El Blog d'Agustí Pons

Tres episodis de l’11 de setembre.

L’Hotel Duval. Els últims anys de la Dictadura jo era un dels joves que el vespre de l’11 de setembre s’acostava fins a la cruïlla de Ronda de Sant Pau-Ali Bey per veure si passava alguna cosa. Però quan arribava, l’intent de manifestació ja s’havia produït o no arribava a produir-se per falta de quòrum –diguem-ho així–. Allò perceptible era una presència inusual d’homes amb cara de policia i d’uns quants vianants que semblava que anessin a xiular però que estaven a l’espera que algú llancés el primer crit. La nit de l’11 de setembre del 1971 jo no hi era però l’endemà, o al cap d’uns dies, algú m’ho va explicar. A dos quarts de nou i cinc del vespre des d’un dels balcons de l’Hotel Duval del carrer Trafalgar es va sentir la veu d’una dona que començava dient: “Atenció, us parla el Front Nacional de Catalunya”. I després d’un breu discurs va sonar a tot volum l’himne de Catalunya, és a dir, Els Segadors. La policia, encapçalada pel cap de la Brigada Social, va córrer escales amunt de l’hotel per aturar la gravació. Però a la porta de l’habitació d’on sortia la música es va trobar amb dos problemes: un cartell que indicava la presència de dinamita –no era veritat– i la impossibilitat d’obrir el pany perquè havia estat convenientment obstruït. La gravació no va poder ser deturada sinó al cap de vint minuts i la policia no va trobar cap dels responsables. Tot un èxit, naturalment clandestí, del Front Nacional de Catalunya, organització en la qual militaven els implicats en la conxorxa. La proclama que va precedir l’audició de l’Himne havia estat llegida per dos destacats militants d’aquesta organització: Robert Surroca i Anna Esmerats, esposa –aquesta– del doctor Joan Colomines, metge, poeta, activista, polític primer en la clandestinitat i després des del Parlament de Catalunya, que és —segons he llegit— qui s’havia responsabilitzat de llogar l’habitació amb balcó en el qual es va instal·lar l’aparell. I els dos joves que el van muntar eren Joan Ramon Colomines, fill de l’esmentat matrimoni, i Àlvar Valls. “He vist plorar un home vell mentre sonava l’Himne” escriurà Joan Colomines en les seves memòries.

Josep Maria Ainaud de Lasarte. A Josep Maria Ainaud de Lasarte a la secció de Cultura del diari Avui li dèiem l’Arxiu Vivent. En aquells anys, finals dels setanta i principis dels vuitanta tot era o semblava nou. I es produïen disposicions en l’àmbit de la política i la cultura, o s’usaven expressions, o tornaven de l’exili personatges més o menys coneguts sobre els quals nosaltres –els redactors de l’Avui— teníem informació escadussera o potser no en teníem cap. Recordem-ho per si algun jove em llegeix: no hi havia internet ni cap altra font d’informació fora dels teletips i les enciclopèdies. Però les enciclopèdies, excepte la GEC a mig fer, tampoc no eren gaire fiables pel que fa als temes i personatges relacionats amb Catalunya. Aleshores trucàvem, a l’hora que fos, al Sr. Ainaud i ell ens atenia a l’altre banda del fil amb l’amabilitat impròpia d’un savi com ell. (La majoria de savis d’aquells anys quan havien de parlar amb un periodista sovint semblaven haver-se empassat una cadira). No sé si per encàrrec d’alguna autoritat competent, o per iniciativa pròpia, el Sr. Ainaud era, des de la rereguarda, un dels manaies de l’ofrena de flors al monument a Rafael Casanova. Actuava com després ho farien els caps de protocol i tothom semblava fer-li cas. Jo, amb posterioritat, vaig tenir ocasió de tractar-lo assíduament i sempre em va admirar la seva saviesa, la seva honestedat, el seu catalanisme que no per progressivament escèptic li va fer abandonar la seva voluntat de servei.

Les xiulades. Tinc la idea, potser distorsionada pel pas dels anys i la mala memòria, que aquesta mena d’oasi va durar poc temps. Ben aviat van començar les xiulades contra els representants dels partits polítics que no eren catalanistes; o sigui contra la delegació del PP. Aquest comportament em va semblar, des del primer moment, un fatídic error. L’ofrena de flors al monument a Rafael Casanova, més enllà de sigles, ideologies i, fins i tot, goso dir, classes socials, és un exemple irrebatible de la singularitat de la societat catalana; i una societat és singular quan dins d’ella assumeix la pluralitat. Amb la seva ofrena, el PP reconeixia aquesta singularitat i, per tant la xiulada era completament injusta per a ells i perjudicial des del punt de vista del país. Salvador Espriu ja ironitzava sobre aquells que clamaven “Som els millors” i reclamaven per a ells la virtut de la puresa. Sí. Purs, però potser cada vegada més sols. Per aquest camí, no anàvem ni anem bé.