La batalla, perduda, de les idees
Dels embolics que s’han succeït al voltant del cementiri nuclear que el municipi d’Ascó està disposat a acceptar només una força política n’ha sortit clarament beneficiada: Iniciativa per Catalunya. El senyor Joan Herrera s’ha convertit en el nou Manelic de l’ecologia. És ell el qui amb més vehemència s’ha oposat a les pretensions del consistori d’Ascó fins al punt d’aconseguir que els dos partits majoritaris de Catalunya, Convergència Democràtica i el Partit Socialista, adoptessin una vergonyosa actitud de submissió. I és, en aquest context, que l’al·lusió a Manelic no és gratuïta. En efecte, Manelic representa, en l’obra de Guimerà, la Puresa de la muntanya en contraposició a la Contaminació de la plana. Terra Baixa tenia èxit entre els obrers de Barcelona que vivien en situació precària i que recordaven, com un paradís perdut, l’ambient rural que els seus pares, o ells mateixos, havien deixat enrere. Aquests obrers havien idealitzat una situació que no ho havia estat mai, d’ideal, perquè en aquest cas no haguessin emigrat a la gran ciutat. Però un cop instal·lats a la gran ciutat mitificaven el record i s’identificaven amb l’heroi, el Manelic, que l’encarnava.
És aquesta actitud pre-moderna la que ha adoptat Iniciativa en el cas d’Ascó. Les actituds pre-modernes, que són actituds de por i de defensa, solen tenir èxit perquè emeten un missatge que no necessita de cap procés de racionalització, perquè van dirigides directament als instints més primaris, i més justificats, de la persona humana. En aquest cas, l’instint de supervivència. La desintegració de l’atom, i la seva utilització amb finalitats pacífiques, ha estat un dels avenços més transcendentals de tota la història de la humanitat com ho ha estat la possibilitat de clonació. Que la jerarquia eclesiàstica, i altres forces conservadores, s’oposin a alguns d’aquests avenços forma part d’una tradició de pensament que mereix molt de respecte encara que no compartim. Però que la defensa d’aquest conservadorisme intel·lectual sigui assumit per forces polítiques que s’autoanomenen d’esquerra és un dels sarcasmes ideològics més flagrants del moment que ens ha tocat viure.
Als Estats Units, a la Gran Bretanya, i a França, per citar tres països punters, l’energia nuclear és un fet des de fa anys, i no ha originat cap mena de perjudici objectiu entre els qui viuen prop de les centrals. El mateix pot dir-se de Catalunya i Espanya, tot i la malaptesa de les autoritats del ram a l’hora d’explicar els incidents més o menys evitables. I , com en el cas de Manelic, no existeix un passat de puresa. Només cal recordar els danys ecològics, paisatgístics i d’altra mena provocats al llarg de la història per l’energia del carbó i per l’energia elèctrica.
Si les coses són així, ¿perquè Iniciativa ha aconseguit que una part important de la ciutadania, no pas els habitants d’Ascó, es mobilitzessin contra el cementiri? Per un fet molt senzill. Perquè Iniciativa guanya, encara, en el terreny de les idees. Són idees no renovades, anquilosades, moltes d’elles solidificades als anys seixanta però que continuen essent hegemòniques, a Catalunya. ¿Com s’explica, sinó, que els responsables dels partits majoritaris no hagin gosat dir en veu alta allò que deien profusament en veu baixa? És clar que, en aquest camp, poques coses podem esperar del Partit Socialista, i de tot allò que gira al seu voltant. En el terreny ideològic i cultural, el PSC s’ha convertit en una gran màquina de poder, on el més important és el manteniment i el clientelisme. Però sense cap afany per reformular idees, per esbandir tòpics. I aquí podríem parlar del CCCB o del Lliure… Convergència és el grup ideològicament més proper als plantejaments liberals i auto-responsabilitzadors que intenten fer sortir Europa de la guarderia on entre tots ens hem ficat. Però, per raons que se m’escapen, Convergència, durant els seus anys llargs de govern, va negligir el debat de les idees -o no va poder posar en qüestió les dominants, que ve a ser el mateix. El camp, doncs, està lliure perquè els Manelic de torn enlluernin impunement el públic, i es guanyin els seus aplaudiments.
El Punt. 6 de febrer del 2010
"Amo les faules del filòsofs;