10
Mai
2023

Les perplexitats de Jordi Graupera

He llegit el darrer llibre publicat per Jordi Graupera, La perplexitat, amb una gran atenció. Recordo  que ell formava part dels joves talents que rondaven —no sé si en qualitat d’adherits o simpatitzants– per la fundació “Catalunya Oberta”, el think-tank creat per Lluís Prenafeta, que agrupava el catalanisme liberal i que jo, per raons que ara no venen al cas, tan trobo a faltar. Entre aquells joves talents, Salvador Sostres, Bernat Dedeu, Enric Vila  i  Astrid Bierge.  “Catalunya oberta” va funcionar entre el 2001 i el 2017 i, com és natural, cadascú d’aquests aleshores joves ha seguit la seva via. Sorgit, per raons familiars, de “la marmita” de Convergència, com ell  mateix declara, Jordi Graupera és, en l’actualitat, professor de filosofia, periodista i polític. A les eleccions municipals del 2019  va ser el cap de llista de la candidatura “Barcelona és capital” però no va aconseguir el mínim de vots necessaris per entrar al consistori.

Jordi Graupera –Foto: ©Ester Roig

Tal com em passa quan llegeixo els articles de Bernat Dédeu, de Jordi Graupera m’agrada, d’entrada, la seva ambició; una ambició sustentada en uns coneixements substantius, és a dir, no efímers, no situats a la cresta de l’onada ideològica de torn, sinó en una curiositat  universal a la recerca de les preguntes de sempre que, per general, no tenen resposta o no la tenen fàcil. És en aquest context, que  el  llibre de Graupera  analitza tres complexitats. La complexitat personal, derivada del seu àmbit familiar, de la seva biografia; la complexitat històrica, en aquest cas, a partir de l’arribada a la Casa Blanca del president Obama–; i  la complexitat filosòfica, que intenta explicar-nos les qüestions eternes,  i no tant –que consti– d’on venim sinó cap on anem, si és que anem cap algun lloc. És un llibre dens, entre altres motius  perquè la combinació de les tres perplexitats no sempre pot despertar el mateix interès en el lector.

Potser per deformació professional –els periodistes son els historiadors del present, i la definició no és meva sinó del senyor Albert Camus– la part que més m’ha interessat és la històrica. Graupera explica amb claredat i coneixement  l’evolució dels líders històrics, des del segle XIX, de la comunitat negra, o afro-americana, com ara se n’ha de dir amb molta més precisió;  d’on venen Martin Luther King, Elijah Muhammad i Malcolm X i quina diguem-ne síntesi n’han fet el president Obama i la seva dona Michelle. Sense la seva relació amb Elijah Muhammad i Malcom X, per exemple, no s’explica  que el boxador Muhammad Alí sigui considerat la figura més popular del segle XX als Estats Units després del president Kennedy.  Aquells dos activistes no defensaven la integració de la minoria negra dins la majoria blanca –com Luther King– sinó el seu reconeixement com a “altres”, com a afro-americans que, si de cas,  han de pactar amb els blancs d’igual a igual. 

El llibre és, també, un viatge iniciàtic del seu autor cap al seu propi interior, cap a la seva complexitat personal. I Jordi Graupera no te recança  d’arribar al fons de les seves contradiccions, de les seves pors, de les seves  maldats –presumptes o reals–. Graupera aprofita la seva estada a Nova-York per situar-se ell mateix a una certa distància d’un mirall que no pot deixar de mirar fins a conèixer-ne –per assumir-los no sense dolor– tots els racons. I aquest exercici d’introspecció, d’auto-coneixement, pren com a marc, i com a recurs per seguir avançant, la reflexió filosòfica. Sense aquest marc, l’exercici perdria bona part del seu interès col·lectiu. Allò que el fa diferent del que podria escriure el lector comú –o l’escriptor no avesat a la filosofia– és que, de més a prop o de més lluny, el podem compartir perquè eixampla horitzons. Hi son presents temes com l’acceptació (o no) de nosaltres mateixos; la culpa; el pes de la família i l’herència ideològica i intel·lectual; el reconeixement de les propis capacitats (i com usar-les); la relació amb els altres (que no ha de ser de superioritat ni d’inferioritat), els costums i les creences religioses; el sexe… 

He començat per dir que celebro la consolidació d’alguns d’aquells joves valors que vaig conèixer a través de “Catalunya Oberta”. Preparats i ambiciosos, repeteixo. Ens fan falta si de veritat creiem que som una cultura  de primera. Si ens ho creiem de veritat. Estic tip de tanta mediocritat aplaudida.