Persones, ciutadans, ciutadania
De cop i volta hem deixat de ser persones i ciutadans i hem passat a ser ciutadania. La denominació ha fet fortuna entre els polítics i els mitjans de comunicació de manera que en aquests últims temps es multipliquen les crides a la “ciutadania” entesa com una vaga massa de persones situades en un punt inconcret de la geografia i de la història. En uns moments de perspectives econòmiques apocalíptiques i de
multiplicada efervescència política, aquesta reflexió pot semblar banal. Però no resulta sobrer recordar que per més canvis socials que es produeixin, la naturalesa humana sempre serà la mateixa. I no seria en absolut recomanable que, siguin quines siguin les circumstàncies històriques, els homes i les dones perdessin la seva condició de persones i haguessin d’assumir el paper de ciutadania, un concepte a les antípodes del que entenem per individualitat.
Quan vam començar a ser persones? Els experts diuen que en el moment en què l’home va prendre consciència de la mort. Les restes dels primers enterraments ens indicarien un primer estadi de racionalitat: els homes i les dones som animals finits; i els homes i les dones que moren mereixen ser recordats i per això cal enterrar-los amb una certa dignitat. El concepte de ciutadà arriba molt més tard quan la persona adquireix consciència de viure en comunitat -la polis grega. A canvi de la seva participació en la vida comunitària, la persona convertida en ciutadà veu reduïda la seva llibertat. Determinades decisions ja no les podrà prendre perquè toparan amb el dret d’altres ciutadans com ell, o amb els interessos col·lectius. Amb la Revolució Francesa qualla la idea de ciutadà com a persona subjecte a un seguit de drets i de deures dins dels quals s’emmarca la seva sobirania individual.
Un ciutadà encara és una persona; una individualitat. En el concepte de ciutadania, en canvi, la noció d’individualitat desapareix. No és el mateix adreçar-se als ciutadans d’un país, que vol dir adreçar-se individualment a cadascun dels ciutadans d’aquest país, que adreçar-se a la ciutadania, que és adreçar-se al conjunt de ciutadans, a la massa. La substitució, doncs, no és innocent per més que en alguns casos pugui no resultar intencionada i ser fruit, només, de la moda. La correcció ideològica imposa unes modes que traspuen l’esperit de l’època. En una època on està ben vist tractar els ciutadans com a menors d’edat -i no només per part dels polítics–, la moda de convertir-nos en “ciutadania” no ens hauria de passar inadvertida. Ho va escriure Stuart Mill fa més d’un segle: “Quan a tot arreu l’opinió de la massa d’homes ordinaris s’ha convertit, o s’està convertint, en poder dominant, el contrapès i el correctiu a aquesta tendència seria la individualitat més i més pronunciada”
Catalunya Oberta, 24 d’octubre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;