ha tingut la biografia en escriptors com ara André Maurois i, sobretot, és clar, el gran Stephen Zwieg.
Les Memòries també pertanyen a la literatura del jo, però difereixen en les biografies en un punt essencial: no tenen pretensió científica sinó testimonial. El testimoni pot servir, després, perquè els historiadors reconstrueixin un determinat període però allò que s’exigeix al memorialista és la “seva” versió de la història, tot i que ara ja sabem que tampoc la història és una ciència ben bé exacta. En tot cas, allò que més busquem en la narració autobiogràfica és la visió personal, sigui o no sigui justificativa.
A casa nostra, encara tenim menys biografies que memòries. Marta Pessarrodona, que coneix molt bé el memorialisme anglosaxó, ha dit més d’una vegada que les memòries són, sobretot, un gènere de tradició protestant. En les societats de cultura protestant no hi ha intermediaris entre el Jo i la Consciència. Cada ciutadà s’enfronta amb ell mateix, i amb els seus actes, sense intermediaris. Potser això ajuda a entendre la necessitat d’explicació pública tan bon punt un polític, un escriptor, un intel·lectual dona per acabada la seva vida professional, si més no en la seva etapa més intensa. Tenim grans monuments literaris en el gènere de la literatura del jo. Les Confessions de sant Agustí o l’autobiografia de Rousseau, per exemple. Entre nosaltres, no deixa de ser curiós que dues de les grans autobiografies contemporànies hagin estat dictades. Em refereixo aFrancesc Pujols vist per ell mateix, d’Artur Bladé Desumbila, i a Seixanta anys d’anar pel món, d’Eugeni Xammar, en realitat, un llibre escrita pel seu gran amic i confident Josep Badia.
La publicació del tercer volum de Memòries de l’expresident Jordi Pujol cal situar-la en aquest context. En el context d’una revalorització general de la literatura del jo, i del renovat interès que els historiadors demostren cap a les aportacions individuals a la història. No podem menysprear les condicions materials que tant influeixen en l’activitat humana i el pas de la història. Però pretendre que el materialisme històric és una ciència, i que aquesta ciència és la que ens ha de fer entendre el nostre passat és, i a hores d’ara ja ho podem dir ben alt, un autèntic despropòsit. Colón va arribar a Amèrica perquè Europa necessitava noves vies per atènyer la India. Però si no hagués estat un fugitiu -dels portuguesos o del seu propi lloc de naixement- i un personatge d’una ambició, o d’una desesperació, desmesurada potser no s’hauria arriscat a emprendre una empresa tan perillosa.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 29 de febrer del 2012
Cada dia, quan entra i surt de casa seva, és molt probable que, per una simple qüestió geogràfica, l’Emili Teixidor passi per davant de casa meva. Sovint, doncs, ens trobem al carrer, a peu dret, o anem a dinar a algun dels restaurants “low cost” -abans en deien fondes-que proliferen pel barri. Quan ho fem expliquem xafarderies i critiquem el govern, que és així com solen comportar-se els ciutadans en aquestes ocasions. D’altra banda, quants anys fa que conec l’Emili? Potser des del 1970, o abans, quan em vaig embarcar en l’aventura de la revista Oriflama de la qual ell n’era -diguem-ho així– soci fundador. I, després, hem compartit editorials -en el cas de Laia–; col.laboracions periodístiques -a l’Avui, a Catalunya Ràdio–; i gosaria dir que també hem compartit complicitats, admirativa per part meva, en relació a una certa manera d’entendre Catalunya, la societat i el món. I l’he llegit, a l’Emili, no d’una manera exhaustiva però sí d’una manera suficient per poder parlar de la seva literatura sense fer el ridícul.
Arribats a aquest punt, i reconeixent que tot el que he escrit fins ara és veritat he de confessar que, en realitat, a l’Emili Teixidor no el conec gaire per no dir gens. El tema, em sembla, no té res de personal. A l’inrevés: penso que es tracta un dels trets constitutius, potser el més singular, de la personalitat literària de l’Emili Teixidor. Aturem-nos, per exemple, un moment a Pa negre. És realment una novel·la sobre els primers anys de la postguerra a la Plana de Vic? Ell, i els publicistes de l’obra, així ho han venut; i molts crítics, i molts dels seus lectors, així ho han entès. I sí, en una primera instància Pa negre és una novel·la sobre els primers anys de la postguerra a la Plana de Vic. Però aquest només és el marc geogràfic, i històric, on l’Emili situa la història que de veritat ens vol explicar. I aquesta història té dos punts autònoms però connectats. D’una banda, Pa negre és una novel·la iniciàtica, d’iniciació a la vida en la qual l’Andreu, l’adolescent protagonista, descobreix el seu cos, la seva ànima, i tots els abismes que aquest descobriment comporta. D’altra banda, Pa negre és una novel·la sobre els efectes devastadors, i inextirpables, de la vivència de la corrupció. El franquisme, per als historiadors, podrà ser un règim o una superestructura. Per a l’adolescent Andreu, que no té res -no en un sentit metafòric, sinó en un sentit real- i que vol sobreviure, el franquisme és un camí de corrupció per al qual inequívocament ha de passar. Segurament, dins del sistema hitlerià van sobreviure alguns periodistes demòcrates, però no per això aquell règim va deixar ser ontològicament nazi. Tots vam quedar empastifats de franquisme, i aquesta és la mirada autènticament desesperada de la novel·la. Així, doncs, en què quedem? Pa negre és una novel·la d’amor o és una novel·la d’odi cap al territori infantil de l’escriptor? I aquest odi és purament extern? O la negació de les arrels familiars és un preu massa alt que l’adolescent arrossegarà com una penitència catòlica tota la vida? Som responsables dels monstres que nosaltres mateixos ens veiem en l’obligació de fabricar?
Finalment, però, aquest paisatge de la infància i l’adolescència és potser l’única cosa que ens queda. No vull dir que, per la part de fora, hàgim de renunciar a les ideologies, o a la feina ben feta, o la pedagogia -en el cas de l’Emili–. Em refereixo al nostre paisatge interior, aquell que a poc a poc anem descobrint, i que és allà on la literatura pot arribar a resultar imprescindible. Ell, l’Emili Teixidor ho explica així: “Ara, diria que llegeixo i escric per seleccionar i acumular una antologia personal d’imatges tretes de llibres, vivències, personatges, escenes, frases, paraules… que d’alguna manera exerceixen un poder de fascinació i tenen un significat especial per a nosaltres (…). Sí que crec en una col·lecció d’imatges essencials que anem recollint al llarg del viure, de fragments de ficció seleccionats i conservats amorosament a la nostra biblioteca interior”.
A l’Emili Teixidor no li agradaria que acabés aquest article amb una d’aquelles frases agraïdes que els periodistes experimentats saben posar a manera de pinyol. Ho trobaria massa fàcil. Però no em sé estar de dir que allò que hi ha de més atractiu en els llibres de l’Emili és aquesta capacitat d’interpel·lar-nos sobre la nostra biblioteca interior. La tenim? I en quin estat de conservació? O és que preferim no obrir alguns dels llibres que conté?
El Punt – Avui, 23 de febrer del 2012
L’expressió “construir el relat” no m’agrada. Els relats els construeixen els novel·listes o els publicistes. Els periodistes, o els historiadors, s’haurien de limitar a explicar allò que passa o allò que ha passat. Però com que, per fi, hem convingut que la realitat no és una ciència exacta constitueix un exercici de saludable modèstia reconèixer que, tot i els esforços d’objectivitat que podem posar-hi, tota aproximació a la realitat, o al passat, implica una certa “construcció” i un cert “relat”. Hi ha relats conjunturals -els que es posen al servei de l’èxit de determinades estrelles del món de l’espectacle o la cançó–, i hi ha relats que afecten episodis sencers -els del “Descobriment” d’Amèrica o els de la Revolució Francesa, per exemple–. Es tracta , en aquest darrer cas, de relats aparentment ja fixats en la història, però que, de tant en tant, queden modificats per noves dades que surten a la llum o per l’emergència de punts de vista que fins aleshores no s’havien tingut en compte. I, finalment, hi ha episodis de la història, els més pròxims a la contemporaneïtat, que encara no tenen relat, perquè cap dels que serien possible ha aconseguit una mínima primacia. Des del meu modest punt de vista això és el que passa quan intentem explicar, des de Catalunya, el període que va de 1936 a 1989, és a dir, entre el naixement del franquisme i la fi del comunisme.
Ara mateix, ha mort el pintor Tàpies i tothom ha passat de puntetes sobre els seus pronunciaments ideològics. L’antifranquisme -com ja he intentat descriure en un article publicat a la revista VIA— és indissociable de la Guerra Freda i mentre per supèrbia o per mandra obviem aquesta realitat, l’anàlisi que en fem resultarà del tot esbiaixat. No parlo, és clar, de l’antifranquisme de base, meritori i heroic, que va comptar, sobretot a partir dels anys seixanta, amb una participació molt destacada de militants comunistes. Aquest antifranquisme -també ho he escrit-mereix tota la meva admiració. No. Jo em refereixo als intel·lectuals que van assumir el marxisme com una forma de combat antifranquista.
Tàpies, per exemple, havia escrit: “També em semblarà sempre grotesc que en el món occidental tingui tanta acceptació la brama que no existeixen enlloc les coaccions que hi ha certament a molts països socialistes envers la llibertat de creació. De fet, és com si aquí també n’hi hagués i es mostren sovint en totes les situacions en què es fa difícil o impossible aquesta llibertat de “lectura”. És un paràgraf triat a l’atzar -i que ja vaig recollir en un article publicat el maig del 2010 al Punt, quan aquest diari i l’Avui encara no s’havien fusionat–. Si el repeteixo ara és perquè em sembla representatiu de la miopia de molts intel·lectuals enfront al comunisme. Tant se val si ho sabien o no, però aquests intel·lectuals eren peons dels interessos de la Unió Soviètica (que, a aquelles alçades de la pel·lícula, dècada dels 60, ja en tenia prou en aconseguir que els dos bàndols en guerra freda fossin mesurats amb un mateix raser). No podem entendre la pintura de Goya si prescindim del pensament il·lustrat que l’estimula; ni les obres de Rafael sense tenir en compte la revolució renaiexentista que les emmarca. No podem, tampoc, entendre les obres de Tàpies fora del seu marc temporal. En d’altres països, com a França, la revisió del que ha estat el segle XX deixa en molt mal lloc els intel·lectuals que van assumir posicions semblants a les de Tàpies. Aquí, en canvi, continua imperant el relat que va començar a quallar els anys seixanta del segle passat. És una mostra més del conservadorisme del nostre món intel·lectual, tan inamovible i tan oficialment d’esquerres.
El Punt-Avui, 21 de febrer del 2012
De fet, després del títol -“Fraga no va ser Gil Robles”— aquest article es podria donar per acabat perquè la frase sintetitza allò que, probablement, constitueix l’aportació més important de Manuel Fraga a la vida política espanyola de la segona meitat del segle XX. Fraga no va ser Gil Robles, és a dir, ell sí que va ser capaç d’encaminar la dreta espanyola, en bona part franquista, cap a la plena acceptació d’un sistema democràtic, constitucional. Gil Robles, en canvi, havia fracassat, uns quants anys enrere, en el mateix intent, o sigui el d’aconduir la dreta monàrquica cap a l’acceptació de la fórmula republicana que havia estat votada per una majoria d’espanyols i de catalans. Gil Robles, massa jove, massa ambiciós, massa inexpert, o senzillament superat per les circumstàncies, va navegar entre la pretensió de convertir-se en Duce, fora, doncs, del sistema parlamentari -hi ha una crònica, excel·lentíssima, d’Irene Polo sobre el tema— i la d’esdevenir el líder d’un centredreta moderat. Gaziel, que a com bon periodista era capaç de veure-hi clar quan encara diluviava, de seguida es va adonar que en els dubtes de Gil Robles la República s’hi jugava, en bona part, la supervivència. I un seguit de dramàtics articles seus, publicats a La Vanguardia, així ho posen de manifest. El resultat tots sabem quin va ser. No fue posible la paz és el títol de les Memòries de Gil Robles; probablement, un títol dedicat a ell mateix.
Fraga, que entre moltes altres coses sabia història, no va voler fer de Gil Robles. En el moment de la mort de Franco, Fraga exercia d’ambaixador a Londres. Arias Navarro el va cridar perquè formés part del nou govern, en qualitat de vicepresident. Arias no tenia cap intenció de democratitzar res perquè era un franquista pur i dur i perquè estava lligat de peus i mans amb la família Franco. Per això, va proposar a Fraga que s’apuntés al succedani de lliure associacionisme polític que pensava muntar. Fraga, però, li va dir que no; que havia arribat el moment dels partits polítics de sempre, els que constituïxen un dels elements definidors de la democràcia.
Naturalment, per arrossegar els franquistes, o bona part dels franquistes, cap a l’acceptació de les regles democràtiques els havia de prometre que Espanya ni seria “desmembrada” ni acabaria “roja“. Era el mateix procediment que havia usat, si fa no fa un segle abans, el bisbe Torres i Bages quan instava els carlins a incorporar-se a la societat industrialitzada i moderna. La frase que mai no va dir -“Catalunya serà cristiana o no serà”- és una invitació a participar de forma activa en la construcció d’una societat. Que, naturalment, no podia ser una societat que anés en contra dels postulats carlins, sinó que els integrés.
Contràriament a allò que pot semblar per als qui veuen la història com un complot, res, o ben poca cosa, estava escrit en el moment de començar la Transició. En una magnífica entrevista publicada a L’Avenç, Miquel Roca ens ha explicat, només una mica, com van anar, per exemple, les discussions al voltant de la redacció de la Constitució. Fraga era, en aquest punt, i en qualsevol altre, un adversari dur de pelar. El seu model d’Espanya no era, en absolut, el meu, ni el de molts catalans. Però no seria just no reconèixer que, en un moment crucial de la nostra història, va posar tota la seva energia –i en tenia molta- a favor de la superació de la guerra civil; i, en definitiva, de la democràcia.
El Punt- Avui, 17 de gener del 2012
"Amo les faules del filòsofs;