Els resultats de les eleccions del diumenge 28 de maig costen molt de pair. Per als qui ens mirem la política des d’una certa distància –i, per tant, sense moltes de les dades que manegen els analistes més o menys professionals– el més sorprenent, i decebedor, ha estat el triomf del PP a la Comunitat Valenciana i a les Illes Balears. En aquests dos territoris el PSOE ha perdut les eleccions no per la seva mala gestió sinó perquè ha fet forat la confrontació ideològica en els termes en què la proposava el PP. En el moment d’escriure aquestes ratlles ho acaba de dir Feijoo: o Pedro Sánchez o Espanya. I els valencians han picat l’ham. A mi, francament no em cap al cap. A la llengua catalana a València no li espera res de bo ni en el camp de l’ensenyament ni en el de la promoció dels escriptors. La projecció dels escriptors valencians –i mallorquins– a través de l’Institut Ramon Llull torna a estar en perill.
El cas valencià només és una de les conseqüències de la ideologia del actual Partit Popular. Com ja he escrit en altres ocasions, una de les obsessions de Nèstor Luján era l’anomalia política que suposava l’existència d’una dreta espanyola amb tan tuf franquista com la que finalment es va consolidar. En els primers moments de la Transició, aquesta dreta va restar aixoplugada sota les amples ales de la UCD. Quan es va veure que no passaria res, que no hi hauria cap judici, ni que fos simbòlic, al voltant dels crims del franquisme i de la repressió generalitzada que el caracteritzava, aquesta dreta va anar ocupant posicions dins del PP fins a fer-se’l seu. Dins del PP hi deuen haver militants, i quadres del partit, amb un sentiment democràtic arrelat. Però s’ha acabat imposant la línia més retrògrada. I que quedi clar: Fraga era més moderat d’Aznar. Fraga va votar a favor de la Constitució. Aznar s’hi va manifestar en contra i s’hi va abstenir.
Els resultats de les eleccions del diumenge han confirmat l’èxit de la visió de la política com un auto sacramental. Els que retornen al parlamentarisme, com els partits bascos que no condemnaven ETA, o els independentistes catalans, no son benvinguts a l’activitat política espanyola, com resultaria el més lògic i convenient, sinó condemnats a l’ostracisme. Es fa realitat l’Espanya incapaç d’admetre la discrepància: l’exclusió dels jueus, del moriscos, dels afrancesats.
Però la situació de Catalunya també és causa de desànim. Tenim un govern fràgil des del punt de vista parlamentari; amb un president capaç però que no és el líder del partit –i els líders son els que acostumen a tallar el bacallà– i amb un gabinet amb consellers i conselleres que semblen posats en el càrrec més per la seva actuació política en els mesos turbulents del procés independentista que no pas per la seva competència en la gestió dels temes que els toca dirigir i administrar. En aquestes eleccions, ERC ha perdut més de 300.000 vots; la CUP, 43.000; i Junts per Catalunya, una mica més de 5.000. Això ha comportat, entre altres coses, que ERC perdés les alcaldies de Tarragona, Lleida i Sant Cugat . El PSC es consolida com un partit amb la directa posada de cara a les eleccions al Parlament espanyol que acaba d’anunciar Pedro Sánchez i projecta la seva ombra cada vegada més allargada cap al Palau de la Generalitat. Des d’una perspectiva mínimament neutral, costa molt no atribuir a les ziga-zagues de l’actual direcció d’ERC, i al seu líder màxim, la responsabilitat més alta en aquest fracàs. Però ben altrament ningú, entre els militants, simpatitzants o col·laboradors en els mitjans de comunicació afins, sembla haver demanat explicacions.
Alberto Nuñez Feijoo
Xavier Trias
La victòria de Xavier Trias a Barcelona és una bona notícia. Trias és un polític amb una àmplia experiència, que ha gestionat amb encert àrees tan complicades com la sanitat i el mateix ajuntament de Barcelona, amb una consciència social molt més profunda que molts dels polítics que s’auto-proclamen d’esquerra, i que és capaç d’escoltar. La seva victòria és una bona notícia no tan sols per aquells que l’hem votat sinó per al conjunt de la ciutat. Al marge del judici que puguin merèixer les seves actuacions concretes, l’error d’Ada Colau ha estat governar des d’una superioritat ètica que en cap cas justificada. Declarar-se “d’esquerres i progressista” com a argument per tornar a ser alcaldessa constitueix una utilització barroera dels grans conceptes ideològics devaluats justament per bona part de les esquerres europees del segle XX. Colau és una gran parladora. Té allò que els experts en diuen “relat”, que és allò que li falta al futur alcalde Trias. O sigui capacitat per anar més enllà de la simple administració i assumir un discurs que, sense ser entabanador, sigui capaç de suscitar uns certs ànims entre els ciutadans. Que, en aquests moments, bona falta ens fa.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Vaig començar a entendre que Putin era un personatge molt més complex del que, de lluny, podia semblar després d’haver llegit Limónov que no és cap llibre d’història sinó un text escrit per Emmanuel Carrère, aquest biògraf que es fa passar per novel·lista. Limónov va ser un personatge de carn i óssos, encara viu, quan Carrère en va publicar la biografia (395 pàgines en l’edició castellana d’Anagrama). Putin no és, en absolut, el personatge central de l’obra però Carrère es cuida prou de presentar-lo com un boig o un home sense importància. En el llibre queda clar que Putin s’ha auto imposat la missió de retornar als ciutadans de Rússia l’autoestima col·lectiva, l’orgull de ser una de les nacions més fortes del món, i que com a tal ha de ser respectada. Aquest punt de vista és aprovat, i celebrat, per un sector molt nombrós –majoritari?– de la societat russa.
Vladimir Putin
Després d’haver publicat Los europeos i La revolución rusa (1891-1924) ens arriba, ara, la versió castellana de La historia de Rusia. L’autor d’aquests tres llibres és Orlando Figes, historiador, professor de la universitat de Londres. Jo els he llegit amb l’explícita admiració que em mereixen aquesta savis universitaris anglosaxons, els millors en la seva especialitat, que escriuen a favor del lector comú i procuren no perdre’l a la cinquena ratlla. Aquest darrer llibre de Figes està escrit, o acabat, després que les tropes russes entressin a Ucraïna i l’autor no desaprofita l’avinentesa per relacionar alguns dels trets més significatius de la història de Rússia amb la política de Putin. Així, per exemple, la invasió dels mongols del segle XIII té com a conseqüència, dos segles després, el dibuix, al territori d’Ucraïna, de dues zones d’influència: la dels principats del sud-est que queden sota la influència de Polònia i Lituània, que acabaran per tenir models polítics occidentalitzats; i la part nord-oriental més influïda per Rússia i, per tant, menys permeable als valors europeus. L’emperador Pere I de Rússia (1672 – 1725), conegut com Pere el Gran, es proposa l’europeïtzació de Rússia i aquest –escriu Figes– és un intent inacabat però que marca, des d’aleshores, la història d’aquell país. En la seva esplèndida biografia sobre Lenin, la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, mare del biògraf-novel·lista, diu que aquest era l’objectiu que també inspirava l’actuació revolucionària del líder bolxevic i Figes subratlla l’explicita admiració de Putin cap aquell emperador. Però perquè fracassa aquest intent d’europeïtzació de Rússia? Figes ho té clar: perquè, a manca d’una societat dinàmica, amb estaments i institucions pròpies, l’Estat s’erigeix en l’únic motor possible de les preteses reformes polítiques i això les condemna al fracàs tant en el temps de Pere el Gran com després de la victòria bolxevic. Per als qui formem part d’una generació que durant molts anys vam llegir la història en clau ideològica, la demostració de la línia de continuïtat existent el règim tsarista i el règim comunista que el va substituir constitueix –tot i que intuïda– una novetat revolucionària. Ens permet encaixar amb més versemblança les diverses peces que formen el trencaclosques de la història de Rússia. Aquesta línia de continuïtat es fa perceptible, per exemple, pel que fa a la relació d’una bona part dels ciutadans russos amb els seus líders. Els tsars esdevenen els màxims representants de Déu a la Terra i tenen com a prioritat ocupar-se del benestar del seu poble. Son el boiars, els nobles propietaris de les terres o els funcionaris del Partit els qui actuen de forma brutal contra els camperols i la classe treballadora; a l’esquena –però– de Pere el Gran, de Stalin o de Putin. El convenciment de la bondat diguem-ne intrínseca dels líders màxims és un convenciment força més extens del que podria semblar. Quan a la muller de Molotov, un dels col·laboradors més directes de Stalin, la treuen, al cap d’uns dies de la mort del dictador, de la presó on el líder soviètic l’havia dut, sense cap mena de judici per entremig, ella comenta: “Ja sabia que Stalin em trauria així que ho sabés”.
Pere I, el Gran
Les lleis que subjectaven els pagesos de la terra sense pràcticament possibilitat d’emancipació son el precedent més semblant a les grans col·lectivitzacions dutes a terme per Lenin i Stalin en les quals van tenir un paper molt actiu els funcionaris del Partit. Assassinats, per ordre de Stalin, la majoria de dirigents bolxevics, aquests funcionaris procedien de les escoles i de l’escalafó administratiu creat després de la revolució de 1917. I son els qui van dirigir Rússia després de Stalin: Khrusxov, Bréjnev, Gromiko i Kossigin, citats per aquest ordre per Figes. L’anomenada revolució bolxevic no va instituir la dictadura del proletariat sinó la dictadura de la burocràcia
Enfront dels qui han pretès l’europeïtzació de la política i la societat russes es troben aquells que reivindiquen uns pretesos valors propis dels pobles eslaus que inclou la convicció que Rússia ha d’oposar-se al pensament que ha triomfat a Occident i reivindiquen el paper del cristianisme i d’una certa mística. Figes ja havia tractat el tema en el seu anterior llibre —Los europeos– en contraposar el pensament de Turguénev al de l’últim Gógol. Ara insisteix en el tema i el situa en el rerefons de l’actuació de Putin. És un pensament que té una notable acceptació entre la societat russa com ho prova el posicionament de l’actual patriarca de la seva església ortodoxa i, només fins a cert punt, el de Soljenitsin, que volia per a Rússia una estructura política democràtica –i prou que en va pagar el preu–. I, a la vegada, reivindicava aquells suposats valors de l’eslavisme, una barreja de mística i de missió històrica capaç de justificar les agressions territorials més injustificables. Però estaria bé que, ni uns ni altres, utilitzessin el nom de Soljenitsin en va.
Figes també es mostra crític amb el paper que la OTAN i la Unió Europea van jugar després de la caiguda del comunisme i la desvertebració de la URSS. “En lugar de atraer a Rusia hacia un nuevo pacto de seguridad para Europa, la OTAN la mantuvo aislada. Estados Unidos y sus aliados del Atlántico Norte se comportaron como si hubieran sido los “ganadores” de la Guerra Fría y Rusia, la potencia “derrotada”, no debiera ser consultada sobre las consecuencias de la crisis soviética en las regiones en los que los rusos tenían intereses históricos”. Admetem que això va anar d’aquesta manera –ho admet fins i tot George Kennan, el polític nord-americà que va donar forma a la política de contenció de la URSS durant la Guerra Freda–. Però, ¿amb quins arguments els dirigents europeus i nord-americans podien imposar una política de neutralitat als països bàltics o a Polònia si cada vegada que Rússia havia esternudat ells havien estat envaïts i massacrats? També en aquest cas la memòria històrica ha resultat decisiva per situar les coses en el punt on ara, per desgràcia, ens trobem.
He llegit el darrer llibre publicat per Jordi Graupera, La perplexitat, amb una gran atenció. Recordo que ell formava part dels joves talents que rondaven —no sé si en qualitat d’adherits o simpatitzants– per la fundació “Catalunya Oberta”, el think-tank creat per Lluís Prenafeta, que agrupava el catalanisme liberal i que jo, per raons que ara no venen al cas, tan trobo a faltar. Entre aquells joves talents, Salvador Sostres, Bernat Dedeu, Enric Vila i Astrid Bierge. “Catalunya oberta” va funcionar entre el 2001 i el 2017 i, com és natural, cadascú d’aquests aleshores joves ha seguit la seva via. Sorgit, per raons familiars, de “la marmita” de Convergència, com ell mateix declara, Jordi Graupera és, en l’actualitat, professor de filosofia, periodista i polític. A les eleccions municipals del 2019 va ser el cap de llista de la candidatura “Barcelona és capital” però no va aconseguir el mínim de vots necessaris per entrar al consistori.
Tal com em passa quan llegeixo els articles de Bernat Dédeu, de Jordi Graupera m’agrada, d’entrada, la seva ambició; una ambició sustentada en uns coneixements substantius, és a dir, no efímers, no situats a la cresta de l’onada ideològica de torn, sinó en una curiositat universal a la recerca de les preguntes de sempre que, per general, no tenen resposta o no la tenen fàcil. És en aquest context, que el llibre de Graupera analitza tres complexitats. La complexitat personal, derivada del seu àmbit familiar, de la seva biografia; la complexitat històrica, en aquest cas, a partir de l’arribada a la Casa Blanca del president Obama–; i la complexitat filosòfica, que intenta explicar-nos les qüestions eternes, i no tant –que consti– d’on venim sinó cap on anem, si és que anem cap algun lloc. És un llibre dens, entre altres motius perquè la combinació de les tres perplexitats no sempre pot despertar el mateix interès en el lector.
Potser per deformació professional –els periodistes son els historiadors del present, i la definició no és meva sinó del senyor Albert Camus– la part que més m’ha interessat és la històrica. Graupera explica amb claredat i coneixement l’evolució dels líders històrics, des del segle XIX, de la comunitat negra, o afro-americana, com ara se n’ha de dir amb molta més precisió; d’on venen Martin Luther King, Elijah Muhammad i Malcolm X i quina diguem-ne síntesi n’han fet el president Obama i la seva dona Michelle. Sense la seva relació amb Elijah Muhammad i Malcom X, per exemple, no s’explica que el boxador Muhammad Alí sigui considerat la figura més popular del segle XX als Estats Units després del president Kennedy. Aquells dos activistes no defensaven la integració de la minoria negra dins la majoria blanca –com Luther King– sinó el seu reconeixement com a “altres”, com a afro-americans que, si de cas, han de pactar amb els blancs d’igual a igual.
El llibre és, també, un viatge iniciàtic del seu autor cap al seu propi interior, cap a la seva complexitat personal. I Jordi Graupera no te recança d’arribar al fons de les seves contradiccions, de les seves pors, de les seves maldats –presumptes o reals–. Graupera aprofita la seva estada a Nova-York per situar-se ell mateix a una certa distància d’un mirall que no pot deixar de mirar fins a conèixer-ne –per assumir-los no sense dolor– tots els racons. I aquest exercici d’introspecció, d’auto-coneixement, pren com a marc, i com a recurs per seguir avançant, la reflexió filosòfica. Sense aquest marc, l’exercici perdria bona part del seu interès col·lectiu. Allò que el fa diferent del que podria escriure el lector comú –o l’escriptor no avesat a la filosofia– és que, de més a prop o de més lluny, el podem compartir perquè eixampla horitzons. Hi son presents temes com l’acceptació (o no) de nosaltres mateixos; la culpa; el pes de la família i l’herència ideològica i intel·lectual; el reconeixement de les propis capacitats (i com usar-les); la relació amb els altres (que no ha de ser de superioritat ni d’inferioritat), els costums i les creences religioses; el sexe…
He començat per dir que celebro la consolidació d’alguns d’aquells joves valors que vaig conèixer a través de “Catalunya Oberta”. Preparats i ambiciosos, repeteixo. Ens fan falta si de veritat creiem que som una cultura de primera. Si ens ho creiem de veritat. Estic tip de tanta mediocritat aplaudida.
No sé si ara tindria molt èxit una reposició de l’obra de teatre Un enemic del poble d’Henrik Ibsen. Jo recordo la versió que es va presentar al Teatre Calderón, aleshores situat a la Ronda de Sant Antoni, protagonitzada –em sembla– per Fernando Fernan Gómez i Emma Cohen. L’enemic és el metge, Thomas Stockmann, que denuncia que les aigües del balneari que donen vida al poble no son aptes per al consum humà. Això provoca l’enemistat de la majoria de conciutadans, que li munten un judici i l’obliguen a marxar. El Dr.Stockmann és l’altra cara de la moneda dels analistes com Ivan Redondo, especialitzats en aconsellar als polítics sobre el que han de fer o deixar de fer en funció de les oscil·lacions de l’opinió pública. La demoscòpia és l’antítesi de l’ètica de la responsabilitat que segons els més il·lusos, entre els quals em compto, hauria de presidir la presa de decisions dels homes i les dones que s’ocupen de la cosa pública.
Els polítics que semblen massa intel·ligents, o massa preparats, desperten el recel dels molts votants i sovint perden les eleccions o les guanyen per un marge insuficient per poder desplegar el seu programa reformista. El candidat demòcrata Adlai Stevenson (1900-1965) va perdre per dues vegades les eleccions presidencials enfront del general Eisenhower, el vencedor de Normandia. Estava considerat un dels polítics més brillants de la seva generació. Churchill és un altre dels exemplars més clars de les conseqüències d’anar contra-corrent. Mentre bona part de l’opinió pública anglesa aprovava les cessions territorials que Daladier i Chamberlain pactaven amb Hitler, Churchill s’esgargamellava, sense cap resultat, advertint de la necessitat de rearmament. En el prefaci dels dos volums que ocupen el seu llibre sobre la Segona Guerra Mundial, el polític anglès ho deixa molt clar. Quan el president Roosevelt li demana que suggereixi un nom per definir el conflicte que acabava de finalitzar, Churchill respon convençut: “La guerra innecessària”. Innecessària si, tal com ell preconitzava, la Gran Bretanya i França haguessin parat els peus a Hitler a les primeres de canvi. El general De Gaulle el 1940 es va alçar contra la majoria de la classe política francesa que va acceptar, sense gaires escarafalls, la invasió alemanya i anys després, quan va ser president de la Cinquena República, va donar llum verda a la independència d’Algèria tot i haver retornat al poder en bona part gràcies als militars que preconitzaven el contrari. La decisió li va costar, entre altres coses, un atemptat quan viatjava en cotxe del qual en va sortir il·lès per ben poc.
Emmanuel Macron sembla fet d’una fusta semblant a la d’aquests personatges. Brillant des de ben jove, es va llicenciar en Filosofia per la universitat de París-Nanterre amb una tesi sobre Hegel, i també en Ciències Polítiques. Va ser assistent del filòsof Paul Ricoeur en la confecció de la seva obra Memoria, historia y olvido i, finalment, es va llicenciar per l’Escola Nacional d’Administració –la cantera dels primers ministres i alts càrrecs polítics de França– i va entrar en política després de passar quatre anys a la Banca Rothschild. Un dels seus principals mentors va ser Michel Rocard (1930 – 2016), el polític que havia de reformar de dalt a baix l’esquerra francesa però que va topar amb l’ombra anguniosa i permanentment malintencionada de François Mitterrand. Rocard era de religió protestant com també ho havia estat Maurice Couve de Murville (1907-1999), un dels polítics més propers al general De Gaulle, i el ja esmentat filòsof Paul Ricoeur. Sembla ser que Mitterrand havia dit que Rocard no triomfaria en política perquè el seu sentit de la responsabilitat individual, propi del comportament protestant, li ho impediria. És clar que Mitterrand potser pensava en ell mateix, un polític que va fer totes les tombarelles imaginables amb l’única obsessió d’arribar a President.
Macron és un polític que pot parlar de Hegel, que és expert en finances i que tracta els ciutadans com a adults encara que sigui a costa de semblar prepotent i orgullós. Potser els ciutadans francesos preferirien un president com el “nostre” cap de govern Rajoy que necessitava traductors de l’anglès per parlar amb els seus col·legues europeus i que es vantava de dir que la seva lectura preferida era el diari Marca. O el “nostre” anterior cap d’Estat –el rei Joan Carles– que quan li deien alguna cosa sobre cultura contestava “Preguntádselo a Sofía”. Macron no amaga la seva intel·ligència i preparació i això, per a un polític, pot acabar per resultar perillós.
"Amo les faules del filòsofs;
