El Blog d'Agustí Pons

Jordi Solé-Tura, heroi de la retirada

Javier Cercas, en el seu llibre sobre el 23-F, recupera la imatge dels “herois de la retirada”, entronitzada per Hans Magnus Enzensberger.  Per a l’assagista alemany serien  “herois de la retirada” Mijail Gorbatxov, Wojciech Jaruzelski i Adolfo Suarez. Tots tres han passat a la història no per haver estat lleials als seus ideals de joventut sinó precisament per haver-los traicionat; i per haver aconseguit, gràcies a aquesta traïció, que la societat en la qual ells vivien avancés cap a cotes més altes de progrés i llibertat. Des d’aquest punt de vista, un dels moments estel·lars en la vida política de Jordi Solé Tura és el de ponent de la Constitució. Hi és present, a la ponència, com a catedràtic de Dret Constitucional però, sobretot, com a representant del PSUC i del PCE, partits dels quals forma part. I el principal mèrit de Solé Tura és ajudar, des de la militància comunista, a elaborar una Constitució perfectament adaptable a les Constitucions burgeses que regien els destins de milions d’homes i dones als països  occidentals. Cap concessió. Ni tan sols allò de “España es una república democrática de trabajadores” que havia format part de la Constitució republicana.  El pas definitiu com a “heroi de la retirada” el fa Solé Tura el 1985  quan deixa la militància comunista i entra a formar part del PSC (PSC-PSOE), un partit que havia abdicat oficialment del marxisme el 1979.

            Convé dir-ho de la forma més clara i rotunda possible: no tots els intel·lectuals antifranquistes van ser “herois de la retirada”.  N’hi va haver uns quants, d’intel·lectuals i polítics, que no es van haver de retirar de res perquè havien apostat doblement per l’antifranquisme i per la democràcia; per la “democràcia formal” com deien despectivament els amics de Solé-Tura, que és l’única que ha acabat triomfant. Sense sortir de la seva generació, és a dir per no recular fins a Àngel Pestaña, els qui realment es mereixen un monument,  i un carrer, són els Maurici Serrahima, els Pallach, les Maria Aurèlies, els Pujol,  els Nèstor Lujan  i tants altres que, un cop arribada la democràcia, no van coincidir pas de partit polític però que durant els llargs anys de la clandestinitat  no es van deixar emboirar per cap idea totalitària. Van ser radicalment  antifranquistes i radicalment anticomunistes, que era l’única postura intel·lectualment decent que es podia assumir. El cas de Solé-Tura és encara més paradoxal si tenim en compte que va viure uns quants anys a Romania, on governava el sàtrapa Ceaucescu, i en va sortir escaldat però sense abandonar els ideals comunistes. Com és possible tanta ceguesa intel·lectual?

            Quan l’heroi encara no estava en retirada va escriure un dels llibres que més ha influït en les generacions antifranquistes de la postguerra. Em refereixo a Catalanisme i revolució burgesa, publicat el juny del 1967. Del llibre, que jo tinc llegit i subratllat, se’n deriva la tesi que el catalanisme és un fenomen burgès. No vull entrar en la discussió -ho he fet en altres escrits– si això és el que deia exactament Solé-Tura. El que sí puc dir és que això és el que va entendre tothom. I va encendre els ànims. Va encendre els ànims de Jordi Pujol, com he sabut a posteriori, i va encendre els ànims de Maria Aurèlia Capmany, com vaig saber en aquell mateix moment, perquè jo era un dels seus diguem-ne deixebles. La idea va quallar; i així ha seguit, quallada. Es tracta d’una adaptació local d’una de les aportacions teòriques d’Stalin (Stalin va ser Comissari de les Nacionalitats). El catalanisme  és una tapadora que fa servir la burgesia per a la defensa dels seus interessos.  D’aquí a “el catalán, lengua de la burguesía“, que va tenir èxit entre els universitaris dels anys seixanta, hi ha un pas.

            Contra el pensament, doctrinal, que el catalanisme és una tapadora de la burgesia s’han alçat els estudis empírics sobre el catalanisme popular dels segles XIX i  XX d’historiadors com Josep Termes.  El catalanisme entès com una estratègia burgesa o com un sentiment popular. Alguns hem vist en aquestes dues posicions antagòniques una de les claus dels successius fracassos electorals del PSC i de les successives victòries  del pujolisme.  Fins que Pasqual Maragall no torna a agafar  la bandera del catalanisme, amb gran desconcert dels seus. Mentrestant, la llavor plantada per Solé-Tura havia, per desgràcia, fructificat amb èxit.

El Punt. 19 de desembre del 2009