La banalització televisiva
No sóc dels qui creuen que, en el món del periodisme, qualsevol temps passat va ser millor. Tal com he intentat explicar en les Cartes a Clara penso, per exemple, que la nòmina d’articulistes catalans que, en català o en castellà, escriuen als nostres diaris no té res que envejar als grans noms del periodisme d’abans de la guerra civil. Una altra cosa és la informació. Com també apunto en l’esmentat llibre crec que la meva generació de periodistes ha assistit de forma passiva a la pèrdua del control del procés de publicació de la informació. Sigui com sigui el periodisme d’ara no té gaire a veure, afortunadament, amb el que vaig conèixer a meitat dels anys seixanta del segle passat que és quan vaig posar el peus, per primera vegada, en una redacció.
Voldria, però, fixar l’atenció en un tema només aparentment menor com és el de la banalització dels continguts televisius. Crec que la televisió és un fenomen massa recent per poder arribar a conclusions categòriques pel que fa a la seva influència profunda en el conjunt de la societat. La substitució del text per la imatge com a font principal d’informació de milions i milions de ciutadans, quines conseqüències tindrà? No crec que 50 anys després de la invenció de la impremta algú pogués contestar una pregunta similar. És més, la gran revolució no va ser l’invent de Gutenberg pròpiament dit sinó l’extensió generalitzada de la lectura que va permetre. I això és va produir uns quants segles després.
Des de l’entrada en funcionament de les privades, el procés de banalització de les televisions ha seguit un camí per a molts inevitable. El procés, naturalment, també ha afectat TV3, que és o hauria de ser la nostra. Seduir peixos avesats a picar l’ham de Belen Esteban no resulta fàcil. El perill és que de tant intentar mirar el que fan els altres acabis emmirallant-hi. Sé que no és fàcil la feina dels directius de TV3 i el cert és que, abans i ara, ha estat dirigida per professionals molt capacitats. Però això no treu que el procés de banalització constitueixi un problema greu, no menys important pel fet que sigui comú a d’altres televisions occidentals.
Hi ha una mena de banalització que és purament funcional. Vol mantenir a l’atenció de l’espectador al preu que sigui. És el cas del programa “Polònia”. “Polònia” figura que és una visió del Sistema des de fora, i per això es riu de tot i de tothom. Però resulta que el seu realitzador no és Coluche sinó un llicenciat en història -excel·lent periodista i excel·lent historiador–. Es pot fer de Coluche sense deixar de ser Jean Daniel o Jean François Revel? I quin país tan trist és aquest que per poder fer de Daniel, o de Revel, t’has de disfressar de Coluche? Després, hi ha una banalitat ideològica nascuda del sectarisme . ¿Es pot dir, en un programa de Trenta Minuts, que ha caigut el Mur de Berlín però que encara queden moltes altres Murs per derruir? És com si al segle XVI, parlant del Descobriment d’Amèrica, algú hagués dit que encara quedaven per conèixer les Seychelles. La banalització d’un fet tan determinant com és la caiguda del Comunisme -que és la caiguda d’una de les més grans utopies de la història, derivació extrema dels ideals de la Il·lustració– passa del tot inadvertida perquè forma part del discurs dominant. Atorgar-li la dimensió històrica que li correspon pot ser considerat de dretes i, en aquest punt, al nostre país, tota reflexió racional queda paralitzada. I, finalment, hi ha una banalització nascuda de la ignorància. ¿Algú s’ha parat a comptabilitzar quants diners ens tocaria pagar a cada ciutadà si l’Administració atengués les reivindicacions de tots els grups socials que apareixen als telenotícies? La llista de ciutadans, enrolats tots ells en causes justíssimes, que surten a la televisió denunciant la manca d’ajuts de l’Administració és quasi infinita. Tots ells tenen el seu minut de glòria i ens deixen, als telespectadors, amb l’ànim encongit i culpabilitzat. Algú em dirà que aquesta és la Catalunya real. Però vull creure que la Catalunya real és -o és, també– aquella que omple els dissabtes la llibreria La Central; la dels estudiants que fan colzes fins a altes hores de la matinada; la dels empresaris que aconsegueixen sobreviure i expandir-se; la dels escriptors i intel.lectuals que han fet que no siguem Occitània, de Ramon Llull a Pere Lluís Font, per entendre’ns. Encara que aquesta Catalunya no surti gaire, o no surti gens, a TV3.
El Punt. 2 d’octubre de 2010.
"Amo les faules del filòsofs;