Manuel Escorza: utopia i crim
A mesura que ens allunyem del segle XX la figura de Lenin va esdevenint més fascinant. Stalin i Hitler són personatges monstruosament lineals. Des del punt de vista intel·lectual, la seva actuació no planteja reflexions gaire subtils. Lenin, en canvi, provoca un seguit d’interrogants que travessen tot el segle XX i, en certa manera, prefiguren alguns dels fenòmens polítics i socials que estan passant a l’Europa de principis del XXI. ¿Com és possible que la utopia del comunisme, la més seductora en vint segles després del primitiu missatge cristià, desemboqués en un sistema tan atroç com el soviètic? A la sortida del segle XX, que és allò que queda inservible? La utopia comunista o, per extensió, la pròpia idea d’utopia? I si això és així, continua tenint sentit la idea o el paper d’intel·lectual?
Més que contestar a aquestes preguntes només vull fer notar que l’impossible encaix de la utopia política en la realitat va tenir, al costat de l’experiència comunista o soviètica, altres manifestacions diguem-ne regionals o locals. A nosaltres, els catalans, ens en va tocar viure una que encara ara aixeca passions i sentiments viscerals, perquè sovint va unida a una memòria familiar dolorosa i impossible d’esborrar. La FAI va quedar constituïda, en un primer moment, no només pels elements més radicals sinó, també, pels més puritans dels militants anarquistes. Eren els Robespierre i els Lenin locals i talment com aquestes dues figures històriques, la FAI ha deixat rere seu desenes de cadàvers per on s’ha escolat la utopia, en aquest cas, llibertària.
Lenin va creuar la finíssima ratlla que separa la utopia del crim, i per fer-ho va haver d’envoltar-se d’autèntics assassins. El mateix va passar aquí amb la FAI. En la seva esplèndida biografia sobre la dirigent anarquista, la professora Susanna Tavera demostra com Frederica Montseny, al cap i a la fi una intel·lectual, va donar suport ideològic, i de vegades material, als anarquistes de la FAI ja des de l’endemà mateix del 14 d’abril de 1931. La FAI va conspirar contra la República; la FAI va ajudar a vèncer la revolta militar a Barcelona el juliol de 1936 i militants de la CNT/FAI van ser en bona part responsables dels crims a la rereguarda republicana que es van succeir del juliol del 36 al maig del 37.
Gràcies a aquest gran periodista de Catalunya Ràdio que és Adolf Beltran, he tingut ocasió de conèixer la senyora Nuri Escorza, poetessa xilena resident a l’Argentina, filla única de Manuel Escorza, responsable màxim del Comitè d’Investigació de la CNT-FAI i, per tant, un personatge del tot implicat en aquells crims. Escorza havia de caminar amb crosses a causa d’una poliomielitis infantil i aquesta circumstància permet que Garcia Oliver, en les seves Memòries, el titlli de “tullido lamentable, tanto de cuerpo como de alma”. Tampoc Frederica Montseny el deixa gaire bé en algun dels seus llibres tot i que -paradoxalment o no tant- Escorza no feia sinó dur a la pràctica allò que aquests dos dirigents anarquistes predicaven.
Després de la guerra civil, Manuel Escorza es va instal·lar a Valparaíso, on va fer de crític teatral i cinematogràfic; un crític amb ben guanyada fama de dur, severíssim i, naturalment, incorruptible. A la seva filla, de la seva vida anterior no n’hi va dir res. Pel que sembla tampoc no va escriure cap paper sobre la seva experiència com a revolucionari o, com a mínim, no en va guardar cap. Escorza, per a molts, va ser un criminal. Però la seva figura no tindria gaire interès públic sinó fos perquè va actuar de manera criminal en nom de la Utopia. És això el que el fa un personatge del segle XX. Va tenir prou talent per refer la seva vida i actuar, a Valparaíso, com si la que deixava enrere no l’hagués viscut mai. Com que aquest trànsit no és freqüent, resulta una llàstima que ell -que sabia escriure- no ens hagi deixat una reflexió escrita sobre la seva evolució ideològica i vital. Potser així també li hauria resultat més fàcil, a la seva filla Nuri, acoblar la persona que ella va conèixer al personatge que aquesta persona havia deixat enrere. Manuel Escorza no volia saber res de la seva vida a Catalunya però a la seva filla li va posar Nuri. I ara la senyora Nuri Escorza està descobrint, no sense dolor, que el seu pare va ser un dels molts que va quedar enlluernat pels grans reclams de la Història.
Catalunya Oberta, 19 de desembre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;