Cabré – Güell
La seva complicitat ve de lluny, dels temps de “La Granja”, el programa que dirigia Joaquim M. Puyal, en els primers anys de TV3. Tots dos, a més, són els millors en els seus respectius àmbits creatius. Jaume Cabré escriu novel·les que semblen catedrals gòtiques: àmplies d’horitzons, majestuoses, amb aspiració de plenitud universal. L’antítesi, doncs, de la novel·la minimalista que no té perquè ser ni millor ni pitjor però que parteix del fracàs de les grans explicacions humanes. En canvi, en les novel·les de Cabré, a Les veus de Pamano, en concret, els personatges ventilen passions majúscules, ambicions personals que queden travades amb la història col·lectiva, tragèdies directament heretades del món clàssic. Cabré és un novel·lista que sap escriure guions televisius i molts dels capítols de Les veus… eren, en potència, escenes cinematogràfiques d’una profunda densitat. Això ho ha sabut veure amb una claredat excepcional Lluís Maria Güell. No és estrany. Ell també és el millor en el seu àmbit, el de la ficció televisiva. A Güell, que té la meva edat, i que va ser el meu amic d’adolescència, els diaris, a l’hora de presentar la minisèrie, el titllaven de realització “veterà”. És veritat. En Lluís va començar a Miramar, i d’això fa molts anys. El més sorprenent, però, és que amb el pas dels anys no s’ha adotzenat, com s’han adotzenat tants i tants realitzadors i periodistes, sinó que ha envellit -permet-me que usi la paraula-extraordinàriament bé. D’entre tots els seus treballs, vull subratllar l’adaptació, també en format de minisèrie televisiva, de la novel·la Entre el torb i la Gestapo, de Francesc Viadiu, que és una novel·la que posaria de lectura obligatòria al batxillerat sinó tingués por que pedagogs i analistes la fessin avorrir als adolescents. L’amor i la guerra; la neu i els herois; el compromís i la traïció en els anys decisius de la II Guerra al Principat d’Andorra, cau, en aquell moment, de contrabandistes i espies. Una història de veritat, pràcticament autobiogràfica, excepcionalment ben escrita, que feia posar la pell de gallina i que Güell va saber copsar en tot el seu dramatisme, en tota la seva intensitat.
El mateix es pot dir de l’adaptació de Les veus del Pamano. Totes les peces del trencaclosques, que a la primera part apareixen aïllades o amb escassa relació entre elles, entren en ebullició a la segona fins a xocar com àtoms descontrolats i provocar una explosió que arrossega amors, odis i també la memòria, la personal i la col·lectiva, tan fràgil, tan vulnerable, tan difícilment objectivable. El millor elogi que es pot fer de la realització d’en Lluís és que no hi has res que molesti, en l’adaptació, com si totes i cadascuna de les escenes, i tots i cadascun dels personatges, només haguessin pogut ser rodats o interpretats d’aquella manera, i no de cap altra. Els intèrprets, excel·lents; sobretot, per al meu gust, Montse German en el paper d’Elisenda, la dona que creu manejar tots els fils de la història i que és un dels personatges més fascinants de la llarga sèrie de personatges que ha creat Cabré. Orella és molt bo fent de dolent. Però que ningú no s’enganyi. Orella és un gran actoràs. N’hi ha que encara el recordem, emocionats, interpretant, al Nacional, el llarg monòleg de La caiguda, de Camus.
"Amo les faules del filòsofs;