Algunes reflexions sobre el Barça
Les últimes teories sobre les causes de l’èxit del Beatles diuen que, més enllà del seu indiscutible geni compositiu, allò que els va fer triomfar és la quantitat d’hores que havien arribat a tocar abans del seu èxit multitudinari. Hi hauria, doncs, geni; però hi hauria, sobretot, treball. També a les eleccions del Barça ha guanyat el candidat que d’una manera més explícita i més perseverant havia començat, molt abans que tots els altres candidats, el seu assalt democràtic a la presidència del Barça. Els votants van captar que Sandro Rossell era el qui havia jugat més fort, el qui havia arriscat més per aconseguir l’objectiu que s’havia proposat. En èpoques de pensament tou, aquest premi a la perseverança és un bon indicador de salut social. I l’exemple pot traslladar-se, naturalment, a la política. Els ciutadans volen, volem, líders que ens facin creure que, per a ells, arribar a governar-nos és el més important que els pot passar. Aquest factor, diuen, va ser una de les causes determinants del triomf del nouvingut Clinton enfront de l’establishment polític de Washington.
De les eleccions a la presidència del Barça en podem treure altres reflexions. Per exemple, que presentar un programa electoral als ciutadans i explicar-lo bé per intentar captar el seu vot no és gens fàcil. Els quatre candidats que havien passat el tall de les signatures són persones solvents, algunes d’elles amb una preparació acadèmica i professional que, per desgràcia, ara mateix no sol trobar-se en el món polític. Estem parlant de persones en plena maduresa vital i que en les seves respectives professions han arribat, pel propi esforç, a llocs molt destacats. Doncs bé, aquests candidats conceptualment modèlics ens han ofert una campanya electoral avorrida, amb una escassa capacitat comunicativa i, en alguns casos, amb una excessiva dependència respecte als assessors d’imatge. A les persones que han vist o escoltat alguns dels debats organitzats per diversos mitjans de comunicació els ha resultat molt difícil singularitzar l’oferta de cada candidat. En línies generals, tots semblaven dir el mateix, potser perquè la privilegiada situació esportiva del Barça limitava l’abast dels debats. Però en tot cas ha quedat demostrat que presentar-se a unes eleccions, i interessar els ciutadans sobre aquestes eleccions, no resulta -com dèiem– gens fàcil. Vist com ha anat la campanya electoral del Barça haurem de convenir que els nostres polítics sovint ho fan molt millor.
En aquestes eleccions no hi ha hagut el problema de les llistes tancades. Qualsevol soci del Barça, si aconseguia un determinat nombre de signatures, podia presentar candidatura a la presidència. Doncs bé, també ha quedat clar que el sistema de llistes obertes no és una panacea perquè permet que s’hi colin intrusos, possibles defensors de causes i interessos particulars, i que, amb el seu populisme, o amb el seu discurs anti-sistema, són capaços de convèncer uns electors més o menys desencantats. Consti que no m’estic referint a cap candidat en concret sinó a la mena de sorpreses que podria provocar un sistema aparentment més democràtic.
Dues notes finals. En primer lloc, que les eleccions -tot i que avorrides-han estat modèliques tant pel que fa al comportament públic dels candidats com a la jornada electoral, i a la participació dels socis. Les eleccions del Barça han estat un exemple de democràcia i això, enfront a d’altres models igualment respectables però més basats en candidats providencials, demostra una alta maduresa social. Finalment, que ningú no hagi posat en dubte la catalanitat del club -i més que la catalanitat, un catalanisme transversal que va de la tribuna a la localitat més allunyada-no és un fet tan obvi com les generacions més joves podrien pensar. És el resultat d’una política que va començar, en temps difícils ,ja fa molts anys.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 15 de juny del 2010
"Amo les faules del filòsofs;