L’enfonsament del comunisme va agafar per sorpresa a bona part de l’opinió pública europea perquè pocs eren conscients de la situació de col·lapse a la qual havia arribat la Unió Soviètica. Tenia més al·licients discutir sobre comunisme i eurocomunisme que no pas girar el cap envers Rússia i veure quina era la realitat d’aquell país. Jo vaig ser-hi poc després que Ielstin es fes amb el poder i era tan absolutament depriment el que vaig veure que al tornar a Barcelona vaig necessitar unes quants dies abans de posar-me escriure (i en aquells anys tenia l’obligació d’escriure cada dia). Havia vist misèria a altres ciutats del món però tant a Ciutat de Mèxic com a Istanbul o a Rabat m’havia topat amb grups d’estudiants que circulaven en ciclomotors cap a la universitat, amb joves recepcionistes d’hotel que parlaven en anglès i s’esforçaven en atendre’t, és a dir, amb ciutadans que intentaven obrir-se camí i esforçar-se perquè creien que així viurien millor. A Moscou ningú no semblava tenir l’esperança en res i em vaig escruixir en veure com a les sortides de les boques de metro velles mestresses de casa venien els seus ocells domèstics, amb la gàbia inclosa. Svetlana Aleksiévitx ho ha explicat molt millor en el seu llibre Temps de segona mà. La fi de l’home roig, publicat per Raig verd en traducció de Marta Rebón.
Aquesta és la Rússia que es va trobar Gorbatxov. Gorbatxov era un partidari radical d’europeïtzar Rússia, que era l’objectiu (utòpic) que s’havien plantejat alguns dels polítics i intel·lectuals dels segles XIX i XX. Però no tots. Enfront de l’europeïtzació, hi havia els qui assumien un eslavisme fet d’una barreja de patriotisme i misticisme. Rússia estava destinada a les gestes més altes sempre i quan no perdés uns valors propis, que no tenien res a veure –o gaire a veure— amb els de la Il·lustració. Aquesta és la discrepància, per exemple, entre Turgenev i Dostoievski com molt bé explica l’historiador Orlando Figes a Los europeos. Stalin es vantava, entre els seus íntims, d’haver aconseguit per a Rússia més territori que cap altra tsar o emperador: des de quasi Viena fins a Vladivostok. Però aquesta era una situació insostenible després del col·lapse del comunisme. Putin i els seus diran el que voldran però Gorbatxov no va poder fer res per mantenir els països de l’Europa de l’Est sota la seva fèrula. Eren països, Estats, que havien conegut la independència i, per tant, amb capacitat per tornar-se a organitzar autònomament així que les circumstàncies ho fessin possible. I és el que van fer.
Una altra cosa és el pas del comunisme al capitalisme. No hi havia, ni hi ha, cap manual que ho expliqui. (A l’inrevés, sí). Havel, per boca de Glucksmann, havia dit allò de “sortir del comunisme per tornar a la història” però ningú no sabia com fer-ho; probablement, Gorbatxov, tampoc. “Perestroika” i “glanost” eren dos conceptes incitants per als intel·lectuals d’Occident i per a la petita minoria que a Rússia somiava amb un règim basat en la separació de poders però de contingut eteri. Tampoc no hi havia cap model on agafar-se. Nosaltres, vull dir els catalans i espanyols que érem joves a la caiguda del franquisme, ens podíem emmirallar en els avenços aconseguits durant la Segona República tot i que, ja de grans, arribéssim a la conclusió que la majoria dels seus dirigents no quedarien absolts per la història. I el mateix es pot dir dels ciutadans dels Estats Units, d’Anglaterra o de França. Es poden emmirallar en els puritans del “Mayflower”, en la història del seu Parlament o en la Declaració del Drets de l’Home. En quin tsar o a quin experiència històrica es podien emmirallar els russos? Potser per això és tan difícil treure el cadàver de Lenin de la plaça Roja.
No podem esperar grans canvis en la situació política de Rússia. Putin ha posat en pràctica la versió més violenta de l’irredemptisme eslau després d’haver assumit les pràctiques més absolutistes del tsarisme i del comunisme. Gorbatxov queda, de moment, com una rara flor; una rara flor que, tanmateix, va possibilitar posar fi a una de les tiranies més criminals de tota la història de la humanitat.
Patriota és, segons el diccionari de
l’Institut d’Estudis Catalans, «una persona que ama la seva pàtria»; i pàtria
és «la terra on hom ha nascut». Si no
fos per la terrible herència que aquesta paraula ha deixat en la història del
món –i el que està passant a Ucraïna en seria una de les últimes mostres–
ningú no s’estranyaria que a una persona com Josep Espar Ticó li apliquéssim el
substantiu: patriota; patriota eficaç, patriota persistent. Per als ciutadans que estiguin interessats en
conèixer la personalitat i el pensament de Josep Espar Ticó més enllà de la
seva aparença de personatge vehement i hiperactiu, és molt recomanable la
lectura de Amb C de Catalunya, unes memòries. Permet resseguir
l’itinerari intel·lectual i vital del
nostre personatge des de l’assassinat del seu pare durant la Guerra Civil fins
a l’assumpció d’un catalanisme on el que acaba comptant és allò que es fa.
Naturalment, rere la hiperactivitat
incessant d’Espar Ticó hi ha un rerefons
espiritual i ideològic que passa per Raimon Galí, per exemple, i mossèn
Ballarín. Però allò que acaba comptant, per al conjunt de la societat, son les
realitzacions pràctiques que ell i els seus duen a terme: la campanya contra
Galinsoga; els fets del Palau; el Volem bisbes catalans; Cavall Fort; la fundació d’Edigsa; el Congrés de Cultura
Catalana; la creació del diari Avui.
Algunes d’aquestes iniciatives van
reeixir; d’altres, van fracassar; però la majoria d’elles, per no dir totes,
van significar posar un espai de catalanitat allà on n’hi havia cap o es manifestava forma devaluada i poc
rigorosa. Espar, i els seus, no eren uns
empresaris amb prou diners, o influències, per muntar una empresa de discos o
un diari i assegurar-ne una pervivència digna i potent. No. Els que podien fer
això estaven amagats com s’han amagat ara a València o a Madrid. Potser sí que el senyor Espar era un home catòlic i de dretes –i durant molts
anys això era pecat de lesa magnitud–
però devien ser unes dretes amb
ben poc poder perquè les autèntiques no
van jugar mai el joc que els van proposar aquest grup de patriotes catalans.
Jo vaig voler participar en el
naixement de l’Avui. Molt probablement, no érem els millors de la contrada. Però érem
–eren– els valents que es van arriscar a l’aventura. Els altres s’ho miraven
des de la barrera i encara, de tant en tant, es dignaven donar lliçons de periodisme. L’Avui va néixer com un rellogat amb dret a cuina –que deia en
Josep Maria Cadena–, és a dir, absolutament condicionat pel fet de no comptar
amb un suport financer adequat i amb una dependencia total de les necessitats
d’organització del diari que ens llogava la «seva» rotativa. Però Espar Ticó hi era. Hi era quan va sortir
l’Avui i hi era en tantes i
tantes iniciatives que han ajudat a fer de Catalunya el país que avui tenim, molt millor que aquell que ell va començar a conèixer els anys
quaranta del segle passat. Gràcies!
El Punt-Avui. 21 agost del 2022
La doble dissidència de Vicenç Altaió queda clara a Tardes de diumenge, l’últim llibre que
ha publicat. Així ens ho fa veure Josep Maria Salava Valldaura en el pròleg:
“Altaió ha heretat de l’avantguarda la importància de la transgressió en el
pensament i en l‘escriptura. (…) L’art es un sistema dissident de la norma
política i desplaça la llengua dins i fora la forma (…) Contra els convencionalismes
morals que encarcaren el pensament i l’ús dels idiomes, aquest escriptor entén
l’avantguarda com una perenne voluntat de transgressió lingüística”. Aquesta
era la revolució que predicaven els surrealistes: estètica i ètica; és a dir,
literària i política. I això és el que fa possible que en la trentena
d’entrevistes telemàtiques que Altaió
ens presenta aquestes dues transgressions convisquin d’una manera que sembla
inevitable. El cas més paradigmàtic podria ser el de Jordi Cuixart, el president
de l’Òmnium condemnat per haver organitzat una manifestació pacífica i, un cop
realitzada, encoratjar els manifestants a tornar pacíficament a casa. Altaió,
acompanyat de Pere Portabella, Esteve Riambau i Jordi Balló, visita Cuixart a
la presó de Lledoners i ell el veu “amb
la innocència que li agradava a Miró: amb les mans mullades de terra
humida”. Hermann Bonnin “ho observa tot
amb ulls de peix”; Biel Mesquida “és un
Salvat-Papasseit, un seny foll de la nostra santedat”; Carlos Pazos “relliga la seva condició de
l’artista triomfant i de l’artista apartat del triomf sobre la realitat” i en
Frederic Amat “carregat de totes les escriptures (de civilitzacions i llengües,
de memòria i de ruptures), l’art esdevé poesia de per si”.
Els
grans temes hi son presents. “Morir és deixar d’escriure” escrivia Joan Fuster.
Però “la ballarina –diu Altaió en el moment de la mort d’Arnau Puig—havia
marxat silenciosament fent puntetes amb els peus”. És clar que “llegir, mirar ,és parlar amb els objectes
dels morts. Mirar és escoltar” i aquí Altaió ha passat un d’aquests diumenges a
la tarda amb la mèdium Josefa Tolrà i Joan Brossa, sempre present. En el retrat
d’Alfredo Jaar, Altaió es pregunta si
podem fer res per salvar el món els que
no estem per fer culpable l’altre i ell
mateix sembla respondre en dir que “l’art porta molts segles convocant la
bellesa lliure i la desesperació al mateix temps”.
Algunes
d’aquestes frases podrien donar peu a assajos més o menys llargs, interessants
o lúcids. Perquè, en el fons, allò que
més ens crida l’atenció de Vicenç Altaió és que tot ell, figura i obra, és una
literatura; una literatura diríem que autònoma, per no escriure independent, de
l’acceptada comunament per part de la crítica i del públic. No és una tradició
inventada perquè compta, per exemple, amb els noms de Ramon Llull al
començament –i és un començament que poques literatures poden exhibir— i que
arriba fins a J.V.Foix i Joan Brossa per parlar de dos poetes que son
avantguardistes i clàssics a la vegada.
Louis Aragon va considerar que l’escriptura automàtica, és a dir aquella
que s’escriu com si la ma fos una mèdium que no fa sinó transmetre allò que la
ment ha intuït o somiat, sense cap obstacle ideològic o formal per entremig,
havia estat una de les troballes més revolucionàries dels surrealistes perquè
posava la capacitat de creació a l’abast de tots els ciutadans. Només
calia concentrar-se, deixar-se anar i
escriure. “Però si el resultat és una
merda –acabava advertint Aragon—
continuarà essent una merda per més automàtic que sigui el mètode d’escriptura
que heu utilitzat”. Quan diem que Vicenç Altaió és, tot ell, una literatura
volem dir exactament això: que es deixa anar per l’escriptura automàtica però
amb uns secrets ressorts –i, naturalment, uns amplíssims coneixements— que li
impedeixen caure en la banalitat o en un joc de paraules més o menys enginyós.
Els simbolistes van portar la metàfora el més enllà possible però sense trencar el fil que els unia al punt de partida,
a la llengua diguem-ne real. Els surrealistes sí que van trencar aquest fil per
intentar explicar amb més sensibilitat les noves realitats ideològiques i
socials: del desastre de la Gran Guerra –i Breton no va fer sinó les passes de
Tzara– i l’esvoranc monstruosament
inquietant que van dibuixar Freud i la psicoanàlisi. Altaió ve a ser un post-surrealista que ja pot no moure’s en cap ortodòxia,
tampoc la del surrealisme, perquè les
ortodòxies –ara sí– han perdut bona
part de la seva credibilitat. Això li permet una llibertat conceptual i
ideològica molt poc present, encara, en els nostres escriptors. En parlar de
l’artista Anna Malagrida escriu Altaió: “El llenguatge i l’art no son mers
instruments, son un ésser que pensa”. Un
ésser que pensa. Llegiu Tardes de
diumenge hi ho comprovareu.
"Amo les faules del filòsofs;