Xavier Rubert de Ventós ha estat entre sempre entre els primers de la classe. Fill d’un pare i d’una mare rics i cultes va ser educat a l’Escola Virtèlia on també van estudiar, entre altres, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca Junyent i Lluís Bassat. Jordi Pujol no en va ser mai alumne però sí confrare major de la seva Confraria. Eren el millor de cada casa en uns anys –finals dels quaranta, principis dels cinquanta– on tot, o quasi tot, estava en runes. Virtèlia constituïa una excepció, un refugi creat per antics mestres de la Mutua Escolar Blanquerna, catòlics que es movien en l’òrbita de la Federació de Joves Cristians.
La biografia de molts d’ells, si més no de tots el que acabo de citar, demostra que ben aviat van ser conscients de la seva condició de membres de l’elit potser perquè ja havien llegit, o els havien explicat, la paràbola dels talents: qui més en té, més n’ha de donar. I si de la seva generació en Xavier Rubert de Ventós va estar entre els primers, en el seu camp específic, el de la filosofia, i per extensió el del pensament va ser, sense dubte, el primer. A l’hora de parlar dels grans temes de la vida i de la mort, i dels petits temes de la vida quotidiana, i de la manera com ens podem organitzar políticament i socialment, i de Catalunya i Espanya, i dels límits i el futur de la ciència i la tecnologia, ha estat una de les persones més brillants que he conegut. En els llargs anys de la Guerra Freda i l’antifranquisme, quan semblava difícil que un intel·lectual es desmarqués de la línia ideològica que assumia, en Rubert de Ventós anava per lliure. En el terreny de la política això li va costar força disgustos entre els seus amics i correligionaris socialistes. Però no parlo només de política. Em refereixo a qualsevol qüestió d’actualitat sobre la qual, pel motiu que fos, ell era interrogat. Davant d’una pregunta capciosa o sobre un tema realment complex ell era capaç d’improvisar una resposta que feia pensar i dotada d’una lògica que no necessitava de gaires aclariments posteriors. En Rubert de Ventós ha estat un gran comunicador, amb ganes de fer-se entendre. En això s’assemblava més a la manera de fer nord-americana que als costums dels intel·lectuals francesos.
Aquesta llibertat de pensament el situava fora de l’òrbita de la Modernitat, que va ser el pensament imperant durant molts anys. Ell creia en el progrés però no en la il·lusió que els homes i les dones caminàvem de la cova al paradís. No és que abjurés del marxisme sinó que havent conegut de prop la universitat nord-americana se sentia molt lluny de Lukacs, Sartre o qualsevol altre d’aquests pensadors que buscaven la pedra filosofal –mai més ben dit– en un sistema ideològic del tot coherent i tancat. En aquest sentit, Rubert de Ventós se situava en la línia de la postmodernitat i n’és una prova els articles que, de la mà del seu mestre Josep Calsamiglia, va dedicar a Joan Crexells, a qui qualifica de precursor d’aquest moviment, al diari Avui, el gener del 1981. Alguns polítics o pensadors podrien haver imaginat que Xavier Rubert s’erigiria en el bel·licós refutador del pensament marxista majoritari en els ambients universitaris i culturals del país, però això no va succeir. Potser li faltava punch. Potser simplement va preferir passar de llarg.
Tal com també va fer el seu íntim amic Pasqual Maragall, en Xavier Rubert va evolucionar del socialisme a l’independentisme. No va ser una travessia fàcil com ell mateix ha explicat. Tanmateix, aquest és un episodi crucial per entendre la situació actual del país. Mentre la idea independentista quallava en els sectors més radicals, i més joves, de Convergència, els intel·lectuals del PSC s’ho miraven de reüll. Allò no podia sortir bé perquè, en el fons, aquella era una aspiració de menestrals amb mentalitat botiguera i escassa visió política. Ells, en canvi, eren els més preparats, estaven avesats a tractar amb el poder i, a més, a Madrid hi tenien uns col·legues amb qui congeniaven i que entenien perfectament el problema català fins al punt de proclamar que acatarien allò que aprovés el Parlament d’aquí. Esquematitzo, ja ho sé, però no dic cap mentida. Perquè l’important és que quan es va demostrar que el PSOE de Madrid no estava per defensar la reforma de l’Estatut, van ser els dirigents menys catalanistes del PSC, i que no formaven part de l’elit sinó molt sovint de la militància del Baix Llobregat, els qui van conspirar contra Pasqual Maragall fins a fer-lo fracassar en el seu intent. Mai no és gaire recomanable humiliar en públic aquells que es creuen, i ho són, els més intel·ligents, els més preparats. Menys encara quan la situació que es pretenia solucionar presentava esquerdes de feia temps. En tot cas, és evident que el fracàs de la reforma de l’Estatut va accelerar l’assumpció de l’independentisme per part de persones que fins aleshores, per la classe social a la qual pertanyien, per formació intel·lectual, i per ideologia estaven convençudes que podrien ajudar a modificar de forma substancial les relacions entre Catalunya i Espanya sense cap trencament radical. Xavier Rubert de Ventós va ajudar de forma decisiva a formular les bases d’allò que ell en deia un independentisme no nacionalista. I van confluir dos corrents ideològics –el provinent del federalisme i el provinent del carlisme, per dir-ho en termes també simplistes– que van fer possible l’eclosió de l’1 d’octubre i les seves conseqüències.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Fa uns dies TV3 va passar en horari nocturn la pel·lícula Quico Sabaté: sense destí, protagonitzada per Roger Casamajor, escrita per Mireia Llinàs i dirigida per Sílvia Quer. Finalment vaig decidir veure-la i no en vaig quedar decebut. I dic finalment perquè la figura d’en Quico Sabaté em segueix despertant una admiració contradictòria que em resulta difícil d’explicar a mi mateix. Perquè, d’una banda, el podem considerar un heroi. Ell no es va donar mai per vençut i al contrari de tants altres personatges d’aquí i de fora d’aquí que predicaven la Revolució i no la feien, ell feia la Revolució –o intentava fer-la– però no la predicava, perquè de predicar no en sabia gaire per no dir gens. Però fer la Revolució vol dir practicar la violència i practicar la violència vol dir matar. No podem admirar el Ché i declarar-nos pacifistes en el conflicte d’Ucraïna. Sabaté va ser l’autor o va participar en la mort de sis persones en enfrontaments no directament relacionats amb la seva activitat guerrillera. Marcel·lí Massana va ser l’únic dels quatre cappares maquis –els altres tres eren Josep Lluís Facerias, en Quico Sabaté i Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”– que va morir al llit. Mossèn Dalmau i jo vam tenir ocasió de sopar amb en Massana en un bar de Montjuic quan acabava de tornar de l’exili. En parlar de l’ús de la violència el vell guerriller ens va dir: “Quan portes una pistola cal tenir molta sang freda per no fer-ne un mal ús”. Ho deia amb coneixement de causa. L’octubre del 1949 el grup que ell encapçalava havia matat, sense provocació prèvia, tres persones –entre elles un capellà– en una casa de Lluçà (Osona), un crim absolutament injustificable. L’octubre del 1978, quan va tenir lloc aquell sopar, aquest triple crim, del qual aleshores encara alguns en teníem noticies poc concretes, sobrevolava la taula.
Però, a la vegada, alguns dels episodis protagonitzats per Sabaté el situen al costat dels personatges mitificables de la nostra història més recent tal com reconeix l’historiador anglès Eric Hobsbawm que ha estudiat a fons el tema dels bandits contemporanis. “Para arreglar lo de los tranvías/id a buscar a Facerías./Contra el Requeté/viva Sabaté” deien algunes de les octavetes que cridaven a la vaga del 1951. Sabaté havia fabricat una mena de llançacoets per poder tirar des d’algun terrat propaganda antifranquista amb una certa impunitat. En una de les moltes ocasions en què es va trobar a Barcelona sense diners va atracar una botiga de roba i, pistola en mà, es va endur 4000 pessetes. Segons que explica el seu biògraf Antonio Téllez quan el cop que havia preparat va reeixir va tornar aquests diners. El 22 de desembre del 1956 Sabaté i la seva colla van dur a terme un dels atracaments que més ressò van tenir. De la seu central de l’empresa Cubiertas y Tejados, al carrer Lincoln, prop de la Via Augusta, es van endur prop d’un milió de pessetes. Era el dia de la paga doble. D’aquest atracament se n’han dit i escrit diverses versions. Jo conec, de viva veu, la de Josep Artigal, cosí germà de la meva mare, un dels fundadors de l’editorial Nova Terra, que treballava a Cubiertas y Tejados al departament de caixa. Era el que se’n deia un obrer de camisa i corbata. En Josep Artigal explicava que en Sabaté va entrar, va treure la metralleta que portava sota la gavardina i es va presentar “Sóc en Quico” així, en català. I va afegir: “Això no va per a vosaltres”.
Però allò que sense dubte li va proporcionar la condició de mite universal va ser el seu últim viatge a l’interior que va acabar a Sant Celoni on va ser mort per un membre del sometent local després d’una fugida èpica des del seu amagatall de prop de Banyoles. Aquesta mort va donar la volta al món. Va ser portada d’algunes de les revistes més importants dels Estats Units i Fred Zinemann en va fer una pel·lícula. El film és del 1964 però no es va poder estrenar a Espanya fins al 1979 amb el títol “Y llegó el día de la venganza”. Està protagonitzada per Gregory Peck i Anthony Quinn. A les pàgines de l’Avui vaig explicar, en aquell moment, les claus de la pel·lícula, que va passar força inadvertida. L’any 1972 Antonio Téllez va publicar en una editorial amb seu oficial a París i que duia el nom de Belibaste –nom de l’últim dirigent càtar, detingut a Catalunya i executat a Carcassona– la seva biografia sobre Quico Sabaté. Al cap de dos anys publicaria, ja a Ruedo Ibérico, la de Josep Lluís Facerias. Recuperada la democràcia, vaig fer uns tímids intents per treure la biografia de Sabaté en llengua catalana. No ho vaig aconseguir. No interessava ni a les editorials més o menys catalanistes ni a les editorials més o menys marxistes, que son les dues forces ideològiques que van prevaldre a Catalunya a la caiguda del franquisme.
En el número 20 de la revista “Nueva historia”, editada pel Grup Planeta, corresponent al setembre del 1978 es publica un ampli reportatge sobre l’últim viatge de Quico Sabaté des que passa la frontera per Costoja, on havia tingut un dels seus refugis més segurs, fins que es produeix l’enfrontament amb la guàrdia civil al Mas Clarà, prop de Banyoles. I al costat, un article d’Antonio Téllez sobre Sabaté i la guerrilla anarquista. En l’enfrontament del Mas Clarà van morir els quatre acompanyants de Sabaté, un tinent de la guàrdia civil i ell mateix va resultar greument ferit tot i que es va poder escapar. El reportatge ocupa la portada i deu pàgines de l’interior. I està escrit per qui signa aquestes ratlles. És el resultat del viatge que setmanes abans havíem fet el meu germà Manel, aleshores ja un expert muntanyenc; el seu amic Joaquim Roure, banyolí que coneixia el terreny i que es va ocupar també de les fotografies; la meva dona Maria del Carme i jo mateix en qualitat d’inductor. Crec que és la primera vegada després de la mort de Franco que es parla d’aquest viatge i de Quico Sabaté d’una manera no insultant ni condemnatòria. Substancialment, no aporta dades noves de les que Téllez inclou en el seu llibre. Tanmateix, Téllez va escriure des de Perpinyà, on vivia exiliat, i nosaltres vam fer el viatge a peu i això ens va permetre explicar detalladament l’itinerari que els maquis van seguir i recollir alguns testimonis orals. Per exemple, el paper d’un carter rural –en el reportatge en dèiem fins i tot el nom– que sembla que va ser el primer en advertir a la guàrdia civil de Besalú de la presència de cinc sospitosos. I del viatge em vaig quedar amb el dubte de saber què va passar exactament al Mas Clarà. Van morir els quatre acompanyants d’en Quico en l’enfrontament? A la pel·lícula de Sílvia Quer el més jove de tots és executat davant mateix del mas d’un tret al cap quan ell ja s’ha rendit. És molt probable que aquesta escena sigui exactament verídica. Però els altres tres maquis van morir en l’enfrontament o també van ser morts posteriorment a sang freda? Franco havia remodelat feia pocs mesos el govern i el que menys li convenia era un judici on la pretesa modernització del règim quedés en entredit. Potser és un episodi que mai s’acabarà d’aclarir.
En alguna banda he llegit que aquest any 2023 queden lliures de drets les obres de Stefan Zweig i que, per tant, fàcilment es podran multiplicar les edicions dels seus llibres. En efecte, fa 80 anys, concretament el 22 de febrer ell i la seva segona esposa, Lotte, es van suïcidar a la casa de Petrópolis (Brasil) on havien trobat refugi durant la Segona Guerra Mundial. Zweig ha estat, per a mi, un mestre tot i que tinc la temptació d’escriure “el mestre”. Les seves biografies son les que jo he pres com a model a l’hora d’escriure les meves. Només si ens emmirallem en els grans noms podem apropar-nos a la seva sola de sabata. Però l’ambició no ha de faltar si de veritat ens creiem que els escriptors catalans –també el biògrafs– juguem a primera divisió.
Zweig és un excel·lent novel·lista –amb peces tan brillants com Mendel, el de los libros— i per això és capaç d’atrapar el lector des de la primera ratlla, i no deixar-lo fins a l’última, sense perdre ni un gram de rigor històric. Un exemple d’aquest rigor històric és la biografia de Maria Antonieta, una de les meves preferides (Jo tinc la segona edició publicada per Juventud l’any 1936). Ara, a la majoria de nosaltres el nom de Maria Antonieta no ens fa ni fu ni fa i potser només la recordem com una reina que va acabar a la guillotina. Però durant molts anys va ser el centre d’una tossuda controvèrsia entre els seus partidaris i els seus detractors. Els primers la tenien com una de les víctimes més injustes de la Revolució Francesa. Els segons la consideraven un exemple de la frivolitat dels monarques de l’Antic Règim que dilapidaven fortunes en capricis perfectament prescindibles mentre el poble es moria literalment de gana. Doncs bé, Zweig, amb arguments irrefutables, contradiu aquestes dues posicions i construeix la biografia més versemblant de Maria Antonieta fins al punt que serveix d’inspiració a la pel·lícula que Sofia Coppola n’ha fet no fa gaire temps. Maria Antonieta, sí, va començar com una reina frívola –i Zweig n’enumera les raons– però quan va arribar la Revolució va esdevenir molt és lúcida que el seu il·lús marit. I certifica que va mantenir relacions íntimes amb el comte Fersen i ho pot fer perquè aconsegueix llegir determinats paràgrafs d’algunes de les cartes que els dos amants s’havien escrit i que els partidaris monàrquics havien fet esborrar. El nostre escriptor les pot llegir gràcies a l’aplicació de tinta simpàtica.
Pel que fa a la seva capacitat literària al meu entendre un dels episodis més magistralment descrits a Elmon d’ahir és quan, just acabada la Primera Guerra, Zweig decideix deixar Suïssa i tornar a Àustria. I a l’estació fronterera de Feldkirch, en el moment de canviar de tren, veu arribar un lent comboi especial on viatgen, camí de l’exili, l’emperador Carles i la seva família. Potser sí que Zweig i el tren de l’emperador van coincidir en aquella estació però les probabilitats que això passés son poques, entre altres raons, perquè Carles va entrar i sortir d’Àustria diverses vegades en el seu intent de conservar la corona i no sempre ho va fer de forma gaire solemne. A Zweig, però, li interessava construir, o reconstruir, una escena diguem-ne definitiva que servis de metàfora a la fi de tota una època. I ho va aconseguir. El lector s’hi veu, en aquella estació. És la diferència que hi ha entre la veritat i la versemblança i que autors com Josep Pla han sabut crear amb tanta saviesa literària.
Les ombres del mestre provenen no del que va escriure sinó del que no va escriure, i de com va morir. No va escriure mai una condemna clara, rotunda i explícita del nazisme, tot i que ell, entre altres raons per la seva condició de jueu, n’havia estat una de les víctimes. El nazisme, com és sabut, el va obligar a l’exili; primer, a Anglaterra i després –amb un breu parèntesi a Nova York– al Brasil. Alguns dels escriptors més destacats del moment –que es trobaven també a l’exili– el van pressionar de manera insistent però ell no va alterar la seva posició. Encara traumatitzat pel suïcidi d’Europa que va significar la Primera Guerra Mundial –on va jugar un paper destacat a favor de la pau– ara volia evitar la guerra de totes, totes, i fins a l’últim moment va mantenir l’esperança de poder-ho fer. Quan Hitler, finalment, va envair Polònia, va entendre que el seu món, el mon d’ahir, s’havia acabat per sempre més. Es va suïcidar al cap de pocs dies que les tropes japoneses, després d’una batalla espantosa, conquerissin Singapur. Això passava la segona setmana del febrer del 1942. Churchill, que n’havia vist de tots colors, va qualificar aquesta derrota com “el pitjor desastre de la història militar britànica”. I no li faltava raó. En aquell moment, i tot i que els Estats Units ja havien entrat en guerra, el nazisme d’Alemanya i l’imperialisme del Japó semblaven imbatibles. Poques setmanes després, concretament el 3 d’abril, també se suïcidava a Buenos Aires la periodista catalana Irene Polo. Per a les seves biògrafes, Glòria Santa Maria i Pilar Tur, Irene Polo també se sentia molt desanimada per la situació internacional –que entre altres coses feia impossible el seu retorn a Europa– i en una de les últimes cartes que escriu recull el suïcidi de Zweig.
Però el doble suïcidi de Petrópolis no va deixar de suscitar crítiques. En primer lloc perquè poca gent sabia –si és que ho sabia algú– que Lotte, la segona esposa de Zweig, patia una malaltia incurable que, en certa manera, justificaria el seu suïcidi. De forma majoritària es va entendre que va voler acompanyar el seu marit en l’acte de posar fi a la seva vida i jo recordo, per exemple, les crítiques que en feia Maria Aurèlia Capmany que comparava la mort de Lotte a la d’aquelles princeses orientals que eren obligades a suïcidar-se per ser enterrades al costat dels seus marits quan aquests morien. I per als intel·lectuals i escriptors compromesos en aquell moment en la lluita contra el nazisme el suïcidi de Zweig no va deixar de ser un acte de covardia o, per dir-ho d’una manera més suau, un acte ben poc exemplar. Així ho escriu, per exemple, Thomas Mann en una carta que envia a Friederik Zweig, la primera esposa del biògraf, el setembre del 1942 inclosa en el llibre Destellos de vida. Memorias publicat per “Papel de liar” l’any 2009. “Me cuenta usted –diu en referència a Zweig– que su esposa padecía una enfermedad incurable (algo que desconocía) y que tal circunstancia contribuyó decisivamente a decidir la muerte en común. ¿Por qué no lo dejó dicho, en lugar de declarar que el motivo de sus actos fue su desesperación con el presente y el futuro? ¿No era consciente de su responsabilidad frente a los cientos de miles de persones que colocan su nombre entre los de los más grandes, y para quienes su despedida habrá necesariamente de tener un efecto deprimente? ¿Frente a los muchos que compartían su sino en el mundo pero para los que el exilio era infinitamente más duro que para él, escritor de éxito sin preocupaciones económicas? ¿Consideraba su vida una cuestión privada? Se dijo acaso: “Sufro demasiado, Comprendedlo. ¿Me voy”? ¿Tenía derecho a conceder al archienemigo el honor de que otro más de los nuestros, enfrentado a la “renovación violenta del mundo”, plegase velas, concediese la derrota y se suicidase? Tal es la interpretación de los hechos, y el valor que tienen para el enemigo. Pero fue lo suficiente individualista como para no preocuparse por ello”. Vuitanta anys després les preguntes de Thomas Mann continuen interpel·lant-nos.
La guia oficial sense la qual a hores d’ara es fa molt difícil visitar les runes del poble explica que la mare de Joan Manuel Serrat va néixer a Belchite. Però en ares a una irritant equidistància no explica res més. I el que va passar és que en el moment de l’entrada dels “nacionals”, la noia va córrer a avisar els seus oncles del perill imminent que els assetjava. Però quan va arribar a la casa on vivien ja els havien assassinat. Amb els seus pares va passar el mateix: quan va aconseguir trobar-los, ja estaven morts. Aleshores va decidir fugir camps enllà fins arribar a Barcelona on, al cap dels anys, es va casar amb un obrer català que havia militat a la CNT. Podem discutir si Catalunya és o no és un país bilingüe, però del que no podem dubtar és que el nostre cantant, com moltes altres persones nascudes al nostre país, sí que ho és de bilingüe. Perquè, doncs, no hauria de cantar en castellà si aquesta era la llengua de la mare?
L’any 1967 jo tenia 20 anys i treballava a El Noticiero Universal. El diari em va enviar a fer la crònica del primer –o potser el segon—recital de Joan Manuel Serrat al Palau de la Música. Jo ja coneixia algunes de les seves cançons d’haver-lo vist actuar amb el Setze Jutges i d’haver escoltat algun dels seus primers discos d’aquells que només tenien quatre composicions. Però allò va ser diferent. Vaig rebre un impacte absolutament inesperat fins al punt que la distància entre la meva professionalitat i els meus sentiments va quedar del tot esborrada. Va cantar “La tieta” i jo, en la meva crònica, vaig titular “Les tietes” perquè jo tenia dues tietes, germanes, que eren exactament igual a les que Serrat descrivia en la seva magistral cançó. Ara, de gran, he sabut que la cançó està inspirada en una de les mestres que el cantant havia tingut de petit i d’aquí, per exemple, la frase final on parla de “la senyoreta” que és com els nens i nenes dels anys cinquanta les anomenàvem. Durant un temps dubtava de si Serrat havia conegut realment les meves ties perquè una d’elles treballava al despatx d’un “advocat gandul”–¡i, efectivament, ella es feia l’estreta!– i l’altra, que era la meva padrina, em comprava el palmó per Rams i em donava vint durets per posar a la llibreta. I a “Temps era temps” Serrat fa una descripció de la Barcelona de finals dels cinquanta tan exacta com la que jo puc recordar: el consultori de la senyora Francis, que escoltàvem cada tarda al tornar de l’escola; la Formación del Espíritu Nacional –i encara em sé de memòria el Cara al sol- -; el concurs “Lo toma o lo deja” que seguíem amb fruïció; o el rètol, per a mi incomprensible, que deia “Gomas y Lavajes”. Aquest rètol s’exhibia a l’aparador d’una de les botigues que passava amb les meves ties, les de la cançó, quan em portaven a dinar a Can Vinyeta, un restaurant familiar situat a l’entrada del carrer d’en Robador on, segons elles, feien els millors canalons de Barcelona i on també dinava una de les vedettes del Molino –Nati Mont–, que elles miraven de reüll. I podria explicar també com em va emocionar la primera vegada que vaig sentir, en un recital de Serrat a Barcelona, com tot el públic corejava els versos de Machado que ell havia musicat. Machado convertit, amb tota justícia, en un poeta popular. Quedava lluny –però potser només en feia cinc o sis— aquell any en què la meva dona i jo vam arribar a Sòria en auto-stop i ens vam fer obrir l’aula on Machado havia donat classes, d’on semblava que ningú no havia tret la pols, i després vam llogar una barca i vam remar pel Duero amb els versos del poeta a la mà.
Si explico tot això és per dir que, per fortuna, no sóc crític musical i que això m’estalvia una valoració objectiva de les cançons de Serrat. Els mestres en literatura i en periodisme ensenyen que, fins i tot en els relats més pretesament autobiogràfics, cal dominar la narració i no deixar-se endur pels sentiments. Però en el cas de Serrat això es fa difícil perquè algunes de les seves cançons molts les tenim enganxades a la pell, al marge de la nostra voluntat. Cadascú té el seu propi Serrat i això és una cosa que només aconsegueixen els grans artistes. Gràcies, Serrat, per les teves cançons i oblidem aquells que volem fer aquest país més petit del que ja és.
"Amo les faules del filòsofs;
