Periodisme i anonimat
Fins i tot en el periodisme més virulent del segleXX -penso, per exemple, en els articles de Leon Daudet- hi ha una cosa absolutament honorable: la signatura. El periodista es juga la camisa a cada article i per això ha de mesurar les paraules. De res no li servirà poder dir la veritat un dia sinó és prou hàbil per fer arribar el seu missatge al lector de forma permanent. I perquè això sigui possible necessita diaris, ràdios, televisions, internet. La història deu està plena de gloriosos periodistes secrets que ho sabien tot sobre els enigmes més ben guardats del món però que no tenien cap lloc on explicar-los. Però el periodista, a més, s’ha de fer llegir. Aquesta és l’obsessió de Pla quan decideix professionalitzar-se com a escriptor. Perquè, per dir-ho a la manera d’un escriptor francès contemporani, “de res no serveix un esclat de geni a la cinquena ratlla si el lector t’ha abandonat a la primera”.
Tot aquest plantejament és contradictori amb l’anonimat que Internet fa possible. Algú -crec que Joan Barril– se n’ha queixat recentment, i jo li dono la raó. Per a un periodista, per a un escriptor, no hi ha res més reconfortant que la resposta de qui el llegeix. Però la resposta anònima resulta desil·lusionant i decebedora, tot i que cal acceptar-la si aquestes són les regles del joc. No he arribat a l’E-Noticies perquè m’hagi enfadat amb algú. Hi he arribat atenent una invitació i perquè em sembla que m’hi sentiré còmode. Naturalment, m’agrada saber que al voltant meu hi ha persones que pensen com jo. Però també em reconforta establir contacte amb persones amb les quals m’uneix una profunda discrepància. Una de les raons per admirar profundament Maurici Serrahima és que, als anys cinquanta, en ple franquisme, organitzava debats clandestins entre els joves prometedors de l’època i els feia defensar posicions oposades: Alexandre Cirici, Esparta; Maria Aurèlia Capmany, Atenes. Estar en possessió de ben poques veritats absolutes no impedeix en absolut actuar. Actuar amb noms i cognoms, tal com sempre han fet els periodistes; i tal com jo penso que haurien de fer els lectors.
"Amo les faules del filòsofs;