Ni un gest
Des del moment en què que el president Artur Mas va decidir avançar les eleccions al Parlament de Catalunya el govern espanyol no ha fet cap gest concret i públic en favor d’una distensió de la seva relació amb Catalunya. És possible que el govern de Mariano Rajoy tingui una estratègia coherent enfront del procés sobiranista català però en tot cas aquesta estratègia, si és que existeix, no la coneixem. Més aviat dona la impressió que el govern espanyol espera, a cada nou episodi, que l’efervescència (el “soufflé”) desaparegui i tot torni a ser més o menys igual que abans de les eleccions del 25 de novembre. Diuen que Mariano Rajoy és un expert en l’administració del temps polític i que una de les raons de la seva arribada al poder rau en la seva capacitat de saber esperar; de deixar que els esdeveniments acabin clarificant les situacions sobre les quals ell, teòricament, hauria de prendre decisions. És possible que aquesta manera d’actuar es trobi en les bases de l’actual situació catastròfica de l’economia espanyola. Allà on calia diligència, rapidesa de reflexos,
capacitat imaginativa hi ha hagut dilació, ajornaments, solucions conjunturals que han agreujat els problemes en comptes d’enfocar-ne la solució. I no només -tot i que l’exemple és prou contundent- pel que fa al cas Bankia.
Més encara: des de l’anunci de l’inici del procés sobiranista el govern del PP ha continuat la seva política recentralitzadora com si res no hagués passat. Una part de la tradició política espanyola consisteix en “sostenella y no enmendalla” que era la fórmula que assumien els “hidalgos” per mantenir i reforçar el seu honor. Aquest punt de vista pot arribar a ser incompatible amb el joc democràtic que exigeix, quasi com a premissa indispensable, el reconeixement que una part de la raó està en els arguments dels altres. La reacció normal en un altre sistema parlamentari no emboirat per aquests fantasmes històrics hauria estat intentar desactivar el problema a base de concessions reals o aparents. És així com es fa la política i és així com s’arriba a solucions que potser no acaben de satisfer cap de les dues parts enfrontades però que eviten situacions traumàtiques majors. Però res d’això no ha passat. Per al govern de Rajoy hauria estat una humiliació reconèixer que calia algun gest de distensió. Hauria estat reconèixer l’envergadura del problema que ara sempre
pot quedar desqualificat amb l’argument que es tracta d’un rebequeria d’Artur Mas, d’un xantatge d’Esquerra o d’un salt en el buit d’una minoria de polítics obcecats.
Així, doncs, com a resposta al procés sobiranista el govern espanyol ha continuat asfixiant econòmicament Catalunya -com si tractés d’una autonomia més–; ha deixat que el ministre Wert desplegués el seu projecte d'”espanyolitzar” els nens catalans; ha pronunciat, per boca del ministre de Defensa, expressions que sonen a amenaçadores; i no ha endarrerit cap dels múltiples projectes de llei que té actualment entre mans, tots ells units per una explicita voluntat recentralitzadora. Rajoy pretén fer veure que assumeix una moderació que no es correspon amb l’actuació dels seus ministres sobre els quals cal suposar que mana.
Explícitament, no hi ha hagut ni un gest en favor dels qui, des del catalanisme, voldrien arguments per oposar-se a la via de la independència. Potser Rajoy no es mostra tan inactiu en el camp de les pressions cap a determinades institucions financeres i periodístiques catalanes. No seria la primera vegada que això passa. Però, fins i tot en aquesta hipòtesi, Rajoy demostraria no haver entès que, aquest cop, una part important de la societat catalana està disposada a anar fins al final i canviar, d’una vegada per totes, les regles de la partida.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 9 de gener del 2013
"Amo les faules del filòsofs;