Una de les vegades que m’he sentit més orgullós del meu país va ser el 15 de maig de 1995 en ocasió del lliurament del Premi Internacional Catalunya. Els guardonats eren Václav Havel, en aquell moment president de la República Txeca, i Richard von Weizsacker, president que havia estat de la República Federal Alemanya. L’acte, presidit per la reina d’Espanya amb Jordi Pujol al seu costat, va tenir tot ell un aire de tanta distinció i transcendència que, ni que fos per una tarda, va semblar que Catalunya quedava situada al mig de les grans passions intel·lectuals i polítiques d’Europa. El Mur ja havia caigut però molts dels nostres compatriotes encara no s’havien adonat de l’enorme transcendència del fet. Ens trobàvem en mig d’un trànsit d’època i a poc a poc ens adonàvem que tot un món intel·lectual que havíem començat a construir des de la Il·lustració s’ensorrava, i l’ensulsiada arrossegava idees que semblaven immutables, prestigis fins aleshores incontestats, presumptes certeses en nom de les quals milions de persones havien mort o havien matat.
Václac Havel va ser una de les poques persones que, en aquells moments decisius per a la història d’Europa, i de les idees, va erigir-se en guia polític i moral. El primer d’aquests aspectes és el més conegut. Havel va ser un dels líders de l’anomenada “revolució de vellut” que va posar fi a l’ocupació russa de Txecoslovàquia i al règim comunista que li donava cobertura ideològica. Després, va ser elegit president de la República i va pilotar la conversió d’un sistema totalitari a un sistema democràtic. Però Havel també es va convertir en un líder moral. En primer lloc, per la seva valentia a l’hora de no abdicar dels seus punts de vista durant la dictadura comunista i a l’hora de passar a l’acció en el moment decisiu. Havel i els seus companys havien estat perseguits per les autoritats del seu país i malvistos pels qui, des l’anomenada Europa Occidental, creien que era possible una política de distensió amb la URSS. Venien a ser una pedra a la sabata en les possibles bones relacions entre les democràcies europees i les dictadures teledirigides des de Moscou.
Havel també va entendre que la lluita no era entre dos règims equiparables -capitalisme i comunisme-sinó que, per dir-ho en paraules del seu amic Glucksmann, calia sortir del comunisme per tornar a la història. És a dir, que el comunisme era una mena de no-lloc on tot havia quedat congelat (menys la repressió física i la intoxicació ideològica). Finalment, Havel ens va fer adonar de la crisi de les paraules, que és la crisi dels grans conceptes, que és la crisi de la Modernitat. En el discurs d’acceptació del Premi de la Pau que els editors alemanys li van concedir vel 1989 va escriure: “El matalàs asfixiant de milers de paraules buides sota el qual ens ha tocat viure tant de temps ens ha ajudat a desenvolupar una desconfiança tan forta davant del món de les paraules capcioses que avui més que mai som capaços de veure el món humà tal com és de debò: com una complicada comunitat de milers i milions d’éssers humans únics i irrepetibles que, a base centenars de bones qualitats, tenen també centenars de defectes i tendències dolentes les quals, però, un no pot convertir amb una planxa de frases buides i paraules devaluades en una massa homogènia -com ara una classe social, una nació o una força política-i, com a tal, afalagar-la o condemnar-la, estimar-la o odiar-la, difamar-la o celebrar-la”. Gràcies, Havel.
El Punt – Avui. 13 de desembre del 2011
Contràriament a allò que a primera vista pugui semblar, en aquests moments de tanta incertesa econòmica la política tornar a lluir amb tota la seva brillantor. Si no fos que aquesta crisi està arrossegant molta gent a la marginalitat i a l’exclusió podríem dir que l’espectacle és apassionant com poques vegades ho ha estat, a Europa, des de la caiguda del Mur. D’entrada, constatem una primera contradicció: en una societat eminentment conservadora com la de l’Europa Occidental s’estan succeint, a ritme frenètic, els canvis de majories i de governs. Quan dic “conservadora” no em refereixo a governs conservadors sinó a una societat on el més important, per un nombre majoritari o significatiu de ciutadans, ha estat, fins ara, conservar, i augmentar a ser possible, el benestar aconseguit per la generació anterior. Una segona constatació. Es parla molt de la supeditació de la política als mercats però, en bona part, les arrels de la situació actual les hem d’anar a buscar a la política, i a la història que és la seva germana gran. Cal saber que, d’alguna manera, aquest potser és el penúltim episodi de la guerra de religió entre luterans, que no tenen l’escapatòria de la confessió, i catòlics o ex-catòlics que es poden perdonar cada dia. Cal saber que la inflació desbocada porta a la pitjor de les catàstrofes morals que por experimentar una societat, com Josep Pla va descriure en les seves cròniques sobre l’Alemanya dels anys vint. I cal saber que aquell esperit i aquest episodi expliquen, en part ,la negativa dels dirigents alemanys de convertir el Banc Central Europeu en una màquina de fabricar bitllets o eurobons.
Una manera diferent d’entendre la política va fer que a Alemanya es formés una gran coalició entre els dos partits majoritaris així que es va veure venir la tempesta econòmica mentre a Espanya uns i altres, que tenien més raons per estar espantats, es van seguir tirant els plats pel cap fins a la vigília mateix de l’hecatombe. ¿S’imaginen en quina situació notablement millor no es trobaria Espanya si PSOE i PP haguessin actuat a la manera alemanya? Política, política. D’això estem parlant. També és política, o història, saber que la salvació d’Itàlia sempre ha vingut del Nord; de les zones històricament germanitzades; i que, per tant, no té res d’estrany que sigui un milanès, sense domicili a Roma, el qui ara, en moments de crisi, dirigeixi la nació.
A Catalunya, la política va portar el Tripartit i la política ha engolit els seus responsables en el curt espai de tres anys. La política és la que ha provocat canvis de gran consideració al Parlament català, primer; i al Parlament espanyol, després. Els electors catalans han entès, per exemple, que potser era més important que mai seguir disposant d’un grup parlamentari català fort. En aquest sentit, Convergència, com en èpoques anteriors la Lliga o l’Esquerra en temps de la República, ha disposat no només del vot dels convençuts sinó del d’aquells que saben que un grup parlamentari és la forma de pressió legítima de què es dota un territori per defensar, o imposar si ve a tomb, els seus punts de vista dins d’unes estructures democràtiques. Els tòpics poden durar dies, setmanes, mesos, anys o segles sencers. Un dels tòpics més estesos entre nosaltres, i especialment entre la gent jove, és que la política no serveix per a res. Però mentre els més miops s’atrinxeren, autosatisfets, en aquest immobilisme, la realitat política va deixant enrere dogmes i certeses. Com un tsunami incruent però sense aturador.
El Punt – Avui, 29 de novembre del 2011
No pas casualment, els anys de la dictadura de Franco coincideixen amb els anys àlgids de la Guerra Freda. De fet, Franco deu, en part, la llarga duració del seu mandat als imperatius de la Guerra Freda i en aquest sentit el seu cas no és gaire diferent al d’altres dictadors d’aquest període: Suharto, a Indonèsia; o Mobutu, al Zaire. Tot i que aquesta qüestió no és l’objecte del present article correm a recordem que Franco també va poder morir regnant per la incapacitat de la societat espanyola de foragitar-lo del poder ja fos l’any 1946, quan el seu propi germà Nicolás ho creia inevitable (1), ja fos durant el llarg període que segueix fins al 1975.
Però si la duració del franquisme no pot explicar-se fora del context de la Guerra Freda el mateix hauria de passar quan parlem de l’antifranquisme. L’antifranquisme no és només una lluita autòctona contra un dictador autòcton sinó que les seves fluctuacions, característiques i contradiccions no poden examinar-se al marge del context internacional dins del qual va haver d’actuar. D’aquí que les relacions i oposicions entre el franquisme i l’antifranquisme, malgrat el seu caràcter essencialment violent, presentin uns vasos comunicants que no sempre resulten fàcilment perceptibles.
Tant els qui la vam viure directament com els qui, més joves, l’examinen de lluny ens referim al concepte Guerra Freda amb la mateixa asèpsia amb què podríem dir Edat Mitjana o Romanticisme. Tanmateix, aquestes dues paraules indiquen una tensió extrema i permanent. El món no estava en pau sinó en guerra però a causa de la por que provocaven els arsenals de les dues potències enfrontades aquesta guerra afectava tots els camps menys l’estricament militar (doctrina de la dissuasió). Res del que va passar al món durant aquest període va quedar al marge de la Guerra Freda. I em refereixo no només a temes polítics sinó també a moviments culturals, a manifestacions artístiques aparentment deslligades de qualsevol context ideològic, etcètera. En aquest context, pensar que Catalunya i Espanya constituïen una excepció demostra o bé una miopia històrica gens recomanable o bé una candidesa ideològica encara pitjor.
Si una de les justificacions de Franco per romandre al poder va ser la contenció del comunisme, és evident que com més activa fos la seva participació en la repressió de comunistes més immunitat guanyava davant dels seus “protectors” aliats. Per això, Franco exagera sempre que pot la presència de comunistes en els moviments de protesta social que se succeeixen durant la seva dictadura. Un dels exemples més clars el tenim en la vaga de tramvies de 1951, que té per escenari Barcelona. Franco de seguida ordena a la premsa que acusi els comunistes d’haver-la organitzat. Això no és ben bé cert com sap de primera mà Gregorio López Raimundo, en aquells moments, màxim responsable del Comitè Central del PSUC a Barcelona, tot i que els dies de la vaga ell es troba a París. López Raimundo sap que, degut en part a les extremes condicions de clandestinitat, el Patit no ha estat capaç de dirigir la protesta dels ciutadans, i així ho explica a Santiago Carrillo (2). Però a Franco, exagerar el paper dels comunistes ja li anava bé; a Stalin, també. Tot això, naturalment, i com ja he dit en una altra banda, no treu cap mèrit als militants comunistes molts dels quals van ser detinguts, torturats, empresonats -és el cas de López Raimundo– i, en alguns casos, afusellats. Aquests militants mereixen el reconeixement i l’admiració de tots els demòcrates.
L’anàlisi de l’antifranquisme es fa menys simple quan, a partir de la meitat dels anys seixanta, el Partit Comunista n’esdevé el pal de paller, si més no en el camp de l’agitació social i en el sector intel·lectual. No es tracta d’una operació nova. En el període d’entreguerres, els agents soviètics havien aconseguit capitalitzar i manipular bona part del sentiment antifeixista europeu. Qui en vulgui conèixer mes detalls que llegeixi la biografia Willi Munzenberg escrita per Stephen Koch titulada El fin de la inocencia (3). Entre els engatussats -o innocents, en l’argot de la KGB- figuraven alguns dels escriptors més destacats del moment. Per limitar-nos a França, citem els noms de Romain Rolland, André Malraux o André Gide, abans que aquest escrivís el seu Retour de l’URSS (4).
Durant el període d’entreguerres, però, eren pocs els escriptors francesos que es declaraven marxistes. Van començar per creure que la Revolució Soviètica era una esperança per a la millora de la condició humana i, més o menys desenganyats segons els casos, van refugiar-se en l’antifeixisme que enarborava la URSS. Després de la II Guerra Mundial la situació es torna diferent. La plana major de la intel·lectualitat francesa adopta el marxisme no ja com a doctrina sinó com a ciència. La formulació és d’Althusser però molt abans Sartre i Merleau-Ponty ja havien advertit que fora del marxisme no hi havia res. I en aquest punt podem preguntar-nos: ¿Com és que l’experiència comunista, en un primer moment, i la filosofia marxista, pràcticament fins a la caiguda del Mur, aconsegueixen enlluernar bona part dels intel·lectuals de França, Itàlia i Espanya? La pregunta resulta encara més inquietant si tenim en compte que a Espanya tant Fernando de los Ríos, pel cantó socialista, com Angel Pestaña, pel cantó sindicalista, havien advertit ja immediatament després de 1917 de la deriva que podia prendre, i que efectivament va prendre, la revolució bolxevic. Tots dos, enviats a Rússia per les seves respectives organitzacions, van demostrar ser molts més lúcids que la majoria d’intel·lectuals que els seguiria. Pestaña, per cert, era rellotger d’ofici (5).
La resposta és que Lenin va ser, sobretot, un intel·lectual i que la Revolució Russa és, sobretot, una revolució feta per intel·lectuals, tal com explica i documenta la professora Helene Carrere d’Encausse en la seva esplèndida biografia sobre Lenin (6). Lenin va patir alguns anys de desterrament i va conèixer la presó però, més que en cap altre lloc, Lenin, abans d’arribar al poder, va passar llargues temporades a les sales de lectura de la Biblioteca Nacional de París i del Brittish Museum. I va viure a l’exili en pisos més aviat confortables, ben cuidat per la seva dona i la seva sogra. Lenin va ser un intel·lectual que es va autoimposar la missió de dur a la pràctica la doctrina marxista que era, a l’hora, utopia i ciència. És el fruit més radical dels postulats de la Il·lustració i de la filosofia optimista de Hegel. En el assaig, Pasado imperfecto, Tony Judt ho explica així: “La Revolución de 1917 fue, en lo esencial, una “revolución de los intelectuales” (…) Las justificaciones que adujeron Lenin. Trostki e incluso Stalin por haberse apoderado del poder y haberlo mantenido en Rusia y en otros países afectaron con especial intensidad a quienes estaban hondamente imbuidos de las tradiciones del pensamiento radical que emanaba de la Francia del siglo XVIII” (7). Per això la fi del comunisme, el 1989, implica també, tot i que es tractava d’un edifici ja notablement esquerdat, la fi de la Modernitat.
L’antifranquisme d’arrel marxista presenta unes característiques pròpies, perquè la situació d’Espanya no s’assemblava, òbviament, a la que es vivia a França o en altres democràcies. I aquí hauríem d’esmentar l’estratègia i els objectius del Partit Comunista Espanyol durant el llarg període franquista: des de promoure la guerra de guerrilles fins a la formulació de la política de reconciliació nacional. Paral·lelament, però, aquest antifranquisme presenta, com no podria ser d’altra manera, punts comuns amb el moviment i la militància marxista dels països democràtics d’Europa. Fonamentalment, la seva dependència als interessos polítics de la Unió Soviètica. Això és així d’una manera explícita com a mínim fins a l’assumpció per part del PCE, i del PSUC, de les tesis eurocomunistes formulades pels dirigents comunistes italians a partir de l’anomenat testament de Togliatti. L’eurocomunisme és un míssil a la línia de flotació dels partits comunistes occidentals perquè un partit comunista que admet la propietat privada, la llibertat d’expressió i la pluralitat política, ¿en què es diferencia d’un partit socialista després, sobretot, de Bad Godesberg? En aquest sentit, les memòries de Santiago Carrillo són molt recomanables perquè il·lustren d’una manera diàfana la dependència en tots els ordres del PCE respecte als interessos de la Unió Soviètica. I per un moment cal aturar-nos en aquest punt. Des de que al 1920, quan es va convèncer que la Revolució no triomfaria ni a Polònia ni a Alemanya ni molt probablement a cap altre país d’Europa, l’obsessió de Lenin -també, la seva taula de salvament– va ser la construcció d’una Rússia comunista forta i sòlida. “Socialisme en un sol país” en va dir Stalin però la pràctica d’aquesta política ja havia començat abans. Un dels molts mèrits del llibre de Simon Sebag Montefiore titulat La corte del zar rojo és fer-nos veure, a través de la reconstrucció de les converses que mantenia amb els seus col·laboradors més propers, que Stalin se sentia, sobretot, hereu de Pere el Gran i d’ Ivà el Terrible a qui considerava “el seu vertader alter ego, el seu mestre” (8). Entre nosaltres, alguns esperits especialment afilats com els de Nicolau d’Olwer o Santiago Nadal de seguida es van adonar que rere la pretesa solidaritat revolucionaria i internacionalista soviètica s’amagava l’expansionisme rus més tradicional (9). Les conseqüències de la II Guerra Mundial ho corroboren. Allò que és realment important, per a Stalin, és que Rússia recupera no només els territoris perduts per la pau de Brest-Litovsk sinó que el seu domini militar s’estén fins a les portes de Viena. La doctrina comunista només és l’excusa per dissimular la vocació de domini.
Tant abans com després de la II Guerra mundial la relació dels governants de la Unió Soviètica amb els intel·lectuals europeus que no estan sota el seu control passa per diverses línies de defensa. La primera consisteix en aconseguir que aquests intel·lectuals parlin bé de la Rússia comunista. Això és, com hem vist, el que van intentar, i en bona part van aconseguir, Munzenberg i els seus col·legues. En el moment en què aquesta primera línia falla, i a París comença a fallar a finals dels quaranta, quan les denuncies sobre l’existència de presons i camps de concentració i extermini ja no poden ser dissimulades, en queda un altre com és l’assumpció de determinats postulats generalistes que afecten directament el conjunt de ciutadans europeus: l’antifeixisme fins a la vigília de la II Guerra mundial; la pau, a partir de l’adveniment de la Guerra Freda. El Consell Mundial de la Pau va ser, durant la Guerra Freda, un organisme dependent del govern soviètic que organitzava, periòdicament, congressos d’escriptors que comptaven amb la participació dels “innocents” de torn: la parella Simone de Beauvoir-Jean Paul Sartre i altres intel·lectuals, per exemple, catalans i espanyols, com Josep Maria Castellet, Ricard Salvat o Maria Aurèlia Capmany, que tenien així oportunitat de trencar el seu aïllament. Atacar la Unió Soviètica era atacar la pau perquè paradoxalment la Unió Soviètica havia aconseguit emparar-se d’aquesta benintencionada bandera. Naturalment, allò que volien els dirigents del Kremlin no era preservar la pau –la van trencar a Berlín, Budapest, Praga, Txetxènia, l’Afganistan…-sinó conservar l’stau-quo. Un statu-quo que no era homologable al dels països democràtics perquè estava basat en la dictadura i la repressió. Aquest va ser el mèrit del president Reagan i de Joan Pau II. No conformar-se amb la preservació de l’statu-quo en nom de l‘equilibri internacional sinó intentar trencar-lo, sense saltar-se formalment Ialta, en nom dels drets humans i la llibertat dels pobles. Si no entenem això, siguin quines siguin les nostres creences, no entendrem el profund pro-nord-americanisme actual de bona part dels ciutadans dels països de l’ex-Europa de l’Est. No entendrem, per exemple, perquè Obama va triar Praga per pronunciar el discurs més ambiciós en el seu primer viatge a Europa.
Però quedava una última defensa intel·lectual davant l’evidència dels descrèdit del sistema comunista, com a realització pràctica, i del marxisme, com a doctrina filosòfica de la qual emanava. I aquesta defensa consistia en rebutjar el dos sistemes enfrontats i apostar per una tercera opció, que no seria ni comunista ni capitalista. Aquest punt de vista també resultava beneficiós per als interessos soviètics perquè, a la pràctica, no qüestionava el seu statu-quo. I, sobretot, permetia mantenir l’anticomunisme com la ratlla de la decència que cap demòcrata no podia traspassar. És en aquest punt on antifranquisme marxista i guerra freda es fusionen fins a fer-se indissociables. Pensem, per exemple, que aquest era el punt de vista no ja de Sartre, Simone de Beauvoir, Althusser, etcètera sinó també de Mounier i els seus hereus. Mounier va morir el 1950 però els seus hereus van seguir mantenint el seu anti-anticomunisme, per dir-ho en l’expressió de Judt, fins molts anys després. Tant en el llibre de Tony Judt com en el de Michel Winock, la figura de Mounier no queda, en aquest sentit, gaire ben parada. Winock, professor d’Història Contemporània a l’Institut d’Estudis Polítics de París, ha escrit un llibre fascinant titulat El siglo de los intelectuales (10). Del J’acusse de Zola fins a l’eclosió dels filòsofs postmoderns el segle XX francès se’ns presenta, en efecte, com el segle dels intel·lectuals. La seva lectura ens permet entendre que una de les causes del desprestigi dels intel·lectuals, i de la desaparició de la figura del maitre a penser, és la seva relació amb el comunisme i el marxisme. Pocs d’ells s’escapen a la seva seducció. Entre aquests pocs, André Gide, Raymond Aron, Albert Camus.
Els intel·lectuals i polítics antifranquistes catalans s’emmirallaven, sobretot, en els intel·lectuals francesos. La influència dels intel·lectuals francesos va ser extraordinària i, de vegades, anava més enllà de la ideologia. Un dels dies més feliços en la vida de Maria Aurèlia Capmany va ser quan va aconseguir compartir tertúlia amb Jean Paul Sartre en un dels Congressos a favor de la Pau en el qual van coincidir. En els seus viatges a França, la Capmany complia sempre un ritual. Fumar els mateixos cigarrets que fumava Sartre i beure la mateixa cervesa (“Pelforth brune”, per als mitòmans). I no estava reunit Alfons Comín, o s’hi acabava de reunir, amb la viuda de Mounier, una de les vegades que la policia franquista el va detenir? La doble adscripció de Comín, catòlic i comunista de forma orgànica a l’hora, ¿no és una conseqüència més o menys directa del pensament mounerià? Més enllà d’aquestes anècdotes, que tanmateix em semblen significatives, és evident que l’anti-anticomunisme, tot i que s’han complert més de vint anys de la caiguda del Mur, continua essent una de les tradicions més arrelades al nostre país. N’hi ha prou en llegir les memòries d’alguns dels polítics i intel·lectuals de l’antifranquisme, de Jordi Solé-Tura a Josep Maria Castellet, per adonar-nos de com de viva segueix aquesta tradició. És ben comprensible que això sigui així. Perquè tal com passa amb la figura de Lenin una revisió de l’anti-anticomunisme afectaria el moll de l’ós del pensament i l’activitat de molts dels intel·lectuals d’aquests darrers anys. ¿Què diríem, per exemple, dels cantants i escriptors que haguessin acceptat viatjar a l’Alemanya hitleriana i que, a la tornada, no s’haguessin convertit en antifeixistes militants? Alguns dels nostres escriptors van viatjar a Rússia i als països sotmesos a Rússia i no es coneix cap article o declaració mostrant la seva indignació o el seu rebuig per allò que havien vist. El comunisme podia ser un règim polític repudiable però no es tractava de caure en l’anticomunisme. En aquest sentit, seria interessant un estudi -relativament fàcil de fer, d’altra banda-sobre la recepció de la visita de Soljenitsin a Espanya, l’any 1976. Puc avançar que va ser rebut, per l’esquerra intel·lectual, amb tanta hostilitat com ho havia estat a França. I, en canvi, l’Arxipèlag Gulag no és només una obra mestre des del punt de vista literari i de denúncia política sinó que marca, d’una manera inexorable, la fi d’una època perquè fa impossible la repetició d’alguns dels tòpics substantius que fins aleshores l’havien caracteritzat (11).
Ara bé, també a Catalunya hi ha haver excepcions. També a Catalunya hi va haver intel·lectuals que van assumir i mantenir una digne posició antifeixista i anticomunista alhora. Que no siguin els més ben representants en el nomenclàtor de les nostres ciutats, i en especial el de Barcelona, no els treu mèrit personal i històric. No formen una nòmina homogènia perquè els dos bàndols enfrontats durant la Guerra Freda representaven inequívocament la Democràcia, amb totes les mancances que es vulgui, i al Totalitarisme. I, entre els partidaris de la Democràcia, n’hi havia de conservadors, liberals, socialdemòcrates, etcètera. En trobaríem uns quants, de noms. Se m’acuden els de Joan Triadú, Maurici Serrahima, Jordi Pujol, Nèstor Luján, Ramon Trias Fargas, Heribert Barrera, Josep Pallach, Víctor Alba… Per cert: S’imaginen una exposició al CCCB sobre aquest tema?
Tampoc no sabem si després de la II Guerra Mundial, l’activitat que fins aleshores havia dut a terme Willi Munzenberg va tenir successors. Caldria anar als arxius de la KGB i veure què s’hi pot consular i què s’hi troba. Però sembla lògic pensar que ha d’existir un fil roig, i mai més ben dit, entre els interessos dels dirigents de la Unió Soviètica i l’ebullició del marxisme intel·lectual a casa nostra. De moment, però, ningú no s’ha mostrat gaire delerós de comprovar aquesta hipòtesi.
Notes
1. Veure, per exemple, les Memòries d’un espectador de Carles Sentís (La Campana, 2000). Concretament, el capítol titulat “L’intent fallit d’Estoril” (pàgs. 319-340).
2. Veure el segon volum de Primera clandestinidad (Antártida/Empúries, 1995) de Gregorio López Raimundo. Concretament, el capítol titulat “Las huelgas de Barcelona” (pàgs. 203-235).
3. Stephen Koch. El fin de la inocencia. Willi Munzenberg y la seducción de los intelectuales. Pròleg de François Furet. Tusquets, 1997.
4. D’aquest llibre d’André Gide n’existeix una versió catalana: Retorn de l’URSS. Edicions del 1984. (1986).
5. Fernando de los Ríos va publicar Mi viaje a la Rusia soviética, el 1921. Alianza Editorial va reeditar el llibre l’any 1970. També l’Informe de mi estancia en la URSS, d’Angel Pestaña, va ser publicat presumiblement el 1921. N’existeix una reedició feta per ZYX, el 1968.
6. Helene Carrère d’Encausse. Lenin. Espasa, 1999.
7. Tony Judt. Pasado imperfecto. Los intelectuales franceses 1944-1956. Taurus, 2007. Pàg. 192.
8. Simón Sebag Montefiore. La corte del zar ruso. Crítica, 2004. Pàg. 172.
9. El gener del 1940, Lluís Nicolau d’Olwer va publicar un article a la Revista de Catalunya. on diu: “La glòria de la Santa Rússia, ahir, i la dictadura del proletariat, avui, no són mes que la bandera canviant del mateix imperialisme moscovita”. Tres anys després, concretament, el 8 de maig del 1943 Santiago Nadal publicava un article a Destino titulat “Reflexiones al margen de Katyn” on diu, entre altres coses: “El comunismo no ha hecho desaparecer, bien al contrario, las conocidas ambiciones imperiales de Rúsia”.
10. Michel Winock. El siglo de los intelectuales. Edhasa, 2010.
11. Alexandr Soljenitsin. Archipiélago Gulag. Tusquets, 2005.
———————-
VIA. octubre 2011.
Tot i que d’ençà la seva emissió han passat coses molt importants, a Espanya i al món, no vull deixar de referir-me al programa d’Albert Om dedicat a Gerard Quintana perquè permet una reflexió relacionada amb la llibertat, la responsabilitat i la banalitat. El reportatge deixava clar que Gerard Quintana usa la llengua castellana a l’hora de parlar amb els seus fills, fonamentalment, perquè aquesta és la llengua de la mare -és a dir, de la companya d’en Gerard–. Coneguda aquesta situació, des de les xarxes socials, furiosos radicals anatemitzaven Quintana i el titllaven de quasi tot. Primera reflexió: ningú no té dret a ficar-se en els usos i costums familiars mentre aquests no atemptin contra la integritat dels seus integrants i respectin les lleis pròpies del país. Però, a més, el catalanisme s’ha nodrit també, de castellanoparlants, entre altres raons, perquè aquest és un país bilingüe; i bilingües han estat, afortunadament, moltes parelles amb fills.
Però, a més, molts d’aquests puritans que han atacat Gerard Quintana ho han fet des de l’anonimat que proporcionen les xarxes socials. Fins a l’arribada d’Internet, el recurs a l’anonimat per adreçar-se als mitjans de comunicació només l’utilitzaven els delinqüents i els xantatgistes. Això, entre el públic. Entre els professionals, resultava senzillament inimaginable, tot i que molt sovint en els seus escrits s’hi jugaven el tipus. El cas de Zola és prou conegut. Els seus articles a favor de Dreyfus li van costar l’exili i, probablement, la mort. Però també des de la dreta, o l’extrema dreta, s’actuava de la mateixa manera: Daudet i Maurras van conèixer l’exili i la presó, pels seus articles; i Brasillach va ser afusellat després de la II Guerra Mundial pels seus articles favorables a les tesis nazis. Ara, els periodistes continuem signant amb nom i cognom, però estem exposats, en nom d’una falsa democratització, a l’insult sense arguments, a la desqualificació feta sota l’empara d’uns quants suposats principis immutables.
I arribo al tercer punt de la reflexió, que resulta el més compromès perquè podria ser entès com la crítica al treball d’un col·lega. I no és això. No sóc ningú per posar en dubte la professionalitat d’Albert Om; d’altra banda, prou demostrada. Sí, en canvi, que em permeto discrepar del to excessivament estovat de les entrevistes; estovat al meu criteri, és clar. De l’entrevista amb Quim Monzó en vaig sortir sense saber com repartia l’escriptor el seu temps; com compaginava l’escriptura d’un article diari amb la preparació de nous llibres de ficció; si trobava més temes a Internet que passejant pel carrer, si és que passeja pel carrer, etcètera. I en l’entrevista de Gerard Quintana em va passar una cosa semblant. Hi ha precedents d’afició musical en la seva família? Què li resulta més fàcil: compondre la música o escriure la lletra? A través de quins camins va arribar al coneixement de Bob Dylan, força fàcil, o de Boris Vian, força més difícil? Fa la impressió que Quintana és un treballador compulsiu però hauria estat bo saber quina importància dona al talent; i quina, a l’esforç individual. I com s’inspira, en Gerard Quintana? Em queixo, doncs, que les entrevistes de l’Albert Om no es desenganxen d’aquell aire de banalitat que sembla inevitable en molts programes de TV3. És una llàstima haver tingut a les mans dos dels genis que han sortit últimament en aquest país i no haver-los escodrinyat a fons.
El Punt – Avui. 25 d’octubre del 2011
Aquest vol ser un article d’homenatge a l’historiador Josep Termes. No vaig ser alumne seu, però d’ell vaig aprendre algunes de les coses fonamentals que sé sobre el meu país i la seva història. La primera idea que existia una tradició catalanista d’esquerres me la fer veure, amb l’apassionament que solia posar en la defensa dels seus punts de vista, Maria Aurèlia Capmany. Després, Frederica Montseny. Del meu llibre de Converses amb Frederica Montseny, que vaig començar el 1974 i vaig acabar el 1976, a hores d’ara el més interessant no em sembla tant el que ella deia sobre el que havia viscut -amb explicacions que sovint caldria posar en quarantena- sinó el que ella explicava sobre el que havia llegit o havia sentit dir als seus pares. Per exemple, que Federico Urales, al capçal del llit en comptes d’un Sant Crist hi tenia un retrat de Pi i Margall; és a dir, la íntima relació entre el fracàs del federalisme i l’èxit de les idees anarquistes.
Però va ser Josep Termes el qui va reordenar sòlidament tots aquests arguments. Ho va fer d’una manera científica i acadèmica, com li corresponia i, per tant, d’una forma documentada. Així, per exemple, en el llibreHistories de la Catalunya treballadora, publicat l’any 2000, Josep Termes dona notícia d’un treball de l’enginyer anarquista Ricardo Mella que va guanyar el Segundo Certamen Socialista destinat a premiar una “novelita filosófica o cuadro imaginativo y descriptivo de costumbres en plena Anarquía o de la sociedad del porvenir“. El treball es titula “La Nueva Utopía” i està dedicat a explicar com seria la ciutat del futur. Aquest text de Ricardo Mella va ser escrit l’agost de 1889 i el que sorprèn és que, més d’un segle després, aquella utopia s’ha convertit en realitat. Mella imagina una ciutat on els habitatges no són insalubres; els carrers no són estrets; les industries estan instal·lades a l’extraradi; les escoles, les biblioteques i els centres de salut estan repartits harmònicament per cada barri; i on el vell urbanisme ha donat pas a “grandes edificios perfectamente alineados, separados por pequeños jardines donde juegan alegremente los niños de la vecindad”
Aquest text torna a posar en relleu una obvietat que els periodistes sovint oblidem: sense un coneixement del que va passar ahir és impossible una avaluació mínimament encertada del que està passant avui. ¿Com explicar, per exemple, als indignats, o a les persones que, en aquests moments, s’ho estan passant malament que la crisi actual és la conseqüència d’un èxit, i no d’un fracàs? Molt poques de les utopies socials o urbanes han arribat a convertir-se en realitat i, sovint, el contacte amb la realitat les ha transformat en sistemes monstruosos d’opressió. La utopia de Ricardo Mella, que intencionadament Josep Termes ens va donar a conèixer, ha estat una utopia victoriosa, perquè efectivament els nostres carrers i les nostres ciutats s’assemblen molt a aquelles que l’enginyer anarquista descrivia en el seu article. Ara bé, si aquesta utopia s’ha fet realitat és després d’un llarg període de sang, suor i llàgrimes, d’interessos i lluites contraposades, d’actuacions públiques i privades, de gestes individuals i col·lectives. Si la volem conservar , aquesta utopia, no ens queda més remei, en primer lloc, que emmirallar-nos en l’esforç de les generacions que ens han precedit. I, en segon lloc, deixar de fer-nos les víctimes i posar-nos activament a treballar.
El Punt/Avui. 20 de setembre del 2011
Tal com sol succeir amb la majoria de les personalitats realment excepcionals, Josep Termes va començar a ser important quan va tenir la valentia de rectificar; de trencar amb el discurs dominant i proposar, en aquest cas, una visió del nostre passat més a partir de la ciència, és a dir, del coneixement que de la doctrina, és a dir, la ideologia. Això passava cap a l’any 1974, al voltant del Col·loqui d’Historiadors que va organitzar el Centre d’Estudis Històrics Internacionals i en el qual Termes va presentar una ponència titulada “Problemes d’interpretació”. En aquesta ponència, Termes es desmarca de la doctrina leninista sobre les relacions entre partits obrers i minories nacionals i ho fa a partir dels coneixements que ha adquirit en els seus estudis sobre l’actuació dels moviments i les classes socials en la Catalunya i l’Espanya del període que va de la proclamació de la I República a la guerra civil. Termes constata que el catalanisme és un sentiment popular, arrelat en les classes subalternes i que aquest arrelament no està en absolut renyit amb la defensa dels seus interessos econòmics. I a partir d’aquesta constatació, que és científica, per tant irrefutable, perquè està basada en hores i hores d’investigació, Termes, legítimament, construeix un relat que subratlla la importància d’aquest catalanisme popular en la configuració de l’actual societat catalana. D’una forma més o menys explícita, aquest discurs es troba a la base dels successius èxits electorals del pujolisme.
Però Josep Termes no n’ha tingut prou en tornar a situar les classes populars en el centre de la història del catalanisme i de la societat catalana. També ha trencat tòpics quan ha examinant episodis especialment difícils com el de la guerra civil. Enfront dels qui, com a lògica reacció a la versió franquista, idealitzaven el comportament dels republicans, Termes va tenir la valentia de dir: “La guerra no fou l’expressió més alta de la lluita de classes, com algun idealista ingenu ha dit, sinó la mostra més baixa de les debilitats d’una societat immadura i desvertebrada, incapaç encara de viure en llibertat”. Ho va proclamar en l’acte inaugural del curs 1986-1987, a la universitat de Barcelona, quan es complien 50 anys de l’inici de la guerra civil.
En un moment donat, em va tocar col·laborar intensament amb el professor Termes. Vaig descobrir una persona d’una extremada saviesa però d’un tacte planer, gens bufat, gens intel·lectual. Fumador compulsiu, sovint es queixava que aquells que hi tenien una certa obligació no li feien prou cas. I tenia raó. Però segurament va acabar per entendre que el poder, encara que sigui del colors dels amics, sempre acaba enlluernat per aquells que cavalquen sobre l’onada de la història.
El Punt/Avui. 10 de setembre del 2011
Un dels últims mites que ens queden de la Il·lustració és que la llibertat ens portarà el progrés. Els burgesos del Tercer Estat van exigir llibertat perquè les estructures de l’Antic Règim no permetien el progrés: tot estava dat i beneit des del naixement. No cal dir que la Revolució americana s’havia inspirat en aquest mateix principi, i la història, fins ara, semblava donar raó a aquesta creença. En línies generals, al llarg dels segles XIX i XX les societats democràtiques han estat les que han conegut un grau més alt de benestar, és a dir, de progrés. I, de fet, aquest és el model que s’ha universalitzat de manera que l’aspiració de les societats no democràtiques ha estat aconseguir un marc de llibertat per tal de fer possible el progrés individual i col·lectiu.
Ara, però, l’experiència xinesa fa trontollar l’equació. Perquè d’ençà de la mort de Mao, el conjunt de la societat xinesa ha millorat de forma radical el seu grau de progrés sense que, en canvi, els principis democràtics s’hi hagin obert pas. Des de la distància, tot allò que està passant a la Xina resulta fascinant no només perquè es tracta de la lenta però inexorable re-col.locació del món des d’un punt de vista geoestratègic i material, sinó perquè aquest procés s’està duent a terme al marge dels paràmetres que la Il·lustració havia fixat. És més, alguns dels principis de la Il·lustració, la llibertat d’expressió per exemple, apareixen com a noses en el camí cap al progrés. N’és una mostra la nota que l’agència de notícies oficial de la Xina va emetre, fa uns quants dies, després de la rebaixa de qualificació del deute nord-americà. L’agència gosava criticar el sistema partidista nord-americà, i l’acusava de ser un dels causants de l ‘episodi del deute.
Evidentment, els xinesos el problema del bipartidisme no el tenen. Tot i admetent una certa llibertat de la premsa per tractar afers més o menys domèstics, la societat xinesa no està organitzada al voltant dels tres poders que va dibuixar Montesquiu. Alguns diuen que la democràcia tal com l’entenem els europeus arribarà a la Xina quan s’hagi assolit un cert nivell col·lectiu de progrés Això mateix defensava Laureano López Rodó en l’època dels Planes de Desarrolllo: tindríem democràcia quan els ciutadans espanyols assolissin la cota dels 600 euros de renda per càpita.. Altres però, asseguren que la democràcia liberal mai no arribarà a la Xina perquè va en contra de la seva història i de les seves creences més arrelades. I en aquest punt esmenten el nom de Confunci, no pas casualment “redescobert” per l’actual règim xinés -un “redescobriment” que explica, per exemple, la gran superproducció sobre la seva vida que aquestes darreres setmanes hem pogut veure a les sales de cinema de Barcelona–. Confunci proclama,. entre altres coses, el respecte als ancians, a l’Autoritat i estableix un sistema molt travat de relacions i fidelitats..
Xina, per exemple, no té els problemes de superpoblació de la India, perquè l’Estat va decretar fa anys l’obligatorietat del fill únic. És possible que a la llarga la norma acabi per resultar perjudicial però és evident que el control de natalitat ha estat una de les claus de volta de l’èxit econòmic xinés. I que ningú no s’esveri. També a Espanya, una de les claus de volta del progrés dels anys setanta i vuitanta va ser la dismiució de la natalitat (paternitat responsable, en deien) en un procés semblant al que havien experimentat altres societats europees. Per seguir amb el paral·lelisme: amb uns sindicats efervescents i una oposició diària al Parlament, les reformes econòmiques del 1959, les que van situar-la a la pista de la Modernitat, haurien estat molt més difícils d’implantar a Espanya.
El governador del Banc Central Europeu, Jean Claude Trichet, i el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordoñez, tenen tanta o més responsabilitat que els polítics en la crisi per la qual està passant Europa. Ells, i els organismes que dirigeixen, no van saber veure l’abast de la crisi o, si la van saber veure, no van tenir prou coratge per actuar en la direcció correcta, o fer-hi actuar els polítics. Tanmateix, s’han salvat del desprestigi i continuen manant, ara més que mai, perquè el seu nomenament no depèn de cap consulta popular. Poden prendre decisions, com els polítics xinesos, sense por a ser impopulars. No estan sotmesos a l’escrutini diari de la democràcia. Aquesta és la temptació xinesa: arribar a la conclusió que la democràcia és un destorb en els moments en que la vida política i econòmica demana solucions radicals i valentes.
El Punt/Avui 16 d’agost del 2011
Tot i que vaig col·laborar molt directament amb ell en la realització del llibre I de sobte, Tarradellas, on parla de la seva contribució a la tornada a Catalunya d’aquest president, i que en les seves cartes em tractavad’Estimat Agustí, mai no vaig tenir prou confiança per dir-li que, al meu entendre, havia d’explicar la seva actuació durant la guerra civil sense subterfugis. Més ben dit: vaig intentar exposar aquest punt de vista en una de les “Figures, paisatges” que aleshores publicava cada dia l’Avui i la seva reacció va ser fulminant: un article seu a La Vanguardia on em venia a dir que no em fiqués allà on ningú no em demanava. Les explicacions prolixes i poc clares sobre aquesta actuació, per exemple, en el seu llibre de Memòries, han permès que els mèrits periodístics de Carles Sentís fossin regatejats per un sector important, i influent, dels periodistes catalans. Per escriure aquestes ratlles, m’he tornat a llegir el famós “Finis catalaoniae?”, l’article que ell va publicar a La Vanguardia el 17 de febrer de 1939. És un text escrit des de la posició del vencedor, inequívocament franquista. Ara bé, no és un article que negui del tot la realitat de Catalunya sinó que nega la Catalunya de Lluís Companys i la contraposa a la de Verdaguer, de qui reprodueix alguns versos en català, i a la de Charles Maurras, el pensador antidemocràtic francès que preconitzava un retorn a l’Antic Règim on les regions, i per tant Catalunya (Maurras coneixia el cas), tinguessin una preponderància especial. D’altra banda, el títol de l’article acaba amb interrogant i vol ser una rèplica a un altre aparegut uns dies abans a la publicació francesa Candide que es titulava “Els últims dies de Catalunya. Finis Cataloniae” sense interrogant de cap mena. Sentís, però, no ho era gaire de maurrasià perquè el seu polític predilecte, en la seva joventut i en la seva vellesa, va ser sempre, i d’una manera inequívoca, Francesc Cambó.
Gràcies a l’Editorial La Campana, podem justificar el títol i la tesi d’aquest article, que Sentís és un dels grans periodistes catalans del segle XX, perquè és aquesta editorial la qui ha publicat dos dels reportatges sobre els quals se sustenta l’afirmació. Es tracta de les cròniques sobre el Transmiserià, els autocars que de forma clandestina portaven treballadors de Múrcia cap a Barcelona, i les cròniques sobre el judici de Nuremberg. Amb el seu relat sobre el Transmiserià, Sentís enceta “la moderna tradició catalana del periodisme d’investigació” (Casasús, dixit) i a Nuremberg ell, periodista que ve de l’Espanya feixista, aconsegueix un lloc de privilegi entre els corresponsals presents. Aquest tracte, per cert, és possible perquè Sentís, a l’inici de la II Guerra Mundial, es trasllada a Brazzaville on el coronel De Gaulle està iniciant la revolta contra Petain. També són d’indispensable coneixement les seves cròniques publicades a L’Instant, reeditades fa poc amb un magnífic estudi previ del crític Julià Guillamon. Les seves Memòries, publicades amb la col·laboració del periodista Xavi Ayén, són un llibre que els periodistes hauríem de llegir atentament. Per exemple, quan explica perquè Don Juan no va arribar a ocupar el tron espanyol l’any 1946, i els aliats en general, i els nord-americans, en particular, ben poca cosa hi tenen a veure; o les relacions entre la reina Victòria Eugènia, vídua d’Alfons XIII, i el general Franco. “Mi caimán“, li deia. O la importància del primer viatge de Joan Carles I com a rei d’Espanya a Nova York, i el paper que hi va jugar Areilza -i que probablement li va costar no ser inclòs a la terna de possibles caps de govern–; o la seva feina, la de Sentís, com a degà del Col·legi de Periodistes de Barcelona.
Durant el mesos en què va ocupar el càrrec de Director General de Coordinació Informativa, en el govern constituït per Carlos Arias Navarro immediatament després de la mort de Franco, els promotors del diari Avui van aconseguir, per fi, el permís de sortida que, fins a aquell moment, els havia estat denegat. Després, Sentís va ser cap de llista de la UCD, va intervenir decisivament en la tornada de l’exili del president de Tarradellas; i va realitzar diverses gestions diplomàtiques per a Adolfo Suarez. Li hauria agradat coronar la seva trajectòria com ambaixador d’Espanya a París, però no va poder ser i se’n va doldre. Carles Sentís va invertir molts diners en la seva professió perquè bona part de la seva activitat durant els anys quaranta i cinquanta la va pagar, en part, ell (o persones molt properes a ell). No ho dic per xafarderia. Ho dic perquè encara hi ha uns quants il·lusos que creuen que si viatjava tant és per el règim de Franco li tornava així els pretesos favors. Amb Sentís, doncs, mor un dels grans periodistes catalans del segle XX. I els periodistes d’avui hauríem de ser capaços d’incorporar-lo a la nostra tradició amb tots els seus clarobscurs però, també, amb totes les seves grandeses.
El Punt-Avui. 19 de juliol del 2011
L’episodi més significatiu del Maig del 68 va passar molt temps després que s’haguessin desfet les darreres barricades al barri de Saint Germain. Tampoc va ser ben bé un episodi sinó una lenta evolució que va acabar amb Daniel Cohn Bendit i els seus amics participant plenament en la política europea; i modificant-la. Hi ha un fil roig més o menys perceptible que va de la Revolució Soviètica a les Jornades de Maig. De fet, el Maig del 68 constitueix l’últim intent a Europa de fer -en el sentit literal- una revolució que substitueixi el sistema capitalista per un altre. No oblidem que Cohn Bendit procedeix d’una família amb vincles amb el moviment marxista alemany, tot ell empeltat, com el rus, d’un cert escatologisme d’arrel jueva. Potser el paradís a l’altra banda de la vida no existia però potser podria construir-se, mitjançant la revolució, el paradís a la terra.
Un cop guanyada la batalla al carrer, però, ni que fos només als carrers del voltant de la Sorbona, els líders del Maig del 68 es van adonar que la Revolució no era possible. I no ho era no només perquè els obrers de la Renault no pensaven apuntar-s’hi sinó perquè totes les alternatives imaginables es dibuixaven com una realitat molt pitjor de la que es volia combatre. En el mes de maig de 1968 ja no era possible la innocència respecte a allò que havien aportat les Revolucions al segle XX europeu.
Aparentment, doncs, el moviment havia fracassat, perquè els acords econòmics i socials que va propiciar -acords de Grenelle– estaven molt lluny de les expectatives de canvi que s’havien aixecat en el moment àlgid de les Jornades. Quan va començar, doncs, a ser influent el pensament, si es pot dir així, del Maig del 68? Quan, a poc a poc, va anar entrant en la política del Sistema que pretenia canviar i va comprovar, potser amb sorpresa, que es tractava d’un sistema permeable. No parlo de la influència del Maig del 68 en els àmbits de les costums o de la moral pública i privada. Em refereixo a la influència política. L’Europa que avui coneixem és fruit, en bona part, de les polítiques practiques per la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, i en menor escala, pels liberals. L’Estat del benestar és una conseqüència directa de l’aplicació d’aquestes polítiques. Doncs bé, en aquests darrers anys, a aquestes tres famílies ideològiques cal sumar-hi l’ecologisme de Cohn-Bendit i del seu amic Joschka Fischer, entre d’altres, que han tingut una influència concreta, quantificable, en temes com ara l’oposició a l’energia nuclear o les accions militars contra el règim de Milosevic, abandonant, en aquest cas, un tradicional i estèril pacifisme. I aquesta influència, per bé i per mal, està lluny d’haver arribat al seu punt culminant.
El que va passar a partir del Maig del 68 em recorda el que està passant ara amb els anomenats “indignitats”. Aquest moviment, el dels “indignats”, acabarà esbravant-se o convertit en una mena de guerrilla urbana més o menys violenta però inconsistent i amb escassa influència, sinó fa el pas de passar a la política. Si els “indignats” no fan política algú la farà per ells i en tenen un exemple ben a prop. Els nostres ecologistes eren tan purs, rebutjaven tant el sistema democràtic que han acabat essent un apèndix i donant aire a un partit comunista moribund. Contràriament al que havien fet els seus col·legues francesos i alemanys, van rebutjar entrar en política i algú, justament el partit que havia començat considerant l’ecologisme una manifestació tardo-burgesa, la va fer per ells.
El Sistema és permeable quan un petit grup és capaç de presentar unes propostes que aconsegueixen interessar un nombre significatiu de ciutadans. L’ecologisme ha guanyat influència -massa al meu entendre-quan ha començat a entrar, com a força autònoma i diferenciada, en els Parlaments nacionals i en el Parlament europeu. D’entre les revindicacions que plantegen els indignats n’hi ha algunes, com ara la reforma del sistema de representació parlamentària, que podrien obtenir un consens suficient per acabar amb l’anquilosada situació actual. Però si no ho fan ells potser ho farà Esperanza Aguirre o qualsevol altre polític populista.
Una última consideració. No cal fer gaire cas del senyor Stephane Hessel. Pertany a l’escola de venedors de fum de tanta tradició entre la intel·lectualitat francesa. Són especialistes en predicar de la manera més brillant i apassionada possible allò que en cap moment estan disposats a dur a la pràctica.
Avui/El Punt. 4 de juliol del 2010
La lectura de la biografia autoritzada de Jorge Semprún, publicada per Tusquets fa pocs mesos, desil·lusiona als qui, per ofici o per obsessió, ens entestem en saber què hi ha de real en una ficció i que hi ha de ficció en una realitat, en una vida. En Semprún vida i literatura es barregen de tal manera que totes les seves novel·les semblen massa autobiogràfiques i totes les seves autobiografies semblen massa novel·lades. L’important, però, és que d’aquesta amalgama de realitat i ficció en surt una de les cròniques més lúcides del que ha estat el segle XX a Europa. La crònica és possible perquè ell hi era, a l‘Europa del segle XX, amb una participació activa, o hiperactiva, en alguns dels seus episodis més significatius. Exiliat en l’adolescència, Semprún va participar en la Resistència francesa, va ser interrogat i torturat per la Gestapo; va sobreviure al camp de concentració de Buchenwald; va militar en el Partit Comunista Español fins a esdeevenir el seu màxim representant a l’interior durant bona part dels anys 50; i es va enfrontar a La Passionària i Carrillo en un Congrés que va acabar amb expulsió per defensar unes tesis que poc temps després serien assumides plenament pels mateixos camarades que l’havien defenestrat. Efímer ministre de Cultura en un dels governs González -molt més comprensiu, envers les qüestions catalanes, per exemple, que Jordi Solé-Tura- la seva producció novel·lística, començada quan encara era membre del PCE, resulta imprescindible per conèixer l’evolució ideològica i moral de l’Europa sorgida de la II Guerra Mundial. Semprún ha estat un personatge idoni per escriure aquesta crònica no només, com ja he dit, perquè hi era sinó perquè la seva impecable formació filosòfica, afortunadament elitista, li ha permès escriure a partir d’una distància poc habitual en els qui han viscut de forma activa les grans convulsions de la història. Aquest és, per exemple, el mèrit d’El largo viaje, una de les seves primeres novel·les. Per desgràcia, els testimonis literaris sobre els camps d’extermini són abundants. I els noms d’Amat-Piniella i de Primo Levi constitueixen una referència obligada. Però en la reflexió de Semprún per sobre l’emoció hi ha reflexió i distància. Potser perquè, com ell reconeix, és molt diferent anar a parar a un camp d’extermini pel simple fet de ser republicà o jueu que no pas a conseqüència d’un acte de guerra -la guerra contra l’exèrcit alemany– per més legítim que sigui. Aquesta capacitat de reflexió el porta, per exemple, a un diàleg impossible amb la propietària d’una casa tocant a Buchenwald, que ell entra a visitar el primer dia que surt del camp. Puja al primer pis i s’adona d’allò que ja temia: la xemeneia del crematori és perfectament visible. “Veien vostès les flames del crematori?” pregunta, fredament, a la propietària. Aquesta, de cop i volta es veu atrapada i contesta a la defensiva: “Els meus dos fills han mort a la guerra”. Semprún respon simplement: “Així ho espero, que hagin mort”.
Durant els segles XIX i XX la construcció de la memòria col·lectiva es feia, sobretot, a través de la literatura. Josep Pla prou que ho sabia i per això es lamenta tant quan les primeres guies Baedeker li trenquen el monopoli de construcció de la realitat. Perquè s’entengui: la immensa majoria dels seus lectors sabien de Bruges o de Moscou allò que ell explicava en les seves cròniques i en els seus llibres. Ara, la televisió és com una immens i incontrolable Baedeker que ens asfixia diàriament però durant bona part del segle XX la memòria col·lectiva, i per tant la realitat, s’ha construït encara a través de la literatura. Els historiadors podran tenir la pruïja d’establir científicament en què ha consistit aquest segle XX. La importància de Jorge Semprún rau en el fet que ell n’ha escrit una de les cròniques més decisives i més influents. De ben pocs escriptors es pot dir.
Avui, 9 de juny del 2011
"Amo les faules del filòsofs;