Perplexitat
A una certa distància, els continuats bastons a les rodes que Duran Lleida està posant a la política de la coalició de la qual ell és el secretari general provoquen una radical perplexitat. És possible que els periodistes que es mouen pels passadissos del Parlament o que participen i escolten el que es diu en els consells de redacció disposin de dades que el comú de ciutadans no coneixem i que ajudarien a entendre els motius profunds d’aquestes declaracions. Però, vist des de fora, feia temps que no assistíem a un cas de deslleialtat tan permanent i sistemàtic. En el moment en què el president Mas necessita, més que mai, donar la
impressió que no es troba sol, resulta que dia sí dia també ha de comprovar com les línies bàsiques del seu programa electoral són posades en dubte per la persona en què hauria de trobar el recolzament polític més incondicional. CiU es va presentar a les passades eleccions amb un programa que incloïa la celebració d’una consulta sobre l’autogovern durant la present legislatura i, un cop celebrats els comicis, va pactar amb
Esquerra que aquesta consulta es faria el 2014. Aquesta és la lletra grossa del programa, la que hem llegit tots els ciutadans adults, siguem o no partidaris de la independència. En el cas que Duran Lleida estigués arribant a la conclusió que la data de la consulta s’ha de retardar la seva obligació és la de discutir en veu baixa amb el president Mas el seu punt de vista. Però no té cap dret a airejar les seves discrepàncies fins al punt d’acabar donant arguments als adversaris polítics de CiU.
El senyor Duran Lleida es vanta de l’excel·lència dels seus resultats com a cap de llista al Parlament espanyol en contraposició als mal resultats del candidat Mas en les eleccions al Parlament de Catalunya. D’una manera més o menys explícita, Duran Lleida ve a dir que aquests resultats demostren que una posició “central” de CiU dona més bons resultats que una posició “radical”. Fins i tot admetent que això pugui ser així, Duran Lleida no pot oblidar que si la seva candidatura hagués rebut els mateixos cops baixos que ell va propinar a la candidatura del seu partit al Parlament de Catalunya probablement no hagués tret aquells bon resultats. Si molts vots de CiU van anar a parar a Esquerra és, en bona part, a conseqüència d’aquestes continuades intervencions de Duran contradient la línia de la seva pròpia coalició.
Cada vegada està quedant més clar que el PP i el PSOE no volen de cap de les maneres que la consulta sobiranista se celebri el 2014. Per impedir-la estan disposats a utilitzar tots els recursos legals al seu abast -i no tenim cap prova per dir que també algun d’il·legal, tot i que en tenim la sospita–. Un primer objectiu seria trencar el pacte entre CiU i Esquerra, el pacte que permet governar al president Mas. No combrego amb algunes mesures econòmiques que el govern català haurà d’aplicar a conseqüència d’aquest pacte amb Esquerra, però cal reconèixer que, de moment, Esquerra no ha caigut en cap de les provocacions que li han plantejat. I el que resulta més increïble, el que provoca més perplexitat és que el senyor Duran Lleida hagi participat -i participi- en aquesta campanya contra Esquerra.
De moment, al govern espanyol no li estan sortint tan bé les coses com voldria. És cert que el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya va demostrar l’escàs sentit polític dels catalans però de seguida el govern espanyol van veure que no podia cantar victòria: Europa no mourà un dit a favor de la independència de Catalunya però a Brussel·les i a Londres comencen a estar farts de les pressions de la diplomàcia espanyola; l’empresariat català no ha tancat files contra d’independentisme com el govern espanyol preveia que passaria; i a Catalunya els independentistes no han parat de créixer entre altres raons perquè des de la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat Madrid no ha fet ni un sol gest, cap, per intentar demostrar als catalans que dins d’Espanya s’hi podran sentir més ben acollits.
Això no vol dir que el procés sobiranista sigui fàcil. Però, precisament per aquest motiu, el que cal és la màxima unió possible al voltant del president Mas. Jo crec que ell, des del punt de vista humà, s’ho mereix. Però com que sé que en política aquests termes no compten potser val més recordar una cosa. Si el procés fracassa, hi perdrem tots, i no només els independentistes. No hi haurà ni independència, ni pacte
fiscal, ni blindatge a la immersió ni res de res. O aconseguim ara trencar l’statu-quo o se’ns continuaran rifant durant unes quantres dècades més.
Catalunya Oberta, 26 de juny del 2013
"Amo les faules del filòsofs;