La locomotora cultural
En els seus millors anys, Max Cahner va conduir una locomotora elèctrica en un país que encara funcionava amb màquines de vapor. Ell ha estat l’impulsor d’algunes de les empreses culturals més perdurables d’aquest país: l’Enciclopèdia Catalana, Edicions 62, el Departament de Cultura de la Generalitat. Gràcies a la seva tenacitat, el savi Coromines va acabar i publicar dues obres monumentals, d’aquelles que defineixen una gran cultura: el Diccionari Etimològic i l’Onomàsticon. També gràcies a Max Cahner, Joan Fuster va escriure i publicar Nosaltres, els valencians, llibre cabdal per a la recuperació cultural del País Valencià. Sense
l’impuls editorial de Max Cahner li hauria estat més difícil a Pierre Vilar publicar la seva Història de Catalunya; i la complicitat i l’amistat que va trobar en Max Cahner va resultar fonamental per a Eliseu Climent a l’hora de muntar totes les seves empreses culturals. Amic i confident de grans personatges de la cultura catalana, Cahner mai no va gaudir de bona premsa entre la intel·lectualitat esquerranosa del país, durant molts anys dominadora del paisatge cultural. Cahner anava per feina mentre els altres es queixaven o dormien a la palla de Bocaccio. Després, quan va ser conseller de Cultura -primer conseller de Cultura, l’organitzador del Departament- alguns li van voler fer pagar la gosadia d’anar per lliure, d’estimar realment la llibertat, i li van muntar un auto sacramental en nom del materialisme històric. Pierre Vilar, que sabia de què anava, li va enviar una carta de solidaritat on es referia, amb el nom i cognom del parlamentari que havia engegat l’operació, al “cretinisme dels parlamentaris”, una expressió de Lenin.
En alguna d’aquestes operacions, Cahner s’hi va deixar la seva pell i la fortuna dels pares. A principis dels seixanta el van desterrar a França, i va ser un desterrament fructífer perquè en va tornar -gràcies a unes gestions dels germans Valls Taberner que tenien en nòmina el ministre de la Governació-amb la idea de l’Enciclopèdia Catalana sota el braç. És a l’Enciclopèdia on Cahner va perdre bous i esquelles fins al punt que va haver d’abandonar tant la direcció de l’empresa com la d’Edicions 62. Quan anys després, una nit boirosa, vaig anar amb cotxe fins a la casa de Romanyà on vivia Mercè Rodoreda, a demanar-li una signatura de
suport al conseller Cahner, l’escriptora em va mig obrir la porta i em va preguntar: “Aquest és el conseller que va arruïnar la seva família fent l’Enciclopèdia?”. Li vaig dir que sí, i va signar.
Si Max Cahner ha fet tot això, es poden preguntar els mes joves, ¿com és que en aquests darrers anys el seu nom no ha estat present en els grans moments o en els grans debats culturals d’aquest país? Cahner tenia la capacitat seductora dels grans polítics, però una irrefrenable habilitat per destruir els equips humans que ell mateix havia creat. No sabia mantenir l’equilibri emocional que els experts consideren imprescindible en totes les persones que duen a terme una funció directiva. I això ho explico no pas amb ànim xafarder sinó perquè aquesta va ser la causa directa del seu declivi com a personatge públic.
Jo vaig treballar amb ell d’una manera molt intensa durant el seu mandat com a conseller de Cultura. Érem un equip excel·lent i vam fer una bona feina. Estic orgullós d’haver-ne format part. I a ell he d’agrair que em donés l’oportunitat de servir el meu país no des de la barrera sinó des de la difícil realitat de cada dia. Max Cahner va ser, des d’aquest punt de vista, un patriota exemplar.
La Vanguardia, 15 d’octubre del 2013
"Amo les faules del filòsofs;