La lenta degradació
No és cert que Mariano Rajoy no tingui un pla per respondre a les peticions sobiranistes de Catalunya. Sí, que en té un, de projecte, i consisteix en procurar la lenta degradació de la vida col·lectiva de Catalunya a fi d’aconseguir desmotivar completament el ciutadà de qualsevol intent de participació en els afers col·lectius. Jo pensava que el debat entorn al projecte sobiranista no seria precisament una justa cavalleresca però que, com en tota situació de conflicte protagonitzat per persones intel·ligents, es procuraria que els danys col·laterals fossin els mínims. És més, sempre hi havia la possibilitat que l’aposta per la independència fos una aposta de màxims, motivada pel convenciment, la necessitat o la desesperació -o les tres coses alhora, tant se val- i que en el curs de la partida s’arribés a un acord de mínims, acceptable per a les dues parts. Al cap
i a la fi, així va funcionar la Transició i així s’han solucionat la majoria de conflictes polítics que no han desembocat en guerres o violències.
El govern de Rajoy no ha enviat un exèrcit militar -si és permesa la redundància- sinó que n’ha tingut prou en reforçar la plantilla de funcionaris públics habitualment dedicada a tasques d’informació i propaganda. És una invasió molt més subtil per invisible i d’efectes tan o més demolidors. En efecte, resulta difícil denunciar una campanya de desprestigi duta a terme a través dels mètodes més sofisticats de calumnia i desinformació. Aquesta campanya es basa en fets reals, en denuncies discutibles i en simples invents més o menys creïbles per part d’una opinió pública que ja comença a sospitar de tot el món polític, en bloc. Barrejar la veritat amb les mitges veritats i amb mentides deliberadament formulades és una formula letal per a un sistema democràtic –que és un sistema enormement fràgil, com demostra l’experiència històrica. En democràcia hi ha uns límits que no es poden, o no s’haurien de poder, superar a no ser que qui els traspassi tingui una idea només funcional de la democràcia: em serveix només si serveix els meus
interessos polítics.
L’expresident Aznar va ensenyar les cartes quan va dir que abans es dividiria Catalunya que Espanya. No era una atzagaiada com ho prova el fet que ha estat l’estratègia utilitzada pel Partit Popular a l’hora de respondre a les reclamacions sobiranistes de Catalunya. Rajoy és més subtil que Aznar i tampoc no té, de cara al seu propi partit, el marge de maniobra del seu antecessor. Si no ha pogut ni cessar la ministra Ana Mato imaginem-nos què passaria si intentés el més mínim gest de distensió cap a Catalunya.
Ens equivocaríem si, des de Catalunya, penséssim que l’estratègia del PP és fruit de la mentalitat visigòtica que mantenen alguns, o molts, dels seus dirigents. No ens enganyem. Els estrategs del PP saben història i saben que, si més no des de l’Assemblea de Parlamentaris, i això vol dir remuntar-se al 1917, Catalunya sempre ha acabat cedint; sobretot, en el moment en què l’enfrontament directe s’ha fet inevitable. Ells confien en què la història es repeteixi i per això la seva estratègia consisteix en posar l’esca de la divisió i la desmotivació allà on l’actualitat ho fa possible. Lamentablement no podem esperar que el PSOE es comporti d’una manera millor. El PSOE és un partit, en general, més ben educat que el PP però ja hem vist que comparar el procés sobiranista amb Hitler resulta gratis.
Estic segur que ara, entre els ciutadans de Catalunya, hi ha més independentistes que en el moment de la manifestació de l’11 de Setembre. Ja ho he dit repetides vegades aquests darrers mesos: els qui apostàvem per una via de diàleg ens estem quedant sense arguments. Però que ni el PP ni el PSOE s’enganyin: uns quants, no sé si molts o pocs, ara, menys que mai, no abandonarem la nau catalanista; no per quixotisme sinó per dignitat.
Fundació Catalunya Oberta, 14 de març del 2013.
"Amo les faules del filòsofs;