6
abr

Joaquim Molas, des de fora

La meva relació amb el doctor Joaquim Molas ha estat molt vinculada als anys en què vaig exercir com a responsable de la informació cultural del diari Avui i ell era el catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona. A mi em semblava que era imprescindible que el diari, en aquell moment l’únic que es publicava en català, mantingués una bona sintonia amb el doctor Molas, tot i que la relació no havia començat amb bon peu. Mentre estàvem preparant la sortida del diari jo l’havia anat a veure, en nom del director Josep Faulí, per demanar-li que hi escrivís de forma periòdica. Molas s’havia queixat de la falta d’una crítica militant, en part a conseqüència de manca de premsa en català, i a mi em semblava que ara era el moment de posar fi a aquesta anormalitat. Molas, però, va declinar la invitació. Dels diversos crítics diguem-ne sèniors que vaig anar a veure, només Joan Triadú va acceptar convertir-se en crític literari de forma militant; és a dir, amb articles sobre llibres que publicàvem cada quinze dies. A Molas, com era la nostra obligació, no el vam deixar de petja. Per exemple, a petició meva, va escriure un article molt interessant titulat Literatura i estrats socials (publicat 3 de febrer de 1980) que resumia la presentació que ell havia fet a la llibreria Proa del Petit Curial Enciclopèdic. Amb els anys, el diari va guanyar en qualitat informativa i en presentació i cada diumenge apareixia un suplement cultural, amb pàgines en color i una fotografia d’algun escriptor de renom que ocupava tota la portada. Em va semblar que era el moment de tornar a la càrrega. Molas em va citar en un restaurant del carrer Muntaner, més avall de la Gran Via, i em va preguntar què volia. “Que deixi de malparlar de l’Avui” li vaig contestar. I li vaig dir que potser sí que érem un diari modest i sense gaires recursos però que encara ho faríem pitjor si no aconseguíem ni tan sols la complicitat de les persones que remaven en la mateixa direcció cultural que nosaltres. Aquesta vegada ens vam entendre i Molas va començar a publicar a l’Avui alguns dels articles, o capítols, que formen el seu Fragments de memòria recollits després en un volum editat per Pagès l’any 1997.

 El 1991 vaig guanyar el premi Joan Fuster d’assaig amb el llibre Deu daus, retrats literaris de deu persones que jo havia conegut. L’últim dau era Jordi Pujol; el penúltim, Joaquim Molas. Es titulava Joaquim Molas, l’arquitecte insatisfet. Si ara l’hagués de tornar a publicar procuraria rebaixar un cert to solemne que es cola en la descripció del personatge i la seva obra. Però, en general, el text no em sembla desencertat. En efecte, Molas ha estat un arquitecte; i un arquitecte, insatisfet. Ell, en el seu terreny, que al començament era el de la història literària, va comportar-se de la mateixa manera que ho van fer els seus companys de generació: és a dir, fent veure que el franquisme no existia. Aquí és on el franquisme va perdre la batalla: a la revista Curial, a Primera història d’Esther, en els versos escandalosament terrenals de Palau i Fabre. El català no desapareixia ni era un patois i les generacions més joves, les que ja van ser educades sota el franquisme, tard i malament van topar-se amb uns models enlluernadors, de Gran Cultura. Molas s’emmirallava en els grans mestres — Milà i Fontanals i Jordi Rubió— i tenia com ells una voluntat globalitzadora. No sé si li hagués agradat que se’l comparés amb Eugeni d’Ors però no és cap disbarat dir que el mestratge hegemònic exercit per Molas va trobar un camp abonat en la tradició del Pantarca. Molas venia del Noucentisme i es va topar amb el marxisme; un doble esforç intel•lectual de mirada unívoca. Ara bé, resulta injust ressaltar només el Molas marxista –el Molas de Poesia catalana del segle XX— perquè progressivament es va anar desenganxant de la idea de trobar una Explicació Única –la Veritat en majúscula, que diria Toni Judt—. I es va anar fixant cada vegada més en els valors autònoms de l’obra estudiada: Verdaguer, les avantguardes, etc; una mirada que, per cert, l’apropava a la de Carles Riba.  Aquell retrat literari meu deia, més o menys, això. I a Joaquim Molas li va agradar. Tret d’Albert Manent, era la primera vegada que algú de fora de l’Acadèmia li dedicava un retrat literari. A alguns escriptors que se sentien damnificats per Molas –i n’hi havia uns quants, sobretot, de la Generació dels 50— el meu text els va semblar massa complaent. Els deixebles de Molas –els “moletes”— el van ignorar.

 En canvi, la meva recent biografia sobre Salvador Espriu el va irritar molt. En vaig tenir una constància del tot explícita el dia que Albert Manent va ser enterrat. A la sortida de la cerimònia religiosa, el doctor Molas em va retreure que no l’hagués anat a veure abans de publicar les coses que jo deia d’ell. Li vaig contestar que tot el que s’hi deia, en la biografia, estava documentat en les corresponents notes a peu de pàgina. Ell em va replicar que jo ja sabia com anaven aquestes coses; que un document es pot llegir de moltes maneres i que ell m’hauria explicat com de veritat havien anat les coses. Però aquesta és una qüestió que ja havia hagut de resoldre en anteriors biografies. Alguns coetanis de les persones biografiades, i que les han sobreviscut, preferirien que a la biografia figurés l’opinió que ara tenen de les coses que van passar i que ells van viure més que no pas quedés constància del que van fer o escriure en el seu moment. Però l’objectiu d’una biografia no és fer quedar malament ningú sinó donar un retrat fidedigne del personatge biografiat i de l’època que li va tocar viure; i un retrat fidedigne està ple de meandres i contradiccions.
Més enllà de la literalitat de les coses que jo deia, perquè a Joaquim Molas no li va agradar la meva biografia? El resum podria ser aquest: mentre escrivia la biografia em vaig adonar que amb els instruments –la paraula és molt de la postguerra– de què disposava la crítica literària a la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta era molt difícil arribar al moll de l’os de l’obra d’Espriu. A Espriu el va començar a entendre una generació de crítics que ja no tenia res a veure amb la Guerra Freda, ni amb Luckacs, Gramsci, l’estructuralisme o qualsevol altra tendència sorgida de la Modernitat. L’Antic Testament, els clàssics grecs, la càbala, el gnosticisme, l’agustinisme de Mester Eckhart, i la filosofia d’Spinoza són alguns dels autors i alguns dels temes que fan possible endinsar-se en l’obra d’Espriu; uns autors i uns temes força allunyats de les preocupacions ètiques i estètiques del món intel•lectual de la Guerra Freda de la qual la postguerra civil espanyola n’és, en certa manera, una conseqüència. Res més allunyat d’una idea maniquea, de bons i dolents, que una idea de laberint. Per entrar en el laberint d’Espriu calia una nova generació, la de Rosa Delor, Sebastià Bonet i Carles Miralles per citar els tres crítics que més han destacat. I, anant més enllà, jo m’imagino els anys de la postguerra com un llarg parèntesi superat el qual enllacen amb la història intel•lectual estroncada el 1939 –o el 1936. Però, és clar, a ningú no li agrada formar part d’un parèntesi, encara que en siguis el cap, o un dels seus intel•lectuals més valuosos.

Durant uns anys, el doctor Joaquim Molas era un personatge que em feia por. Manava a la Universitat de Barcelona, manava a l’editorial més important del país i, de rebot, manava als centres d’ensenyament on s’estudiava llengua i literatura catalanes. La seva ambició de poder semblava no tenir límits. Però potser és preferible l’ambició a la banalitat. En aquest sentit, la seva figura, i la seva obra, em sembla molt més perdurable que la del seu col•lega Josep Maria Castellet. Molas va saber detectar quins eren els autèntics problemes intel•lectuals de l’època que li va tocar viure. Castellet, en canvi, va veure passar la història pel seu costat i el seu màxim esforç va ser no sortir-hi gaire despentinat. Un exemple el tenim en el retrat que ens ha deixat del seu amic Manuel Sacristán. Sacristán és la peça fonamental en el procés de marxistització del país. Fins que no se n’escrigui, des d’un cert distanciament, la biografia no podem entendre en tota la seva complexitat, i en totes les seves implicacions, què va ser l’antifranquisme intel•lectual dels anys seixanta i setanta. Doncs bé, Castellet passa quasi de llarg d’aquest punt i, en canvi, queda fascinat per l’anècdota de la pistola que, en un moment donat, quan encara era un caballero falangista, Sacristán hauria exhibit. Molas potser no despertava, fora de l’àmbit acadèmic, gaire empatia. Però la seva lluita per construir catedrals sota el matalàs franquista és del tot admirable.