Ens ho juguem quasi tot
No és per afegir llenya al foc a les declaracions abrandades que des de l’11 de setembre omplen els mitjans de comunicació catalans i espanyols però, des d’un punt de vista analític, és a dir, que no pretén qualificar sinó simplement descriure, crec oportú recordar que en les eleccions del 25 de novembre els ciutadans de Catalunya ens ho juguem tot, o quasi tot. Del que es diu i es publica en els mitjans de comunicació catalans es podria deduir el contrari: que la independència, o les estructures d’Estat, estan a tocar; entre altres raons, perquè la majoria social que les reclama ho fa inevitable. Però tot això encara s’ha de demostrar i, de fet, la partida encara no ha començat. La manifestació de l’11 de setembre en va ser el pròleg o l’inici però els dos contendents democràtics, l’Estat espanyol i Catalunya, no sabran quina força tenen per negociar fins que les urnes hagin establert una veritat diguem-ne matemàtica, i democràtica, sobre les reals aspiracions dels catalans. El govern central ho sap i, per això, en aquestes darreres setmanes està intensificant la seva campanya de por sobre la població més sensible als arguments més apocalíptics i la seva pressió -més o menys subterrània- sobre els empresaris i els propietaris de mitjans de comunicació.
L’objectiu és aconseguir que el resultat de les eleccions del 15 de novembre no sigui espectacularment favorable als defensors del dret a decidir per així, en certa manera, poder -lo deslegitimar. I no és segur que el govern espanyol no aconsegueixi, ni que sigui parcialment, aquests objectius. En primer lloc, perquè en les societats mínimament confortables -i la catalana encara ho és, malgrat la crisi-l’apel·lació a la por sempre resulta electoralment rendible. I això ho sap la dreta tradicional i ho sap, per exemple, el moviment ecologista. La por als progrés alimenta,per exemple, el moviment antinuclear. I ho fa, com sabem, amb gran èxit. ¿Com es pot parlar de fronteres entre Catalunya i Espanya ara que l’espai europeu s’ha convertit en un espai interior? ¿Perquè hem de donar per suposat que hi haurà un boicot de productes catalans a Espanya en cas que es produeixi una separació? ¿És que els empresaris, els polítics i els mitjans de comunicació que ho poguessin atiar s’hauran tornat tots bojos? ¿No sortiran veus sensates que intentin que, en bé de tots, les relacions econòmiques continuïn essent fluides? ¿Com algú pot considerar que la llengua castellana serà una llengua estrangera a Catalunya i de retop, també els ciutadans que la parlin? Però és el govern central, i el seu partit, el qui s’ha instal·lat en aquesta línia menys irreflexiva del que sembla. Si amb aquesta estratègia es poden aconseguir fer córrer uns quants vots cap al PP o Ciutadans benvinguda sigui. Després del
15 de novembre, ja hi haurà ocasió de donar un cop d’esquena als catalans ben intencionats i dir-los-hi que sempre se’ls ha estimat molt. I també les pressions sobre els empresaris i els propietaris dels mitjans de comunicació poden fer el seu efecte. Allò realment estrany que uns i altres no fossin sensibles a les reflexions o insinuacions que arriben des de les esferes més altes.
El govern central no mourà fitxa fins que no sàpiga, l’endemà de les eleccions del 15 de novembre, quina és la força real dels qui volen un canvi radical de les relacions amb Espanya. Per això, convé que el
president Mas guanyi per una majoria molt àmplia i que els partits que donen suport a la celebració d’un referèndum sumin els màxims escons possibles. Si no és així, ja ens podem preparar. El govern central encara té l’esperança que la manifestació de l’11 de setembre hagi estat no una rebel·lió pacifica i democràtica sinó una rebequeria, com tantes d’altres ha protagonitzat el moviment catalanista al llarg de la seva història. No donem, doncs, res per fet. Tots els nostres esforços haurien d’estar concentrats a l’èxit de les eleccions del 15 de novembre. L’endemà, sí, començarà la partida. I el més important: el desenllaç final d’aquesta partida vindrà condicionat, en bona part, per la solidesa en nombre de vots que pugui presentar l’opció que lidera el president Mas.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 17 d’octubre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;