Els tres debats que no hem vist
Durant els dies de campanya electoral he seguit de forma fragmentada el debat de Televisión Española i de forma sencera el debat de TV3 i n’he tret la impressió que més important del que s’hi ha dit és allò que no s’hi ha dit; o sigui, el debat que no he vist, que no hem vist. També he tret la conclusió que el tema català s’enfoca, per part dels partits exclusivament espanyols, des d’un punt de vista purament instrumental. Els spin doctors –¡quina paraula més lletja!– del PP van descobrir fa temps que unes dosis d’anticatalanisme donaven vots i això molt abans que l’anomenat Procés es posés en marxa. En els pactes autonòmics als quals ja ha arribat el PP s’ha reservat les àrees considerades estratègiques –com són les econòmiques– i ha cedit les competències culturals a Vox. Les barrabassades que la ultra-dreta pugui fer a Catalunya, València o les Balears en matèria de llengua i cultura no son considerades, en el millor dels casos, una qüestió rellevant.
En canvi, en els dos debats esmentats no he vist que es parlés de tres dels temes fonamentals en relació al present i al futur immediat de Catalunya i Espanya. En primer lloc, la situació del deute públic. En aquests moments el deute de l’Estat espanyol puja 1,54 bilions d’euros, un 5,8% més respecte a l’any anterior. Aquesta quantitat suposa el 112,4 del PIB, i la Unió Europea ja ha dit que, superada la pandèmia i malgrat les conseqüències econòmiques la guerra d’Ucraïna, l’aixeta de la despesa està a punt de tancar-se. En realitat, aquest és l’objectiu número ú del PP si guanya les eleccions: restablir l’austeritat pressupostària tal com assenyalen les indicacions de Brussel·les. Bona part de l’argumentari utilitzat per aquest partit durant la campanya electoral ha tingut per objectiu recaptar vots al preu que sigui i no ensenyar les cartes de política econòmica que està decidit a jugar –probablement perquè no hi hagi més remei–.
L’altre gran debat que no he vist fa referència a les comunicacions tant pel que pertoca les que tenen per radi l’interior de Catalunya com les que afecten la totalitat d’Espanya. La construcció de l’AVE constitueix, a criteri dels experts, una autèntica ruïna econòmica. Segons dades que trobareu al Google, en d’un article d’Elena Diaz, cada quilòmetre d’AVE costa 15 milions d’euros i durant el període 1990-2018 s’hi havien invertit més de 55.000 milions d’euros en contrast amb els 3.600 que va rebre la xarxa de rodalies que, tanmateix, son les línies que transporten la major part de viatgers. Jo conec l’experiència francesa perquè, per raons familiars, hi he viatjat sovint. A França, la posada en marxa de l’AVE va ser rebuda, també, amb so de trompetes i tambors però així que es va veure que els seus resultats d’explotació eren deficitaris, el govern va decidir suspendre la seva extensió i només mantenir aquelles línies que no generaven pèrdues. Això explica que l’AVE París-Toulouse-Barcelona passi per un llarg tram de via convencional que no està previst en absolut modificar. Però l’AVE, a Espanya, és una qüestió d’Estat; d’un Estat concebut des de Madrid. I en això coincideixen el PP i el PSOE. Per a tots dos, per exemple, la comunicació directa amb València constitueix un tema de la màxima prioritat tant des del punt de vista econòmic com polític. València està, ara, a una hora i mitja de Madrid i no pas casualment amb un govern autonòmic afí.
Però tampoc no he vist cap debat mínimament profund sobre la situació de la infraestructura ferroviària de Catalunya. No n’hi ha prou en reclamar el traspàs de rodalies. Cal planificar una xarxa més ambiciosa tal com recomana Miquel Puig en el seu llibre La ciutat insatisfeta. El capítol dedicat a la situació del transport públic a Barcelona i la seva àrea d’influència hauria de ser de lectura obligada per a tots aquells polítics que hi tenen alguna cosa a dir. Jo em limitaré a reproduir el paràgraf final. Diu així: “(…) El que vull deixar clar és que ens cal un equivalent del pla Cerdà o al pla Macià per construir la Barcelona del segle XXI, una metròpolis basada en el ferrocarril de velocitat alta i, per tant, d’uns cent quilòmetres de radi, i que aquest pla no l’està elaborant ningú”.
El tercer debat que no he vist ha estat el que hauria d’haver tractat sobre la situació de l’ensenyament a Catalunya i a Espanya. Que de la Transició ençà no s’hagi pogut arribar a un gran pacte d’Estat sobre com organitzar l’educació és un dels grans fracassos de la Restauració post-franquista. Els més mal pensats –entre els quals, probablement em compto– poden argumentar que en un pacte d’aquestes característiques les cultures diguem-ne perifèriques –perifèriques respecte a la centralitat de l’Estat– hi hauríem sortit perjudicades. És possible. Però això no treu que resultin escandalosos els deficients resultats de l’escolaritat obligatòria sobre els quals es donen voltes i voltes però sense que s’avanci decididament cap a un consens que canviï l’actual pendent de degradació (i jo vaig portar els meus fills a l’escola pública). Tal com s’ha demostrat en altres latituds, els problemes de l’ensenyament públic no son només de finançament. Son, sobretot, problemes derivats de la falta d’objectius clars i consensuats; de la influència, potser excessiva, dels sindicats; de la funcionarització de mestres i professors; de la manca d’autoestima per parts d’aquests, etcètera.
El deute, la mobilitat, l’educació. Son els tres debats que he trobat a faltar.
"Amo les faules del filòsofs;