9
jun

Margarita Carbó i el rastre que es dilueix

 

El record dels militants i dirigents del moviment llibertari català que, en un moment donat, van creure tocar la Utopia amb la punta del dits s’està diluint del tot sense deixar més rastre que aquell que tracten de preservar els familiars més propers, els amics més desinteressats. Fa unes setmanes ha mort a Mèxic, Margarida Carbó, professora d’història a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, filla de Proudhon Carbó, destacat militant cenetista, i néta d’Eusebi C. Carbó, un dels pocs dirigents cenetistes que queda bé a la Gran Enciclopèdia Catalana. La professora Carbó ha estat una gran especialista en l’estudi de la Revolució Mexicana però això no li ha impedit investigar sobre els seus orígens familiars sobretot ja de gran quan ha pogut dedicar-se, en els seus viatges a Catalunya, a rastrejar les vides del seu pare i del seu avi.

La primera singularitat en la vida de Margarita Carbó és que va néixer dalt d’un vaixell. Concretament, dalt del transatlàntic “De la Salle” que l’1 de desembre de 1939 va sortir del port de Bordeus en direcció a Ciutat Trujillo portant a bord 780 republicans espanyols. Entre aquests republicans, Proudhon Carbó i la seva dona Carmen Darnaculleta, en avançat estat de gestació. El part va tenir lloc al cap de 6 dies, poc abans que el vaixell arribés al port de Casablanca, després de ser metrallat per un submarí alemany. Proudhon Carbó deixava enrere l’horror de la guerra i un particular horror familiar: la seva mare havia mort a la presó de Larache, els primers dies de la guerra civil a conseqüència de les tortures infligides pels militars franquistes que volien conèixer on parava el seu fill, i una tia seva encara continuava empresonada. Ell i la resta de la família van aconseguir arribar, des del Marroc francès, a Barcelona on Proudhon va ser acollit pel seu pare, Eusebi Carbó, a qui feia molts anys que no veia perquè el pare havia convertit en definitiva una de les fugides que va haver d’efectuar a causa de la seva militància revolucionària.

La vida de Proudhon Carbó la podem resseguir gràcies al seu llibre autobiogràfic “Yanga Sácriba”, publicat a Mèxic l’any 1991. Proudhon va néixer a La bisbal de l’Empordà –on en l’actualitat dona nom a un carrer— l’any 1904. El seu pare s’havia casat amb Lluïsa Garriga, filla de Joaquim Garriga Pons, mestre, el qual, a casa seva, havia posat en marxa una mena d’Escola Moderna, seguint les pautes de la que havia organitzat Ferrer i Guardia a Barcelona. Com que el pare els va abandonar quan ell només tenia 6 anys, la gran influència la va rebre, Proudhon, del seu avi Garriga, un personatge que reuneix bona part de les característiques dels primers militants anarquistes: després del fracàs de Pi i Margall havia passat de l’Estat federal a l’Estat inexistent; pacifista; internacionalista; racionalista; higienista; d’una catalanitat no ideològica que no li impedia escriure habitualment en castellà. Proudhon, la seva mare, el seu avi i les seves ties ben aviat van haver de marxar cap a Tànger, on es van instal•lar. A partir d’aquest trasllat les peripècies de l’adolescent i jove Proudhon van ser múltiples: va estudiar en una escola confessional jueva sense ser jueu; va llegir els clàssics anarquistes i es va impregnar d’aquesta ideologia. Desplaçat a la Guinea Equatorial Espanyola, va intentar organitzar una revolta dels nadius contra el colonialisme dels blancs. Durant la guerra civil, es va retrobar amb el seu pare, a Barcelona. Va treballar en el Comissariat de Propaganda i va marxar voluntari al front. Amb el “De la Salle” va aconseguir, en efecte, arribar a Ciudad Trujillo on s’hi va estar poc temps. Finalment, a principis dels anys quaranta, va trobar refugi a Mèxic on la seva vida es va estabilitzar; sobretot, quan va entrar a treballar a la fàbrica de begudes gasoses d’un català que es va fer milionari: un tal Mundet; sí, el de les Llars Mundet. Proudhon Carbó va morir el 1996 a Ciutat de Mèxic. Mai no va deixar de col•laborar en publicacions llibertaries de l’exili. I abans de morir va poder viatjar a Catalunya; i, sobretot, és clar, a La Bisbal.

D’Eusebi Carbó en tenim una informació diguem-ne més científica. Perquè la seva néta, Margarita Carbó, va ser la responsable de la publicació del llibre Eusebi Carbó i Carbó. Un anarquista al servei de la Generalitat de Catalunya editat per Cossetània l’octubre del 2014. El gruix d’aquest llibre està format pel dietari que Eusebi Carbó va escriure mentre va durar la missió que li va encarregar el govern de la Generalitat de Catalunya l’estiu del 1937: viatjar fins a Nova York amb l’objectiu d’aconseguir ajuda per a la causa republicana entre els grups anarquistes italians que vivien en aquella ciutat. El viatge va durar des del 17 d’agost del 1937 al 21 de gener del 1938. No cal dir que Carbó queda impressionat per la grandiositat i l’estil de vida de Nova York. “En aquesta Babel desconcertant –anota, per exemple, el 23 de desembre del 1937—es registra tot allò que és capaç de concebre la ment de l’home. Des de l’abjecció més baixa fins a la magnificència més exemplar”. Eusebi Carbó va ser un gran orador i un excel•lent escriptor. Pertany a la generació dels anarco-sindicalistes clàssics, és a dir, d’aquells que somiaven en una Revolució que ho capgirés tot però sense que aquest horitzó final impedís l’acció quotidiana del sindicalisme en favor de la millora de les condicions de vida dels treballadors. Amic de Macià i de Malatesta, conegut internacionalment pels seus vincles amb l’AIT, mai no va abandonar la militància ni es va apuntar, per exemple, a l’escissió trentista, tot i que en compartia bona part dels objectius. Aquest dietari que comentem està precedit d’una biografia seva escrita per la seva neta, Margarita Carbó. És una biografia d’unes 40 pàgines, redactada des del rigor acadèmic però, també, des d’una certa complicitat ideològica. La professora Carbó no ha deixat de ser una intel•lectual mexicana molt compromesa amb una certa mirada revolucionària i anti-imperialista que la devia fer sentir propera a la figura del seu avi.

Margarita Carbó estava casada amb Josep Ribera, un català també expatriat a Mèxic, factòtum durant molts anys de l’Orfeó Català de Mèxic. Quan tots dos venien a Barcelona, tenien la gentilesa de compartir taula amb alguns dels seus amics. I els d’aquí comprovàvem que el sentiment de les arrels és un dels més complicats d’assumir quan has de viure lluny d’això que alguns anomenen pàtria.