El Blog d'Agustí Pons

Miquel de Palol i unes reflexions culturals

A Miquel de Palol quan parla se l’ha d’escoltar. Per l’autoritat intel·lectual que li dona l’obra que ha publicat i perquè quan parla no sol dir banalitats. A les vigílies del Dia del Llibre, Joan Simó li ha fet una entrevista a Núvol que no hauria de passar inadvertida. El titular és cridaner: “Vivim en un règim de Vichy”. I en el text, aclareix: “La Generalitat és absolutament inútil, el que està fent podria fer-ho, perfectament, el govern de Madrid”. En l’àmbit cultural, aquesta afirmació és difícilment rebatible. “Podria fer-ho” no vol dir que ho faci. Vol dir –o així ho entenc jo– que no necessitem un Departament de Cultura que es limiti a fer funcionar, negociat a negociat, les competències que li toca administrar. Aquestes competències s’han de saber administrar bé, amb el màxim rigor i amb la mínima burocràcia possible, però en el marc d’uns objectius de llarg abast que mereixin la complicitat dels sectors polítics, socials i culturals del país. Si volem ser un país de primera, per exemple, hem de donar un paper rellevant als grans escriptors catalans encara que sigui a costa d’haver de subratllar la importància de l’alta cultura ara tan mal vista. Palol parla de Ramon Llull com la figura “que permet construir un relat comú” i posa l’exemple del paper que juguen Dante, a Itàlia, i Goethe, a Alemanya com a vertebradors d’una consciència nacional que Palol troba a faltar a Catalunya. “La gent –diu– blasma molt l’elitisme en qüestions intel·lectuals, però jo crec que ningú es deixaria operar del cor o dels budells pel conductor de l’autobús. Aquest elitisme sí que els sembla bé”.

La desubicació, que pot arribar al menyspreu, de l’anomenada alta cultura, o cultura elitista, és un dels problemes que patim. L’escassa confiança dels mitjans de comunicació, especialment els audiovisuals, en l’atenció que puguin merèixer els llibres n’és un altre. Hi ha professionals preparats que podrien tirar endavant programes de llibres que arribessin a tenir molta audiència. Però els directius dels mitjans de comunicació hi haurien de creure. L’èxit de programes mítics com l’Apostrophe francès no és només perquè a França segueix existint una àmplia massa de ciutadans que llegeix sinó perquè el presentador s’ho creia tant, posava tanta passió en el seu relat, que aconseguia convèncer l’oient o el telespectador més recalcitrant a la literatura. Aquesta és la clau de l’èxit, per exemple, dels programes televisius de Ramon Gener.

Una majoria d’escriptors catalans tenen raons per sentir-se desmoralitzats. Per exemple, per la paradoxa que suposa que alguns dels autors més ben considerats per la crítica publiquin en editorials minúscules. El comportament de l’oligopoli que formen les distintes editorials del Grup Planeta fa que molts dels premis literaris que atorga vagin a parar de forma sistemàtica a presentadors radiofònics o televisius que mantenen un peu escadusser en la literatura. Si ens posem a la pell dels novel·listes de qualitat –i, afortunadament, n’hi ha uns quants– la situació no pot deixar de ser irritant. Demostra, per part de les editorials que actuen d’aquesta manera, una escassa confiança en la bona literatura. I consti que aquesta reflexió no vull que s’entengui com una crítica global al Grup Planeta que, en un moment donat, va salvar els mobles de l’edició catalana i està ple d’excel·lents professionals.

La majoria d’escriptors catalans no viu dels llibres que publica sinó de moltes de les feines que la progressiva normalització del català –en relació a la situació en què havia de sobreviure sota el franquisme– ha fet necessàries: l’ensenyament, el guionatge, les traduccions i correccions, etc. Per a mi, el problema no és aquest. Per a mi el problema rau en l’abisme de medis i de remuneració que existeix entre els funcionaris i el personal que administra la cultura i la fragilitat de medis, i econòmica, de la majoria d’administrats. Entres a la seu del Departament de Cultura, o del Departament de Justícia –com a mi m’ha tocat darrerament– i tens la impressió d’entrar a qualsevol ministeri de França o de Suècia. Després, però, surts al carrer i et demanen una conferència o que acceptis la direcció d’una revista i comproves que una bona part de l’estructura cultural del país no és sinó de cartó-pedra i que segueix aguantant-se a base de bona voluntat. La precarietat econòmica en què es mouen els nostres escriptors és un fet tan usual que arriba a considerar-se natural. No parlo de les lleis de mercat, dels tractes amb les editorials o amb empreses privades. Parlo del menyspreu de les autoritats culturals i polítiques d’aquest país quan han de tenir tractes laborals amb els escriptors. I sovint s’oblida que son els escriptors els qui aguanten la parada i que si un dia el català s’acabés tots aquests funcionaris i buròcrates es quedarien sense feina.

“No li agrada gaire la comunitat” pregunta Joan Simó. “Sóc optimista en les individualitats –respon Palol– però soc molt pessimista pel que fa als gestors de la col·lectivitat”. Jo, modestament, ho signo.