Els catalans i el rei
Les definicions al voltant de la psicologia col·lectiva dels pobles poden ser perilloses però resulten útils. Poden ser perilloses perquè hem de seguir creient que dins de cada país és la voluntat individual allò que acaba condicionant el comportament de les persones. I cal que això sigui així i cal que això segueixi essent així si no volem convertir la llibertat individual en un concepte buit de contingut. Ara bé, també és cert que la pretesa psicologia col·lectiva ens ajuda a entendre determinats fenòmens històrics o socials. No tots els francesos són xovinistes però -tal com recordava Nèstor Luján– De Gaulle es va endur la glòria d’haver alliberat París… amb tancs nord-americans, tanquistes espanyols i benzina anglesa.
Els pobles de caràcter guanyador -o que simplement han guanyat– no solen fer-se gaires interrogacions sobre possibles característiques col·lectives. En tenen prou amb manar, i en treure d’aquesta activitat el màxim profit possible. En canvi, per als pobles que, com el català, han perdut més d’una i dues vegades en un espai relativament curt de temps, la reflexió al voltant de les possible mancances col·lectives pot convertir-se fàcilment en obsessió. El resultat de la guerra civil va comportar que els millors intel·lectuals i escriptors catalans s’esforcessin en analitzar les causes del desastre i la seva relació amb possibles trets de la nostra
psicologia col·lectiva, que tractaven de definir. Algunes de les pàgines més brillants i lúcides de Gaziel, Ferrater Mora, Vicens Vives i Josep Pla estan dedicades a aquest tema: a la literatura de la derrota, en podríem dir, que entre nosaltres acaba per constituir una mena de subgènere literari.
Si hi ha alguna coincidència entre tots ells és el de reconèixer l’escassa aptitud política dels catalans. Al llarg de la història d’aquests darrers tres segles allò que els catalans hem generat en el camp econòmic o intel·lectual ha estat força superior a allò que hem acabat fent en el camp polític. Per exemple: vam ser capaços de fer la gran industrialització del XIX, quan hi havia ben poques “condicions objectives” i, en canvi, vam dilapidar bona part del nostre prestigi polític en l’aventura del 6 d’octubre. Podríem dir, simplificant, que les aventures individuals se’ns donen millor que les col·lectives, i que per això hem tingut i seguim tenint tants artistes i escriptors de talent per metre quadrat.
La penúltima mostra de l’escassa aptitud política dels catalans ha estat el resultat de les darreres eleccions. Una mena d’acte fallit freudià que Gaziel semblava haver previst de manera exacte quan parla que els catalans, en els moments decisius, sempre biaixem. L’última mostra, de la nostre escassa aptitud política, son les desqualificacions que estan sortint aquests dies al voltant del rei d’Espanya. Joan Carles I no només no es troba en el seu millor moment sinó que, a diferència d’èpoques anteriors, no està rebent els millors consells pel que fa als seus discursos i a la seva presència mediàtica (i és un problema tant de fons com de to). Però, en aquests moments, al catalanisme no li convé buscar-se més complicacions de les que ja té. El rei mai no defensarà la ruptura de Catalunya amb Espanya però pot ser un dels elements moderadors del conflicte. De fet, està mantenint una actitud més moderada de la que voldrien els representants de la dreta espanyola més dura. N’és una prova el fet que en el seu article de diumenge passat, Pedro J. Ramírez recriminés al rei que no s’hagués mostrat més bel·ligerant contra Catalunya en les seves declaracions al periodista Jesús Hermida. Que l’independentisme català fes la pinça contra el Rei al costat del director d'”El Mundo” seria una de les mostres més espectaculars d’aquesta manca d’aptitud política que Gaziel i companyia denunciaven. Sense gaire èxit, segons que es veu.
El Punt-Avui. 8 de gener del 2013
"Amo les faules del filòsofs;