Llegir Espriu, ara
A mesura que s’acosta la celebració de l’Any Espriu -2013: centenari del seu naixement- torna a plantejar-se el grau de coneixement de la seva obra entre els lectors catalans. Espriu, per dir-ho així, és l’anti-Polònia, el programa televisiu de més èxit de la nostra televisió nacional. La seva obra pot merèixer molts qualificatius menys el de banal. Els llibres de Salvador Espriu, tant els de poesia com els de prosa, ofereixen múltiples i no excloents nivells de lectura, com aquelles nines russes que sempre n’amaguen una altra al seu interior. Aquesta no constitueix una característica privativa d’Espriu, sinó al contrari: és allò que el fa un autor universal i de llarg abast, capaç d’interessar successives generacions d’estudiosos i lectors. És exactament el que passa, per no sortir del nostre àmbit literari, amb Mercè Rodoreda i La plaça del Diamant, per exemple. Resulta atractiva tant pels lectors més legítimament sentimentals com per als estudiosos de la guerra civil o del feminisme.
En els versos i la prosa d’Espriu hi podem trobar visions líriques; denuncies i propostes polítiques; ressò dels clàssics grecs i llatins i, a la vegada, dels autors més contemporanis; la reivindicació d’una manera ètica de veure el món; la presència de la càbala; l’assumpció de la teologia negativa; la preocupació obsessiva pel temps i el pas de l`home, i de la dona, sobre la terra; figures de l’Antic Testimoni i de la reinventada Sinera en diàleg més o menys fructífer (és a dir, el mite universal i el mite local); etcètera. Espriu, com tots els grans autors, és inacabable.
Tampoc no és ben bé cert que Espriu no sigui un autor llegit. Potser no ho és per les noves generacions d’estudiants, i potser la societat catalana no té encara prou consciència que Espriu és una de les grans figures literàries i intel.lectuals de tots els temps; una personalitat enlluernadora pel seu llegat literari però també per l’enorme dimensió de la seva figura. Per això no seria just que no esmentéssim l’esforç brillant que suposa la publicació de les seves obres completes en edició crítica, sota la direcció de Rosa M. Delor, la gran estudiosa d’Espriu. Fins ara, se n’han editat vint volums que inclouen alguns dels llibres més importants com ara Primera història d’Esther o La pell de brau. Per a final d’aquest any, s’anuncia l’edició de Les cançonsd’Ariadna, autèntica columna vertebral de tota l’obra d’Espriu. Quedaran per editar el recull de contes Ariadna al laberint grotesc, un altre volum de poesia diguem-ne esparsa i els dos que recullen bona part dels pròlegs escrits per Espriu sobre altres autors i textos sobre la seva pròpia obra.
Des del punt de vista acadèmic, doncs, Espriu gaudeix de molt bona salut. També, durant un llarg període de la nostra història més recent, alguns dels seus llibres es van vendre molt bé. No només, per exemple, La pell de brau sinó també el volum Narracions, porta d’entrada a la literatura d’Espriu per part de molts estudiants de batxillerat. Però si, per la banda de les majories (de les possibles majories de lectors) ens trobem amb el problema de banalització per la banda de les minories (és a dir, dels estudiosos) ens troben amb el problema de les especialitzacions. ¿Perquè en la recent iniciativa anomenada Atri dels
Gentils no s’han tingut en compte alguns dels poemes, plens de ressonàncies religioses i teològiques, d’Espriu? La literatura d’Espriu és com un immens llibre del qual només n’hem obert unes quantes pàgines: la política, per exemple, sobre la qual Jordi Pujol ja va reflexionar durant els seus anys de presó a Saragossa. Però ens en queden moltes, de pàgines per obrir. La celebració del centenari, el proper 2013, ha de ser una bona ocasió per tornar a Espriu els lectors que li haurien de correspondre.
Butlletí del Centre d’estudis Jordi Pujol. 13 de juny del 2012
"Amo les faules del filòsofs;