Llegir Ferran de Pol
“La cultura per sí sola no suscita mai un país. No ens fem il·lusions. És el país, i el seu sentit econòmic, polític i social, que fan possible una cultura”. És una reflexió de Lluís Ferran de Pol, que aquests dies he recordat després de la lectura d’Un de tants, que ha reeditat Club Editor. Ferran de Pol va viure, com a tinent de l’exèrcit republicà, la batalla de l’Ebre. Pocs mesos després va anar a raure al camp de concentració de Sant Cebrià, a les platges del Rosselló. Aquestes dues experiències formen el nucli central del llibre. Com que Ferran de Pol era, a la vegada, militar i escriptor, la descripció de la batalla de l’Ebre té sobrietat, vigor i emoció. Si morir a l’Ebre era morir per alguna causa, malviure a Sant Cebrià obria les portes de l’esperit a la lúcida desesperació i feia del tot inservibles aquelles morts. “Tenim l’ànima tacada de merda, com aquesta platja negrejant de diarrees”.
Ferran de Pol somiava una Catalunya forta, desacomplexada i amb un alt sentit de la disciplina i potser trobaria que la Catalunya d’avui és Xauxa. La meitat del país està disposat a abraonar-se sobre l’altra meitat així que entra en campanya un jutge de provades formes poc meticuloses. El govern no només no intenta parar-li els peus sinó que li aplaudeix les actuacions com l’espectador que vol fer veure que no se sent intimidat per les provocacions de l’artista. I els qui pensem que el conjunt de la classe política catalana i espanyola no hauria d’haver comès la frivolitat de deixar en mans del Tribunal Constitucional l’última paraula sobre l’Estatut estem considerats ciutadans que viuen a la lluna de València. A Catalunya tenim un govern sense autoritat però que no para de donar ordres i ens preguntem qui serà capaç, el dia de demà, de desenteranyinar el llarg fil de lleis, ordres, decrets, limitacions i prohibicions que condicionen, fins als símptomes d’asfíxia, la nostra vida quotidiana. Som un país on els pares no tenim dret a escollir l’escola dels nostres fills -l’ultima paraula la té, per llei, un funcionari municipal, com passava en els països comunistes–. Som un país on l’Administració ha estat incapaç de detectar el frau del Palau de la Música però que en comptes de demanar responsabilitats i dimissions als polítics i funcionaris responsables projecta una llei més intervencionista sobre el conjunt de les Fundacions. I som un país on aviat resultarà més fàcil trobar un psicòleg que un enginyer. No. Avui potser no és un bon dia per llegir Ferran de Pol.
"Amo les faules del filòsofs;