L’Estat del benestar i nosaltres
Ens equivocaríem greument si penséssim que l’actual crisi econòmica, a Catalunya i a Espanya, quedarà solucionada amb unes quantes mesures econòmiques, més o menys dràstiques, més o menys perjudicials, a curt termini, per al conjunt de la població. És evident que, a Catalunya i a Espanya, cal un canvi de govern que intenti redreçar l’actual situació econòmica però a mi també em sembla evident que els ciutadans no podem esperar de forma passiva que els polítics, i els experts, ens proposin les seves solucions. Tot i que les grans declaracions sovint em fan venir urticària crec que allò que cal, en aquests moments, és un canvi de mentalitat per part dels ciutadans. Intentaré explicar-me. Contràriament al que podria semblar si ens limitessin a veure i escoltar determinats informatius -els deTV3, sense anar més lluny- l’Estat del Benestar ha assolit, a casa nostra, unes dimensions que haurien satisfet, plenament, les aspiracions dels més exigents utopistes del segle XIX. No parlo per parlar. Tinc davant meu l’article Literatura utòpica a Catalunya publicat per Josep Termes dins del seu llibreHistòries de la Catalunya treballadora (Empúries, 2000). En aquest article, Termes fa referència al text amb el qual l’enginyer anarquista Ricardo Mella va guanyar, l‘any 1889, el Segundo Certámen Socialista. El treball en qüestió es titula La nueva utopia i allò que crida l’atenció és que, en bona part, la ciutat utòpica imaginada per Mella s’ha convertit en realitat. “Una parte de la ciudad está dedicada exclusivamente a las viviendas y al otro lado se ven tan solo inmensas fábricas, talleres, granjas de labor en las afueras, grandiosos mercados (…) Entre los edificios notables de la ciudad descuellan las escuelas públicas, el centro local de relaciones y negocios, la casa de corrección médica, las bibliotecas y museos, los centros de recreo y otros. Las escuelas públicas, fomentadas por la iniciativa de asociaciones consagradas a la enseñanza, son un verdadero resumen enciclopédico de todos los conocimientos humanos“, etcètera.
Allò que no podria imaginar Mella és que aquestes transformacions comportarien una progressiva pèrdua de la capacitat d’iniciativa i de responsabilitat individual d’una franja cada cop més nombrosa de ciutadans. Convertit l’Estat en una mena de proveïdor omnipotent de serveis, els diversos partits polítics han sucumbit a la temptació de convertir el ciutadà en un client a canvi de la obtenció dels seus vots. Aquesta situació no només hauria escandalitzat Mella, al cap i a fi un ingenu utopista, sinó també als polítics laboristes anglesos que després de la II Guerra Mundial van posar en marxa l’Estat del Benestar. ¡Es posarien les mans al cap si veiessin que l’esperit de l’Estat del Benestar ha estat pervertit fins al punt que serveix fins i tot per pagar les Festes Majors! Però tractats com a nens aviciats, ¿castigarem els ciutadans, quan siguem cridats a les urnes, el populisme malbaratador dels nostres polítics o, ben al contrari, seguirem exigint, amb els ulls tapats, per fer veure que no sabem qui ho paga, pa i circ pels segles dels segles? A mi, que consti, se’m fa difícil imaginar un clam popular a favor de la supressió de la despesa pública que comporta la Festa de la Mercè o altres festes majors, concerts, espectacles, etcètera. El malbaratament dels nostres diners per part de l’Administració ha afectat, aquests darrers anys, des de les coses més petites -a la porta del mercat del meu barri la Diputació de Barcelona anuncia que paga uns cursos de cuina-fins a les iniciatives més ambicioses. Diuen que quan Felipe González va explicar al canceller Kohl que Espanya organitzaria, l’any 1992, els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla, tot a l’hora, el polític alemany va respondre, irònic: “Nosaltres aquestes coses no ens les podem permetre”.
Que els abusos contra l’Estat del Benestar no siguin una qüestió local sinó en bona part europea; i que aquests abusos hagin estat fomentats, en certa mesura, pels mateixos polítics no treu gravetat a la nostra situació específica. I tampoc no és exactament un problema de dretes i esquerres. Allò que un moment donat va ser bo per Europa, les polítiques d’esquerra que van ajudar a configurar l’Estat del Benestar, s’ha convertit ara, en bona part, a causa de l’abús populista que n’ha fet aquesta mateixa esquerra, en una rèmora que una consciència progressista s’hauria de sentir en l’obligació de denunciar No hi ha res pitjor, per a impedir el progrés dels pobles, que les ofuscacions ideològiques que no tenen en compte la dinàmica de la realitat. Ja ho havien advertit, entre d’altres, els utilitaristes anglesos del segle XVIII. Potser per això allà ja han canviat el govern i han iniciat, sense gaires escarafalls, les transformacions que els permetrà continuar essent una gran nació. Aquí, mentrestant, ens tirem els plats pel cap amb la secreta esperança que algú pagarà la vaixella.
El Punt. 5 de juny del 2010. Revisat
"Amo les faules del filòsofs;