La societat deprimida
Edgar Morin es va inventar el terme de “societat complexa” per definir la societat que sorgia de la Modernitat, de la batalla de blocs. “Societat complexa” és l’antònim de “societat mandrosa”. Una societat mandrosa és aquella que en té prou en catalogar si una idea, una proclama, una proposta és de dretes o d’esquerres per decidir si serà beneficiosa o perjudicial per al conjunt de la societat. La societat de blocs -la que va durar fins al 1989- era una societat mandrosa. No calia pensar gaire perquè tot, tot, acabava formant part d’un o altre bloc. No hi havia, com s’ha demostrat, i com ens va recordar oportunament Havel, una tercera via possible.
Només si partim del punt de vista que la crisi actual europea és enormement complexa podrem començar a treure l’entrellat del que està passant. D’entrada, es tracta d’una crisi econòmica. A Catalunya i a Espanya -i a Itàlia i a Grècia– s’ha gastat, en aquests darrers anys, bastant més diners dels que es tenien fins arribar a un punt que el deute s’ha fet insostenible i els creditors i avaladors -simplificant: els anomenats mercats i Alemanya- han dit prou. Però la crisi també és política perquè a mi no se m’acut imaginar ni Churchill, ni De Gaulle ni Adenauer pendents no de les decisions que ells prenien sinó de les decisions dels “mercats”. A Europa hem tingut polítics que no han donat la talla; que en qualsevol procés de dirigents empresarials no haurien passat de la primera prova. I no parlo de l’estranger. Parlo d’Espanya i també, en menor escala, de Catalunya. Al govern de Zapatero han abundat els polítics ineptes, és a dir, els polítics que no tenien prous coneixements, ni prou experiència, per ocupar el lloc que ocupaven (començant, és clar, pel propi Zapatero). A Catalunya durant el Tripartit hem tingut alguns consellers ineptes i alguns consellers sectaris. Aquests darrers són els que ens han deixat una herència més difícil perquè no van parar d’aprovar lleis i prendre iniciatives sovint de cost desorbitat. Però tots aquests polítics -els Saura, les Leire Pajín, els Zaplana, entre d’altres- han gaudit, fins ara, de perfecte impunitat. La majoria, han estat elevats, pels respectius partits, a llocs polítics o institucionals de gran respectabilitat i excel·lent remuneració.
Avui mateix, 1 de maig, l’esquerra es manifesta com si res del que està passant anés amb ella. És com si una manifestació de bombers que protestés legítimament contra la proliferació d’incendis anés encapçalada per una banda de piròmans. I anava a dir, si no sonés massa cursi, que escric això amb un profund dolor perquè aquesta impunitat, aquesta sensació que els polítics poden ser tan irresponsables, o tan lladres, com es vulgui que mai no els passarà res , està calant en amplis sectors de la societat -ha calat, ja-i d’aquí a la desmembració social només hi ha un pas.
El Punt-Avui, 1 de maig del 2012
"Amo les faules del filòsofs;