Sr. Degà, benvolgudes amigues i amics:
Si hagués de posar títol a la meva intervenció aquest seria “Cantonigròs i la voluntat de fer poble” o alguna cosa així. I intentaria explicar a l’oient que sota l’humil títol de Concurs Parroquial de Poesia s’amagava un projecte de redreçament cultural basat en dues idees o obsessions: la recuperació del paper central que corresponia a la llengua i la literatura catalanes a Catalunya –tal com passa en qualsevol país que no estigui patint un intent de genocidi lingüístic– i la consideració de la cultura com un dret bàsic del ciutadà, com ho pot ser l’accés a l’educació i la sanitat, en la mateixa línea de la política que uns anys després Malraux duria a terme des del seu càrrec de ministre de Cultura, al costat del general De Gaulle.
Catalanitat i popularització de la cultura; que no pas, com veurem de seguida, cultura popular. És possible que l’any 1944, primer any del concurs, Joan Triadú –seguint una idea del seu amic Jordi Parcerisas— no tingués encara gaire clara aquesta estratègia. L’objectiu havia de ser, per força, més elemental: salvar els mots d’una manera literal; és a dir, fer visible que seguien existint homes i dones que escrivien versos en català i que, per tant, tenien dret a llegir-los en públic. Una operació de simple supervivència, només possible gràcies a la protecció del rector de la contrada, Feliu Vila; una protecció que, finalment, va haver d’assumir, d’una forma explícita, amb tots els ets i uts, el bisbe de Vic Ramon Masnou.
Per fortuna, la vida i l’evolució del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs estan perfectament documentades gràcies a la feina de Teresa Clota. Al número de la revista del Col·legi de Doctors i Llicenciats que avui es presenta ella publica un article que repassa any per any l’evolució del concurs durant el seu quart de segle d’existència. No caldrà, doncs que jo m’estengui en aquest punt. Aquest quart de segle va del 1944 fins1968, quan el Concurs va ser substituït per les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, de caràcter itinerant. I això va haver de fer-se així perquè els temps –afortunadament— estaven canviant i allò que havia començat amb una convocatòria penjada a la portada de l’església s’havia convertit en una festa multitudinària que en la seva última edició havia aplegat –recordem-ho: a Cantonigròs— “un parell de milers de persones” segons que ha deixat escrit el mateix Triadú.
Parlem, en primer lloc, de catalanitat. En aquest punt, la generació de Triadú era intransigent. La resistència contra les prohibicions del franquisme passava per l’assumpció d’un monolingüisme heroic; heroic perquè tancava moltes de les poques oportunitats que podien trobar, per subsistir, els escriptors catalans. El mateix Josep Pla, que el practicava, havia qualificat el bilingüisme de “tragèdia” i la Maria Aurèlia Capmany, en una dedicatòria que em va fer en un llibre que acabava de publicar, em titllava de “company de claudicacions conjunturals” pel fet que ella havia acceptat, per tal de fer bullir l’olla, col·laborar a les pàgines de llibres que jo coordinava a El Noticiero Universal. Aquest era, també, no cal dir-ho, el punt de vista assumit per Salvador Espriu, el líder indiscutit.
Dins del terreny de joc del monolingüisme, però, hi cabia tot o quasi tot. Les limitacions venien imposades, si de cas, per la situació política del país i, com a conseqüència, per la situació a-legal del Concurs que a mesura que anava consolidant el seu prestigi anava cridant més l’atenció de les autoritats governatives fins al punt que Triadú va ser cridat a declarar a Jefatura. Un cop situat damunt del llibre, o del poema, Triadú hi dirigia una mirada eclèctica, no l’encasellava en cap de les moltes capelles ideològiques del moment sinó que hi aplicava un únic criteri: el de la coherència de l’obra, el de la seva exigència literària. He parlat d’aquesta qüestió en altres textos meus i ara no m’estendré. Només vull recordar que Joan Triadú és el gran protector de Pere Calders, que s’estrena en la vida literària amb un conte que gira a l’inrevés la primera pàgina del Gènesi; és el màxim còmplice literari, durant els anys quaranta i cinquanta, de Salvador Espriu, la segona obra del qual, El doctor Rip és la història d’un metge que no creu en res i que acaba suïcidant-se; i és també Joan Triadú, un dels primers en reivindicar l’obra de Mercè Rodoreda, la vida privada de la qual va ser objecte de tantes enraonies que encara eren vives quan ella ja havia triomfat amb La plaça del Diamant.
Aquest eclecticisme el trobem, també, en la llista d’escriptors que van guanyar alguns dels premis o accèssits que es van atorgar a Cantonigròs. Entre els “sèniors” Josep Carner, Salvador Espriu, Joan Fuster, Marià Manent, Rosa Leveroni, Clementina Arderiu, Jordi Rubió i Balaguer, Mercè Rodoreda i J.V.Foix. Entre els aleshores “júniors” Maria Àngels Anglada, Antoni Pous, Jordi Carbonell, Albert Manent, Jordi Sarsanedas, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Francesc Garriga, Jaume Pomar, Marius Sampere, Xavier Romeu i Pau Riba. És a dir, des dels darrers poetes noucentistes o neo-noucentistes fins als joves escriptors iconoclastes que començaven a despuntar. En aquest punt, la història del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs em recorda la història de la revista Ariel. Els seus promotors hi apliquen aquests dos mateixos criteris: catalanitat i qualitat literària de manera que si ara obríssim les seves pàgines ens podria semblar que Ariel és una d’aquelles revistes tan ben fetes que solen publicar els Estats amb una llarga tradició cultural al darrere. En l’última reunió entre intel·lectuals catalans i castellans celebrades a Sitges l’any 1981, Espriu ho va deixar ben clar: Llull i Cervantes, de tu a tu. Si volem ser respectats no podem defensar una literatura mediocre encara que les circumstàncies socials siguin tan terribles com aquelles dels primers anys del concurs de Cantonigròs. Som una literatura de primera i això és el que es defensava, i s’exhibia, des de la plana de Vic. I això feia mal a l’adversari perquè volia dir que no ens arrugàvem, que ni en els moments més difícils perdíem el sentit de l’exigència.
Però, a la vegada, és innegable, el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs té les característiques pròpies d’un esdeveniment popular. No només per la geografia que l’envolta sinó per la voluntat expressa dels seus organitzadors. O de Joan Triadú, si ho personalitzem. Ell havia nascut un dia de juliol de 1921 en un dels habitatges en els quals vivien els treballadors de la fàbrica tèxtil Recolons de Ribes de Freser. I, després, durant molts anys, va viure en el pis instal·lat dalt del terrat del magatzem que la fàbrica tenia al passatge de les Carolines de Barcelona on el seu pare feia de porter. El seu pare formava part d’aquell grup social, tan ben estudiat pel professor Termes, que se sentia vinculat, hi milités o no d’una forma explícita, a la CNT i que, a la vegada, mantenia viu un esperit diguem-ne catalanista que no es qüestionava perquè formava part de la seva mirada sobre el món. Son els votants que possibiliten el triomf de Macià a les eleccions del 12 d’abril; són els qui somnien amb la caseta i l’hortet. No vull presentar un Joan Triadú proletari perquè seria una imatge falsa. Però sí que em sembla precís subratllar que en totes aquelles institucions culturals o educatives en les quals va intervenir, Joan Triadú hi va deixar la mateixa petja: una catalanitat radical –com ja hem dit; un cristianisme que no coartava en absolut la llibertat de pensament –d’això n’he parlat extensament a propòsit de la seva relació intel.lectual amb Charles Moeller–; una alta exigència intel·lectual, estètica o educativa que les circumstàncies polítiques adverses no justificaven abandonar; i la voluntat de de fer poble.
Amb això de fer poble vull dir que Joan Triadú, en les seves realitzacions, també durant els anys del Concurs de Cantonigròs, feia les coses pensant en la majoria o, amb més precisió, amb la voluntat d’ aconseguir que el ciutadà corrent s’interessés per les manifestacions de cultura realment importants. La temàtica podia semblar elitista perquè tota manifestació cultural –sigui en el camp de la literatura, el teatre, el cinema o les belles arts— exigeix una participació activa del lector i de l’espectador. I com més activa, i més preparada, pugui ser aquesta participació més serà el gaudi i el profit que en traurà aquest lector o espectador. Però de manifestacions culturals només n’hi ha de dues classes: de bones o dolentes al marge del gènere o suport –com es diu ara— en què es presentin. Posaré un exemple, perquè se m’entengui. No es tracta de posar un teatre d’òpera al centre de la ciutat i una carpa de circ, dit sigui amb tots els respectes, en un dels barris perifèrics sinó de posar facilitats –des els preus de les entrades al sistema de transports públics— per tal que els ciutadans dels barris perifèrics puguin anar, si ho desitgen, al centre operístic. Per això, les festes de cultura que van seguir el concurs literari de Cantonigròs es van dir “festes populars de cultura” i no “festes de cultura popular”.
El concurs literari que havia començat el 1944 en silenci l’any 1958 s’havia convertit ja en una cita quasi obligada per a tots aquells que volien ser coneguts o reconeguts en el món de la literatura catalana. A partir de l’any 1953 van començar a arribar a Cantonigròs alguns dels més destacats professors de català a l’estranger, convidats per Joan Triadú i la comissió organitzadora de la festa; i també, alguns intel·lectuals espanyols, que feia anys que assumien una dissidència política més o menys activa o que just l’estrenaven. Aquell any, el 1958, van pujar fins a Cantonigròs Pedro Laín Entralgo, que acabava de dimitir com a rector de la universitat de Madrid, i Dionisio Ridruejo. Laín va fer el parlament de cloenda. “Després –explica Albert Manent en el seu llibre El molí de l’ombra—vam anar a veure el joiell rústic de Rupit i des d’una casa amb balcons sens protecció que donava a una timba de roques, Ridruejo em bromejava: “Buen sitio para defenestrar al hombrín”. “Perquè Franco era per a ell –continua dient Manent– una autèntica obsessió”. Però l’hombrín va resistir al Pardo uns quants anys més. També, en el bàndol contrari, Joan Triadú i els seus. I aquells esforçats catalanistes i demòcrates de principis dels anys quaranta –Espriu, Triadú, Maria Aurèlia Capmany, Palau i Fabre i uns pocs més– van tenir la sort de poder veure en vida com les idees i la cultura per les quals havien lluitat tornaven a ocupar, dins la societat catalana, el lloc central que els pertocava. En aquesta recuperació d’allò que era nostra i que en havien pres a tots, el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs hi va jugar un paper decisiu. És el que avui commemorem.
Moltes gràcies!
Col·legi de Llicenciats. Homenatge a Joan Triadú. 9 desembre 2019
Una de les (poques) experiències estimulants que dona l’edat és contemplar com els fets històrics que has viscut a peu de carrer, des d’una perspectiva limitada, com Fabrizio del Dongo a la batalla de Waterloo, acaben essent col·locats en un prestatge més o menys definitiu de la Història. Tot i això, en el moment de la Transició ja sabíem que estàvem vivint uns moments històrics transcendentals i sobre els quals, es digui el que es digui ara, no tot estava escrit. Estaven escrites les línies mestres, i estaven escrites des dins i des de fora d’Espanya, com no podia ser d’una altra manera. El marc de la reconstrucció política de la Península Ibèrica havia de ser un marc democràtic, d’economia oberta i alineada al bàndol occidental en la Guerra Freda que partia el món per la meitat. Quan Portugal es va desviar d’aquestes directrius l’experiència va ser avortada sense gaires contemplacions. Però el que no estava escrit enlloc és què s’ havia de posar dins d’aquest marc. Un govern parlamentari o presidencialista? Un sistema electoral majoritari o proporcional? Fins on havia d’arribar la legitimació del partit comunista, tan ben implantat en aquell moment? I què fer amb el País Basc, Catalunya i Galícia? Havien de posseir un estatut jurídic diferenciat o tots els territoris de l’Estat tenien dret a constituir-se en autonomies? Es tenia present l’experiència de la Segona República –i aquesta experiència explica els esforços de la Monarquia per pactar amb els nacionalismes i l’esquerra moderada– perquè contràriament, als designis del General no tot havia quedat “atado y bien atado”. I qui ho dubti que recordi que el pas de la Dictadura a la Democràcia va costar entre sis-cents i set-cents morts. Aquesta és la xifra que dona Enric Pujol en un dels articles que formen el llibre Memòria d’una determinació i que recull les ponències del seminari que la Diputació de Barcelona va organitzar el 7 de juny del 2017 a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet, dins dels actes organitzats pel Govern català amb motiu del quarantè aniversari del retorn a Cataluna de Josep Tarradellas. El coordinador d’aquella jornada, el professor Joaquim Colominas, ha estat també el responsable de la publicació del libre.
En el moment de la mort de Franco, i fins i tot mesos després, el retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat de Catalunya i, per tant, la recuperació efectiva d’aquesta institució era, de tots els possibles, l’esdeveniment més improbable. I, en canvi, en una d’aquelles acceleracions que de tant en tant es produeixen en la història dels països, el 29 de setembre de 1977 el BOE publica un reial decret llei que deroga la Llei de Prefectura de l’Estat de 8 d’abril de 1938, que abolia l’Estatut de Catalunya, i restableix, per tant, l’autonomia de Catalunya. No és una reforma. És un trencament en tota regla; “l’acte polític més important de la segona meitat del segle XX a Catalunya” en expressió d’Enric Pujol.
Sobre la figura de Tarradellas i el seu retorn a Catalunya com a president de la Generalitat s’han publicat nombrosos llibres i treballs. Aquesta “memòria d’una determinació” te l’avantatge d’oferir mirades complementàries i diverses i que ens informen tant de la personalitat de Tarradellas, i de la seva trajectòria política, com de les negociacions que van fer possible el retorn. No sé si encara sortiran més dades fins ara desconegudes que acabaran per il·luminar del tot l’episodi. Però, en tot cas, aquest llibre hi ajuda. Per exemple, i tal com escriu Enric Pujol, una de les raons que expliquen que, finalment, Tarradellas se sortís amb la seva –o sigui el reconeixement tant per part d’Adolfo Suárez com del rei Joan Carles de la seva condició de president de la Generalitat— és el feble suport popular amb què comptava la Monarquia. Fins l’any 2016 la periodista Victoria Prego no va esmentar una enquesta del 1977, mai no publicada, en la qual quedava clar que en un hipotètic referèndum els partidaris de la República serien clarament superiors als qui preferien la Monarquia. Tarradellas havia sortit desconcertat de la primera entrevista amb Adolfo Suárez. No havia anat gens bé, per als seus interessos, malgrat que digués tot el contrari als periodistes que l’esperaven a la sortida. Va ser l’entrevista amb el rei, avortada en un primer intent per pressions dels militars, la que va desencallar la situació. A Joan Carles li havien inculcat, com ja he dit, que calia incorporar al consens monàrquic el catalanisme i el sindicalisme moderat. L’enquesta secreta jugava a favor de Tarradellas però ell, és clar, no la coneixia. Joan Carles apareixia com un rei inexpert que comptava amb el suport dels poders fàctics de l’Estat i, sobretot, de l’Exèrcit. Però el rei sabia que Tarradellas no podia sortir vençut d’aquella transcendental reunió.
Tant o més interessant que les peripècies polítiques que van fer possible el retorn són les dades i les anàlisis que els diversos autors del llibre fan de la personalitat de Tarradellas. Montserrat Catalán explica, per exemple, com Tarradellas va haver de vendre’s la seva biblioteca personal per salvar la casa de Saint Martin le Beau però que, en canvi, es va negar a fer el mateix amb el seu arxiu. I això no només per la dependència econòmica que hauria hagut d’establir envers la persona o la institució que l’adquirís sinó perquè considerable indeclinable tornar a Catalunya com a president i tornar-hi amb l’arxiu sencer, que considerava, amb raó, que constituïa una part essencial de la història de Catalunya. El professor Bricall recorda que quan el va conèixer, l’agost del 1965, Tarradellas li va definir la unitat política com un procés que ve de dalt. I que el president aleshores a l’exili li havia posat l’exemple de de Gaulle quan va encapçalar la unitat de la Resistència contra l’ocupació alemanya. És també Bricall el qui explica com Tarradellas entenia la dignitat del càrrec. Fins i tot en els moments de màxima penúria econòmica, el president disposava, a Saint Martin le Beau, de dos despatxos: l’oficial, per rebre les visites que venien quasi sempre de l’interior; i el privat, on passava bona part de la jornada quan estava sol. L’expressió “penúries econòmiques” amaga una situació extraordinàriament dramàtica: la finca de Saint Martin le Beau va haver de ser hipotecada fins a cinc vegades i, finalment, venuda a la companyia xampanyera Taittinger que va permetre que la família Tarradellas hi continués vivint.
A mi m’han interessat de forma especial les aportacions de Joan Esculies i de José Luís Martín Ramos. Esculies reconstrueix la relació entre Josep Tarradellas i Francesc Macià. Taradellas va exagerar els seus vincles polítics amb Macià perquè, de cara a la seva legitimació moral com a president a l’exili, li convenia presentar-se com a continuador de l’Avi i apartar-se, en el possible, de l’ombra, encara polèmica malgrat la seva digna mort, de Lluís Companys. Martín Ramos analitza amb detall el paper de Tarradellas durant la guerra civil des de que torna precipitadament a Barcelona, des de Madrid, fins que ha de marxar a l’exili. Ocupa els càrrecs més difícils i compromesos dins del govern català i no sempre se’n surt bé. En primer lloc, per les dificultats del moment: el triomf sobre els alçats en armes contra la legalitat republicana dona peu a un període revolucionari que té més de revenja social i de manifestació d’odi que no pas de construcció d’una nova societat. Els milers de morts i d’exiliats que aquestes actuacions provoquen pesaran com una llosa en l’ànim del ciutadà comú. A mesura que passen els mesos, minva l’entusiasme revolucionari i republicà i això explica que l’entrada de l’exèrcit revoltat a moltes ciutats –per exemple, Barcelona— acabi essent rebuda amb un alleujament generalitzat. Durant la guerra civil, Tarradellas governa, negocia, conspira. Estableix unes relacions fluides amb els líders anarquistes, i en especial amb Joan Garcia Oliver, que és, sense dubte, de tots ells, el més capaç d’entendre el que està passant i el que es pot o es podria fer. Garcia Oliver més que anarcosindicalista és un anarcobolxevic, i per això no l’espanta parlar del poder i de les seves possibilitats. En canvi, Tarradellas manté una inalterable malfiança envers els dirigents comunistes que són exactament l’altra cara de la moneda: si d’alguna cosa no manquen és de sentit del poder potser perquè han llegit o saben que els bolxevics que van triomfar l’any 1917 a Rússia eren uns revolucionaris professionals d’acord amb la malfiança que Lenin sentia envers la capacitat de la classe obrera per organitzar-se.
Aquest conjunt d’articles ens permet adonar-nos de com Josep Tarradellas es construeix com a personatge polític. Josep Tarradellas no és un militar terratinent com Francesc Macià, ni un advocat republicà, dels que ara en diríem laboralista com Lluís Companys, ni un intel·lectual com Nicolau d’Olwer. Ell prové del catalanisme menestral que troba en el Cadci el seu punt de referència. Amb una diferència respecte als molts dels seus companys de classe social: Tarradellas té talent per als negocis. És un emprenedor. I per tant sap fer diners; els suficients per poder-los perdre en la política. Perquè la passió per la política la sent des de ben jove però la seva escola no ha estat ni l’Exèrcit, ni el conreu de l’advocacia ni l’alta cultura sinó la pròpia política: la vida de partit, els càrrecs que va ocupant. De tota la seva generació no és, d’entrada, el més ben preparat –al costat dels tres noms que he citat i d’altres que podria anomenar— però sí el més tenaç i el que aprèn més de presa. Entre el Tarradellas conspirador al costat de Lluhí Vallescà en temps de la II República i el Tarradellas de l’exili emmirallat en De Gaulle hi ha el pas d’un polític més o menys comú a un excepcional home d’Estat. De de Gaulle aprèn tant el fons –saber triar quines són les prioritats en l’actuació política que cal seguir en el moment de la derrota— com la forma: allargar la mà als visitants d’una manera lleugerament inclinada a fi que aquests converteixen la salutació en una involuntària reverència. I és en una guerra, com de Gaulle, en aquest cas la nostra guerra civil, on Tarradellas fa aquest gran salt.
El 24 de setembre del 1977 un equip de redactors de l’Avui, encapçalats per en Toio Ribas, cap de la secció de política, vam entrevistar al president Tarradellas a Clos Mosny de Saint Martin le Beau. Ens hi vam estar tot el dia i a mi me’l van “deixar” al migdia perquè omplís les dues pàgines on havia de parlar del vessant humà del president. Desentumíem les cames passejant per les vinyes de la finca i jo preguntava al president per les seves lectures i ell feia un esforç per contestar-me no diré de mala gana però sí amb una certa incomoditat. Es va confessar lector de Sagarra i de com el llegia durant els seus viatges a Amèrica on visitava els casals catalans. De cop i volta, però, es va aturar en mig de les vinyes i em va preguntar: “Però vostè sap quina és l’única cosa que em preocupa en aquests moments?”. “No”, vaig respondre una mica espantat. “Vostè sap si el capità general em vindrà a buscar a l’aeroport?”. No. A mi no se m’havia acudit. Com a bon membre de la generació de joves iconoclastes d’aquell moment la figura del capità general em semblava remota i no la relacionava amb el moment històric que estàvem a punt de viure. I no, com és sabut, el capità general no hi va ser, a l’aeroport del Prat. L’endemà, quan el president Tarradellas va anar a visitar-lo a la seu de Capitania General, el militar el va rebre amb guants blancs, símbol que l’atenia per prescripció protocol·lària. Què li va dir Tarradellas al general Coloma Gallegos? No ho sabem. Només sabem que van sortir junts per anar a rebre a l’aeroport el president Suárez que venia a Barcelona a presidir la presa de possessió de Tarradellas com a president de la Generalitat.
El llibre que recull les intervencions d’aquella jornada d’estudi dedicada a la figura de Josep Tarradellas dona per molt i aclareix no pocs dubtes i situacions. Però encara no he trobat ningú que relacioni el famós “Ja sóc aquí” amb l’obra Terra baixa de Guimerà. I aquesta relació existeix; concretament, en dos dels moments més tensos del primer acte. Quan Manelic baixa de la Terra Alta per casar-se amb la Marta –un casament promogut per Sebastià, l’amo maridat que necessita tapar la seva relació amb la noia— els veïns l’esperen per saber qui és l’il·lús que ha caigut en el parany. “Ja és aquí” proclama Josep, quan veu arribar en Manelic. I poca estona després Manelic saluda Sebastià, l’amo pervers, i exclama amb tota ingenuïtat: “Sí, jo sóc aquí”. L’any 1981 la companyia d’Enric Majó va estrenar, al Poliorama, Terra Baixa en adaptació de Josep Maria Benet i Jornet i amb en Terenci Moix com a gran manifasser. L’èxit va ser extraordinari: més de 300.000 espectadors. Però la frase en qüestió mai no va ser pronunciada. Hauria provocat les rialles del públic en un moment de màxima tensió escènica. No és gens improbable que Tarradellas s’inspirés d’una forma més o menys conscient en el “Ja és aquí” d’un dels personatges; o en el “Sí, jo sóc aquí” de Manelic per pronunciar la frase amb la qual va començar el discurs del seu retorn. Al cap i a la fi, Guimerà, al igual que Sagarra, havia estat un autor especialment popular entre aquella classe menestral –Cadci, etcètera— en la qual s’havia educat intel·lectualment i políticament el jove Tarradellas.
Revista de Catalunya, 308. Octubre, novembre, desembre 2019
"Amo les faules del filòsofs;