Josep Piera, l’escriptura lluminosa
L’any 1947 va ser un bon any per a la literatura catalana. Van néixer, entre d’altres, Maria del Mar Bonet, Àlex Broch, Jaume Cabré, Jordi Coca, Mercè Company, Biel Mesquida, Josep Maria Sala Valldaura i Josep Piera. Jo, també. Quan en vam fer 60, o sigui ara fa 15 anys, l’Àlex Broch va organitzar una festa al pati del Museu Marés de Barcelona on ens vam trobar molts dels noms que he esmentat. No recordo la presència d’en Josep Piera. Sí que recordo l’impacte que m’havien produït els primers versos que vaig llegir-ne. Sonaven diferents; eren diferents. Mediterranis, lluminosos, encara que el primer d’aquests adjectius pugui semblar un tòpic. Com la majoria d’escriptors nascuts als anys 40, Piera havia començat en castellà. Haver de re-descobrir, als vint anys, la tradició literària pròpia podia resultar humiliant però et donava més llibertat per enganxar-t’hi des de criteris estètics personals. La poesia de Josep Piera no té res de noucentista ni de neo-noucentista i la seva lluminositat està basada en una libertat desenfarfegada de qualsevol apriorisme limitatiu: “Ara mateix, cap veritat no em salva” diu un dels seus versos. En la recerca d’aquesta tradició pròpia va acabar topant, com no podia ser d’altra manera, amb els poetes de l’Orient d’Al-andalús. Son uns poemes d’una sensualitat poc freqüents en la tradició catalana: “La mà d’amor ens visità en la nit,//vestit d’abraçades que l’aurora esgarrava” (Ibn Khafaja d’Alzira 1058-1138). Dic un disbarat si escric que aquests versos em recorden alguns poemes de Joan Vinyoli? De Piera també vaig llegir, en el seu moment, la biografia novel·lada d’Ausiàs March que queda presentat d’una manera documentada –com correspon al gènere– i també humana i propera. Em va fer entrar en el personatge més enllà de la seva vessant poètica. I tenim també els seus llibres de viatges per les dues ribes de la Mediterrània: els bellíssims textos dedicats a Nàpols, a Marràqueix, a les illes gregues. Prosa lluminosa, sí, però també barroca entès aquest adjectiu com un seguit d’imatges capaces de crear un univers fet de colors, sensacions, olors on el lector queda atrapat, immergit en una mena de fascinació inacabable.
Recordo una estada a Gandia on l’Àlex Broch, l’Àngels Gregori, aleshores presidenta del Centre Català del PEN, i jo vam anar a parlar de Maria Aurèlia Capmany. A l’hora del sopar, en Josep Piera es va mostrar tan seductor com en les seves proses. Afable però profund; irònic, però gens banal; brillant però defugint l’exhibició erudita; impulsiu però sense perdre la lucidesa, la seva literatura se’ns apareixia, més que mai, com el correlat inevitable de la seva manera de veure el món. Literatura i Vida de bracet. No és una unió indispensable a l’hora de jutjar l’obra d’un autor però sí que resulta especialment gratificant per als qui n’hem estat els seus contemporanis. Aquest Premi d’Honor m’ha resultat més proper que mai. Ha guanyat la literatura d’un amic.