19
abr

García Márquez, Pau Vila i Maurici Serrahima

           Molts lectors catalans saben de l’amistat que va existir entre Gabriel García Márquez i en Tísner; una amistat que va donar com a fruit la traducció al català de Cien años de soledad.  Era una traducció innecessària, per als lectors de català, però Tísner, i els editors,  i el propi escriptor, van voler, amb bon criteri, que el català s’afegís a la trentena, o més,   d’idiomes  que compten amb una versió d’aquesta novel·la.

            També és molt conegut que García Márquez,  a Cien años de soledad,  fa un homenatge, entre molts altres, a Ramon Vinyes, el sabio de Barranquilla, un escriptor de Berga que s’havia exiliat  a Colòmbia.  A l’exili de Colòmbia també hi havia anat a parar Pau Vila, el gran geògraf català. A Colòmbia, Pau Vila  hi havia fet una primera estada  –ja  com a professor— entre els anys 1915 i 1918. El  1939 hi va tornar i va donar-hi classes fins al 1946,  prou temps per deixar escrita una Nueva geografía de Colombia. El 1946, cridat pel govern veneçolà, Pau Vila es va traslladar a Caracas on va fundar i dirigir el Departament de geografia i història  de l’ Institut Pedagògic. Jubilat a principis dels 60, va tornar a Barcelona on va viure fins al 1980.  No sé exactament per quines raons, jo el vaig entrevistar poc abans de la seva mort, quan ja tenia més de 90 anys. Em va rebre al seu estudi  de la Diagonal, ple de llibres. A la seva edat, no li feia res enfilar-se per una escala per agafar un volum de la prestatgeria més alta. El volum que va agafar el dia de la meva visita va ser el de Cien años de soledad.  Jo, ingènuament,  enlluernat encara per la lectura de la novel·la, li havia preguntat què en pensava, ell que havia viscut a Colòmbia, de les descripcions que García Márquez en feia. En Pau Vila em va contestar molt enfadat: “¿Com vol –em va dir—que m’agradi una novel·la que fa anar els rius contra-direcció? ¿On ha vist vostè un riu que comenci al mar i acabi a la muntanya?”  Li vaig haver de donar la raó.  Per a un científic com ell, el realisme màgic de la novel·la no  tenia cap mena de sentit.  A mi, però, la indignació de Pau Vila  em fa entendre en què consistia el realisme màgic: descriure les coses a l’inrevés de com son, però fer-ho amb una tal saviesa literària que la descripció continua essent, per al lector,  absolutament creïble.

            Maurici Serrahima sí que va tenir una relació personal amb García Márquez.  Serrahima va viure tota la vida a Sarrià i res del que era culturalment interessant del que passava al seu barri o a Barcelona se li escapava; tampoc, per tant, l’arribada a Sarrià de García Márquez  i Vargas Llosa.  En el volum cinquè dels seus diaris –que  va de l’any 1969 al 1971— Serrahima en parla, de García Márquez, en diverses entrades.  En la primera,  datada el 2 d’abril de 1969, explica: “He llegit una gran novel·la, excepcional, Cien años de soledad, del colombià Gabriel García Márquez”. I afegeix: “La llegenda de la formació d’un poblat sud-americà —Macondo— en un indret desert, per uns fugitius d’un altre poble on els pesava a sobre un assassinat, hi esdevé la llegenda èpica del naixement de la població criolla de l’Amèrica del Sud.”  Al llarg d’una entrada que ocupa quasi dues pàgines, Serrahima es desfà en elogis a la novel·la  i a sobre resulta que  García Márquez s’ha instal·lat a Sarrià, literalment al costat de casa seva.  “Jo veia que a la casa del  costat (…), l’entresòl havia estat llogat a una família una mica exòtica, i em van dir que era la d’un escriptor sud-americà (…) i vaig dir a la Carmen que mirés d’aclarir com es deia    aquest que jo veia que escrivia a màquina quan passava per davant les finestres. I pocs dies després es va aclarir que es deia García Márquez…!”.  Naturalment, Serrahima el va voler conèixer.  La primera trobada va tenir lloc a principis de maig. Concretament, Serrahima en deixa constància en l’entrada del dietari corresponent a l’1 de maig de 1969.

            Diu així: “1 de maig de 1969. Aquesta tarda he conegut Gabriel García Márquez. (….) M’ha rebut, d’entrada, la noia –mig índia, ja gran–. (…); després ha sortit la muller, jove i dolça, amb un rostre transversal, somrient i discret, d’índia adolescent, i m’ha dit que ell sortia de seguida (…).  Al cap de pocs minuts, ha sortit ell (…) i m’ha rebut molt afectuosament. L’estatura és mitjana, el coll més aviat curt, els cabells com si se’ls hagués rapat i fes temps que no se’ls talla i porta un bigoti més aviat abundós i penjat a les dues bandes, una mica a la manera de Brassens però més accentuat. Anava vestit amb una granota blau fosca, una mica encartonada. El rostre té també senyals de raça diferent –probablement d’indígenes  colombians–, però, a diferència del de les dones, és molt poc expressiu, per no dir gens; l’actitud  i l’estat d’esperit se li deu reconèixer  més pel que diu i per les modulacions de la veu, o per algun gest, que no pas per la visió del rostre. S’ha aclofat al seient –ha triat expressament un balancí de Viena, que deu ésser el seu lloc habitual– i ha destacat tot seguit que he fet molt bé d’anar-hi, perquè ell no trobava el moment de convidar-me (…) Al cap de molt pocs minuts, la naturalitat de la conversa ha estat total.  Hem parlat de moltes coses del seu llibre, és clar; li he dit el que en pensava i, com és lògic, li ha interessat més el que tenia un sentit per descriure’l que les lloances. Diu que a disset anys ja el volia escriure –ja el “veia”–, però que es va adonar que encara no n’era capaç i, per això –per preparar-se–, va escriure els altres. El que escriu ara –el del dictador que viu cent vuitanta anys—també fa molts anys que el va concebre. Jo li dic que, així, ell va cap enrere, i en lloc d’escriure llibres nous els escriu cada vegada més vells… Dic que exagero i ell somriu i diu que sí, però que el que he dit resumeix molt bé el que ell fa. Parlo de la simplicitat, de la claredat d’exposició, tan llunyana de les “modes” actuals que desorienten fent anar el lector del present al passat, etc; ell diu que ho fa perquè és un mal lector i, així que qualsevol obscuritat el pertorba, es perd: “Si se tiene una historia para contar, lo que hay que hacer es contarla…”  Dic que he llegit moltes novel·les dolentes i que les considero útils, sobretot per al crític; novel·les roses… Ell m’interromp: “Estas son buenas…” I afegeix: “Quiero decir que son verdad”.  D’acord. “Pero es como la cocina: con ingredientes buenos se pueden cocinar platos malos, y todo el secreto está en hallar el punto exacto… El novelista está en su lugar mientras consigue que el lector crea en lo que le cuenta, mientras lo crea cierto; si el lector no lo encuentra cierto, el novelista fracasa”. (…)  M’ha dit que l’únic personatge que és reproduït de la realitat és el “sabio catalàn”; és Ramón Vinyes, que, exiliat, tenia a Barranquilla una botiga de llibres de vell, i el va ajudar molt, de jovenet, deixant-li llibres. També que el model ideal de Macondo és el seu poble, prop de Barranquilla, que té per nom Aracataca; li he dit que era una llàstima no haver conservat un nom tan bell, però, és clar, m’ha respost que li calia parlar d’un poble que semblés imaginari…”. En aquesta conversa, Serrahima i García Márquez encara parlen de la decadència del castellà a Espanya i de Delibes –de qui el novel·lista colombià confessa no haver llegit res;  de Josep Maria Castellet, a qui García Márquez havia conegut a Caracas;  i de Barcelona “que és la ciutat que li agrada més d’Europa”  tot i que troba que hi fa una humitat   excessiva.

            El 7 de novembre de 1970, Maurici Serrahima torna a passar  la tarda a casa de l’escriptor  colombià.  Aquesta vegada el tema central de la conversa és el general Franco, molt probablement en relació a la novel·la que en aquell moment García Márquez estava escrivint, El otoño del patricarca, biografia fictícia d’un dictador, que es publicaria el 1975. Serrahima aclareix que han parlat del Franco persona i no del Franco polític. “De fet, –diu Serrahima—el veu exactament com el veig jo, i l’interessa com a exemplar humà en els mateixos aspectes”. (…)  “No sabe nada de nada”, i ell em respon: “Así lo creo”.” Es el afán de poder químicamente puro –havia dit uns moments abans García Márquez—, separado de cualquier otra pasión, y aun de la pasión de dar una forma política determinada al país gobernado”.  En aquesta conversa també es parla de la vitalitat cultural de Barcelona i “del trist espectacle de Madrid; un poblet inflat per l’orgull de la burocràcia dominant, diu ell” i García Márquez demana a Serrahima informació sobre Carner, Verdaguer i Pla, a qui va conèixer  en un sopar.

            La resta de la història és més coneguda: Gabriel García Márquez va deixar Espanya el 1975 i des d’aleshores va viure a cavall de Colòmbia i Mèxic.  Mai, però, no va abandonar els seus lligams amb Barcelona, ciutat que visitava  sovint i on fins i tot, segons les noticies que aquests dies han publicat els diaris,  havia comprat un pis.