15
Jun
2018

L’antifranquisme en la seva complexitat

Va ser Edgar Morin el qui ens va advertir, després de la caiguda de la Mur, que entràvem a l’època de la complexitat. I uns anys després, Tony Judt ens feia veure que ja no podíem recórrer a cap pretesa doctrina objectiva per interpretar episodis històrics o actuals. En l’intent d’entendre la història, les receptes màgiques han deixat d’existir. El llibre Sabotatge contra Franco. Episodis d’oposició dels que havien guanyat la guerra, que acaba de publicar Joan Safont, amb pròleg de Jordi Amat, participa de ple en aquesta reivindicació de la complexitat. La lluita antifranquista no va ser només una lluita entre “bons” i “dolents” –tot i que hi va haver bons i dolents; víctimes i botxins— sinó, entremig, va aparèixer una matisada gama d’actituds i iniciatives, algunes d’elles protagonitzades per grups socials que, durant la guerra civil, i immediatament després, havien donat suport al govern del dictador.  Aquest punt de vista no és nou tot i que és la primera vegada que es presenta amb voluntat d’abastar el conjunt del període –de 1939 a 1975— i de fer-ho de forma explícita, reivindicant una diguem-ne tercera via fins ara limitada a figures o episodis concrets. En aquest sentit, és just que Joan Safont dediqui el seu estudi a Albert Manent perquè ell va ser el qui va documentar i narrar la persecució, que va comportar morts, presó i exili, de molts dels dirigents de la Lliga Regionalista o d’altres partits i organitzacions de dreta durant la guerra civil.  I no esmento la persecució i assassinat de capellans i religiosos perquè aquest era un tema ja més conegut, quantificat i documentat. En la mateixa línia cal situar els treballs de Solé Sabaté i Joan  Villarroya sobre la violència a la rereguarda que trencaven, per dir-ho així, el mite la innocència republicana. O l’excel·lent biografia de Josep Maria Muñoz sobre Jaume Vicens Vives, un dels personatges protagonistes del relat de Joan Safont. Esmento aquests treballs a tall d’exemple.

Cada cas és cada cas. Vull dir que la compaginació entre la voluntat d’assolir, o conservar, una bona situació professional i social sense desaprofitar les estructures i els avantatges que proporcionava el franquisme, d’una banda;  i el protagonisme o col·laboració en accions a favor de la cultura catalana i de la democratització  social, de l’altra,  presenten característiques diferents en cadascun dels personatges que surten al llibre. I, dins de cada personatge, no és el mateix allò que es pot fer i es vol fer al 1940 que al 1975. En aquest sentit, un dels aspectes més fascinants del llibre és comprovar les relacions i complicitats entre grups aparentment distants.  Tornem, per exemple, a la figura de Vicens Vives.  Primera contradicció: sonava com a possible ministre i, a la vegada,  com a  president d’un futur govern democràtic català. I això era així perquè, tal com escrivia Nèstor Luján en l’article necrològic que li va dedicar: “Estaba entre nosotros como un hombre fundamental de un presente pleno y de un futuro incalculable”.  Jaume Vicens havia connectat, com molt bé explica Safont en el seu llibre, amb Josep Pla i amb Josep Tarradellas, exiliat a Saint Martin le Beau. Tots tres imaginaven, i en certa manera dissenyaven, aquest “futur incalculable” del qual parla Nèstor Luján. Però, a la vegada, pel Mas Pla es deixava caure, els caps de setmana, l’economista  Joan Sardà Dexeus, lligat amb els pro-nois que havien començat a treballar com a economistes a l’empara de Francesc Cambó. Sardà Dexeus, de conviccions catalanistes i republicanes, s’hi deixava caure, a casa de Josep Pla, els caps de setmana perquè els dia de cada dia es dedicava, i hi va reeixir,  –només heu de llegir el que en diu Paul Preston en la seva biografia sobre Franco— a modernitzar l’economia espanyola. Amb una mà, doncs, apuntalava el franquisme; amb l’altra, feia sortir el conjunt del país de la pobresa i, per tant, facilitava el futur adveniment de la democràcia.  I, pesi a qui pesi, ho feia a partir de les receptes del Banc Mundial, del qual ell era l’home de confiança a Espanya.

Potser perquè conec l’episodi m’ha alegrat la reivindicació que en Joan Safont fa dels burgesos catalans que van crear Òmnium, que hi van abocar molts diners de la seva butxaca i que van patir amenaces i represàlies.  Tard o d’hora es publicarà la correspondència d’alguns d’aquests dirigents i aleshores es veurà que la seva posició no va ser gens fàcil. Els atacava tant un company de classe social com era Mariano Calviño, màxim factòtum del franquisme a Barcelona, com els articulistes anònims del PSUC des de la revista “Nous horitzons”. I el propi president Tarradellas, com ja és prou conegut.  Però no només aquells burgesos d’Òmnium van dur a terme una tasca benemèrita, en el camp de la cultura sinó també –o sobretot— extraordinàriament eficaç, entre altres coses, perquè es van refiar de persones expertes com, per exemple, o sobre tot, Joan Triadú.  Això no vol dir que les fàbriques tèxtils d’alguns d’ells deixessin de fabricar uniformes per a l’exèrcit espanyol.

El llibre de Joan Safont resulta fascinant per  les persones que presenta, pels episodis que explica i per la línia de continuïtat, versemblant, que és capaç de construir. Com ell diu en el primer capítol –el dedicat a l’any 1939— durant aquests llargs anys de postguerra es passa dels gestos de resistència a les estratègies de sabotatge. Entre els primers, la represa de les sessions acadèmiques (privades) de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1942; entre les segones, la presentació de Raimon i Salomé al Festival de la Canción Mediterránea, l’any 1963, i el seu triomf inesperat (per als organitzadors).  En aquesta evolució hi jugaran un paper fonamental les Festes d’Entronització de la Mare de Deu de Montserrat (1947); el Grup Torres i Bages (1950); la revista Destino (1958);  la Nova Cançó (1968), la Fundació Jaume Bofill (1970) o el Barça (1974). I personalitats com ara Joan Sales, Raimon Galí,  Salvador Millet i Bel,  el ja esmentats Jaume Vicens, Josep Tarradellas i Josep Pla; Jordi Pujol; Santiago Nadal; l’abat Escarré; els germans Valls Taberner; i Josep Maria Vilaseca Marcet, entre d’altres.

Aquest era un llibre necessari i gràcies a la precisió de les dades que aporta, i a la seva bona redacció, s’ha convertit en un llibre fonamental.  Ja no es podrà escriure sobre la societat catalana durant el franquisme sense tenir en compte la importància d’aquesta tercera via que presenta Joan Safont. Per als mes joves resultarà una font d’informació fiable, reivindicadora de la complexitat de tota situació política i social. Els qui, com jo, vam sortir al món a meitat dels anys seixanta, corríem el perill, com Fabricio a del Dongo a la batalla de Waterloo, de només haver vist les potes del cavalls que teníem davant nostre. Aquest llibre ens ofereix una perspectiva global d’una part de la societat catalana durant el període franquista;  una perspectiva que confirma hipòtesis i amplia horitzons.

Revista de Catalunya, 302. Abril, maig, juny del 2018.