La feblesa que ens mereixem
A mesura que passen els dies va quedant clar que per més bona voluntat que hi posin CiU i ERC el proper govern del president Mas serà un govern feble. Ho serà perquè haurà de donar comptes a un Parlament fragmentat on cadascun dels partits de l’oposició tindrà per objectiu desgastar al màxim possible un govern en minoria. En aquest sentit no ens hem d’enganyar. El tacticisme dels partits polítics catalans pot arribar
tan o més baix de sostre, i destructiu, que el tacticisme dels partits espanyols. Ens queixem que, enfront de la crisi, Espanya ha estat incapaç d’organitzar no ja un govern de coalició, com va passar a Alemanya, sinó
d’arribar a uns mínims acords d’Estat i nosaltres anem pel camí de fer el mateix. Els dirigents del PSC, en consonància amb el pensament del PSOE -i del PP- diran que, en aquests moments, no es pot passar la qüestió nacional (referèndum) per sobre de la qüestió social com si no es tractés de dues cares de la mateixa moneda. Volem la independència perquè creiem que és l’única sortida de veritat a l’actual crisi econòmica però els dirigents del PSC intentaran fer-nos creure que l’exercici del dret a decidir és una cortina de fum, etc. No podem esperar tampoc massa d’Iniciativa i la CUPS. Aquí hi haurà una competició per veure qui s’enduu el llorer de la innocència, i aquesta competició serà molt ben rebuda per un electorat que ha demostrat les seves preferències envers tots aquells partits polítics que en comptes de presentar programes creïbles de govern predicaven les Benaurances. Suportarà Esquerra totes aquestes pressions? Ho dubto. Per més que CiU assumeixi una part substancial de les propostes econòmiques d’Esquerra, les retallades continuaran essent inevitables perquè l’autonomia econòmica catalana ha deixat pràcticament d’existir. Tot, o quasi, ve predeterminat des de Berlin o des de Madrid per més que els partits d’esquerra vulguin fer veure que no és així (i l’electorat vulgui fer creure que s’ho creu).
Les passades eleccions han estat un gran desastre no només per Convergència -que al cap i a la fi podrà continuar governant-sinó per al conjunt del país. Torno a l’expressió que Gaziel havia fet servir en casos semblants: Catalunya ha biaixat. Alguns -modestament-ja advertíem de la possibilitat que la situació política catalana quedés empantanada però les previsions han quedat superades per la realitat. Fins i tot la persona més ignorant en política sabia que Catalunya podia, ara sí, iniciar un camí cap al dret a decidir i, potser, cap a la independència però l’escàs sentit polític de la societat catalana ha tornat a fer anar el futur del país pel pedregar. Potser més que un analista, ens caldria un psicoanalista que fos capaç d’explicar per quines raons la societat catalana és capaç d’enlluernar-se, i arribar a enlluernar els altres, amb miratges de bonics colors però així que arriba l’hora de la veritat arronsar-se, tirar enrere, és a dir, biaixar. Apunto que encara hi ha un excés de fals puritanisme a la societat catalana, fruit del predomini doctrinal de les esquerres. Allò important no és el que fas sinó el que dius. Això explicaria que alguns, bastants, o molts, ciutadans d’aquest país siguin indulgents amb ells mateixos i tan falsament radicals quan jutgen l’actuació dels polítics. No voten els polítics per allò que, realment, podran fer -o han demostrar ser capaços de fer-sinó per allò que diuen que faran. En bona part, aquesta és la raó de l‘èxit, en les passades eleccions, d’ERC i Iniciativa, dos partits directament responsables de la situació de fallida en què es troben en aquests moments les finances publiques catalanes. En canvi, aquest mateix electorat no està disposat a tolerar que un candidat a president
de govern li digui la veritat, això és, que només pot prometre, de moment, sang, suor i llàgrimes. Catalunya no és Anglaterra com ho prova -per cert- que les nostres esquerres no tolerin un monument a Churchill. Churchill vaser capaç de defensar els punts de vista que ell creia justos malgrat la immensa impopularitat que, en un moment donat, li van ocasionar. Tant de bo m’equivoqui, però l’ocasió d’un canvi radical de la relació amb Espanya trigarà molt a tornara presentar-se Quin desastre!
Catalunya Oberta, 5 de desembre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;