El Blog d'Agustí Pons

Un nit al Grec en l’homenatge a Pau Riba

Vaig treure les entrades amb més de trenta dies d’antelació però així i tot em va tocar la penúltima fila de l’amfiteatre del Grec. A dos quarts de deu ja estava ocupant el meu seient el qual, gràcies a la llunyania de l’escenari, em permetia una visió força àmplia de la mena de públic que anava omplint l’espai. No feia cara de ser un públic fervorosament trencador –com el de 1969 i 1970, quan es va gravar Dioptria– sinó més aviat un públic intel·lectualment acomodat, madur en edat i experiència. Però que, en bona part, provenia d’aquelles famílies conservadores i repressives que Pau Riba ataca a Dioptria “d’una manera frontal” i que la meva generació vam, en bona part, tombar.

No escriuré la crònica del concert. No tinc prou coneixements musicals per fer-ho. Per exemple, era la primera vegada que escoltava en directe De Mortimers i altres grups i cantants ara a la cresta de l’onada. Com és fàcil d’entendre –després d’haver passat un any i mig furgant en la seva vida i obra– tenia un interès especial en veure l’actuació de l’Oriol Tramvia. Per desgràcia va ser molt curta. Va recitar un text que no crec que arribés al minut de durada. Tampoc la participació d’en Sisa va quedar prou subratllada. D’entre els veterans només l’actuació de Maria del Mar Bonet va tenir la configuració i l’espai que, al meu entendre, li corresponia.

Vaig “descobrir” Pau Riba quan va publicar “Taxista”, crec l’any 1967. Jo en tenia vint. “Taxista” de Pau Riba; i “L’home dibuixat” de Jaume Sisa. Trencaven motllos com molts ho estàvem intentant fer en la nostra visió del món i de la vida. Sé que la frase m’ha quedat presumptuosa però és veritat. Vam trencar motllos pel que fa a la religió, la família, la sexualitat, la vida en parella. “Res del que facis cap enfora no canviarà si la teva llar no és un santuari”. Ho va escriure Thimothy Leary, el divulgador de l’ LSD, la via ràpida per accedir a la geografia de l’inconscient. L’LSD està present en l’obra de Pau Riba. Ho explica quan parla de “Dioptria”, de “Jo, la donya i el gripau” i de les seves estades a Formentera. Ell és el literat; Toti Soler, el músic. Les metàfores que usa Pau Riba en bona part de les seves cançons son les pròpies d’un gran poeta. Dimarts, al vespre, ens van tornar a sacsejar. “Ha plogut sobre el meu cap/i ha crescut herba molt fresca” o “Buscava una ànima dintre teu/ i això era com buscar/papallones blanques damunt la neu”.

Sota l’ombra abassegadora del seu avi, Pau Riba, decidit a no renunciar a ser poeta, primer va renegar públicament d’aquella herència intel·lectual i, després, ja consolidada la seva personalitat artística, s’hi va acostar, i els va musicar –a ell, i a l’àvia Clementina Arderiu—. La nit del Grec va quedar clar que la capacitat creadora del poeta Pau Riba és de les més potents entre la seva generació. I, de cop a i volta, quan a la sortida del concert m’assec a les cadires del bar a la fresca per comentar la vetllada amb família i amics, m’imagino que algun professor universitari s’ha dedicat a situar l’obra de Pau Riba dins el cànon literari català i que tots ara estem celebrant la publicació que n’ha resultat. Falten pocs minuts per a la una de la matinada i un dels responsables del bar ens indica, sense gaires miraments, que hauríem de marxar. Ha estat el bonic somni d’una nit d’estiu.