Ingenuïtat i patriotisme
En un article sobre les eleccions nord-americanes del 2008, publicat fa pocs dies a La Vanguardia, Eusebio Val parlava dels voluntaris que mobilitzaven els dos aspirants en aquests termes: “El que més impressionava recorrent el país, Estat rere Estat, primària rere primària, a Iowa o a Texas, a Carolina del Nord o a Nevada, era veure centenars, milers de persones que dedicaven el seu temps i els seus diners a una causa. Per idealisme i per patriotisme. Sense esperar un càrrec o una prebenda”. Des d’Europa, si més no des de l’anomenada durant molts anys l’Europa Occidental, aquesta capacitat dels nord-americans
per entusiasmar-se després de cada període, o moment, de depressió ens sol merèixer qualificats despectivament benèvols. “Són uns ingenus” venim a dir. Ens van semblar ingenus els milers de ciutadans nord-americans que, només fa quatre anys, van fer de l’acte de presa de possessió del president Obama un cant a l’esperança i a l’optimisme quan els hipoteques “sub prime” encara cuejaven i la crisi econòmica es trobava, en aquell país, en el seu punt més àlgid. Obama va guanyar, fa quatre anys, per les seves bones paraules; per la càrrega positiva del seu missatge.
Sovint a Europa hem associat la noció de patriotisme a la de guerres entre pobles i nacions, potser perquè el record de les que van encendre Alemanya i França encara cueja; i també l’associem, el concepte de patriotisme, a una mentalitat obtusa i tancada incapaç d’entendre els grans fenòmens universals. El patriotisme, en canvi, als Estats Units continua essent una virtut molt valorada. “No pensis en allò que els Estats
Units podria fer pet tu. Pensa en allò que tu pots fer per als Estats Units”. Els americans, aquesta coneguda frase de Kennedy, se la van creure. Se la creien ja, des dels temps fundacionals de la nació. I ningú no pot dir que, en el camp de la tecnologia o de la ciència, però també en el de la literatura i les arts, els Estats Units no ocupin un lloc capdavanter. Les grans obres d’art universal -explicava el professor Ferrater Mora- sovint es basen en experiències locals. I citava “Les demoiselles d’Avignon” (del carrer Avinyó) de Picasso o “La masia” de Joan Miró. N’hi podríem afegir moltes més. Penso, per exemple, en la capacitat de Woody Allen per parlar d’emocions universals sense sortir del “seu” barri de Manhattan.
Cada poble, cada societat, és fruit de la seva història. La ingenuïtat i la capacitat d’entusiasme dels Estats Units tenen les seves arrels en determinades concepcions religioses i filosòfiques que posen l’èmfasi en el valor i la responsabilitat individual; en la capacitat de cada persona per vèncer els obstacles -en el seu moment, també geogràfics-que la vida li posa per davant. Només una vegada, en més de dos segles d’història,
els Estats Units han conegut una guerra civil. Europa, en canvi, ha viscut, al llarg de la seva dilatada història, més períodes de guerres que no pas de pau. Algú ha dit que la I Guerra Mundial, tan
sovint oblidada, va comportar el suïcidi d’Europa. Després d’una catàstrofe que va provocar milions i milions de morts, els europeus -explicava Stefan Zweig- van perdre la confiança en el seus governs. També els europeus han sortir del segle XX havent perdut la confiança en les grans idees que havien de salvar el món, i que venien dels temps de la Il·lustració. Les utopies més belles s’han concretat, al llarg del segle passat, en els crims més abjectes. Potser la societat nord-americana ha estat menys receptiva a les grans utopies i això l’ha fet, paradoxalment, més impermeable a la desesperança. Des d’Europa, aquesta paradoxa no podem deixar de mirar-la amb una certa enveja.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 7 de novembre del2012
"Amo les faules del filòsofs;